Foto: Pere Duran

Sònia Tubert

Es calcula que hi ha gairebé 700 espècies de plantes medicinals, i la majoria creixen prop de les cases, a les vores dels camins o als marges dels camps, dels horts i dels recs. No és estrany, doncs, que des de l’inici dels nostres dies, mentre els homes es dedicaven a caçar animals per alimentar les seves famílies, les dones, encarregades de tenir cura d’aquestes famílies, les descobrissin i n’utilitzessin les propietats curatives. Són dones remeieres que han heretat una saviesa mil·lenària que actualment en alguns àmbits es va recuperant i, en altres, perdent.

Quan parlem de la relació entre la dona i les herbes medicinals, el primer que ens ve al cap a molts de nosaltres, gràcies a la literatura i una gran feina de recuperació feta els darrers anys, són les trementinaires. Eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d’herbes remeieres i olis essencials i que anaven a vendre-les a masies i pobles de Catalunya al llarg d’unes rutes que eren recorregudes a peu. Es tracta d’una figura molt reconeguda en zones de muntanya, però de dones remeieres n’hi ha i n’hi ha hagut a tot arreu, també al Pla de l’Estany.

La Carme Masdevall Ventura, la Carmeta, té 88 anys. Nascuda a Mieres, viu a cal Sabater de Falgons des que es va casar. La Joaquima Parella Molas, la Quimeta, de 84 anys, va anar a viure a pagès als vint anys, a cal Sabadí de Serinyà, també quan va pujar damunt l’altar; la família van ser els últims estadants del mas. La Maria Badosa Pujolràs, de 79 anys, va néixer a Vilafreser, però viu a Banyoles des de fa 59 anys, igualment des que es va enllaçar en matrimoni.

Tota la vida. La vida de la Carmeta, la Quimeta i la Maria té molts punts en comú, són dones pageses que segurament han viscut moltes experiències semblants. D’entre totes aquestes experiències, ens interessa sobretot l’afició que han tingut ja des de ben petites per les herbes i les plantes, que les ha convertit en dones remeieres al Pla de l’Estany.

Totes han heretat la tirada a anar a buscar herbes i han rebut el coneixement per utilitzar-les del que van veure de petites a casa seva. A la Carmeta li’n va ensenyar l’avi, i a la Quimeta l’àvia, a qui li agradava molt. La primera recorda riallera que «dels deu germans que érem jo era l’única que portava flors per al bufet». Per davant de l’afició hi havia una altra raó més poderosa, i és que com diu amb resignació la Quimeta, «llavors no hi havia res més». Ho corroboren les paraules de la Maria: «No podíem anar al metge i les plantes eren el nostre metge.»

En aquest darrer apunt hi podem trobar una de les claus que ens poden explicar el perquè d’aquesta afició o costum, segons com ho vulguem anomenar. I és que en algunes zones rurals l’escassetat o directament la pobresa, sumada a les dificultats de comunicació, suposaven seriosos impediments per a l’obtenció de determinades medicines o les mínimes atencions mèdiques. S’havien de refiar, doncs, del que tenien al voltant.

El racó de les herbes. En aquest entorn proper és on les nostres remeieres troben les herbes amb les quals fan infusions i salut. La Carme les recull pels voltants de Falgons, encara ara les va a buscar al bosc, però ja ha trasplantat un romaní a un marge proper «per si algun dia no les puc anar a buscar». Un cop ha recollit les herbes, les asseca i les posa en pots que guarda a l’habitació de la rentadora o al cobert dels cotxes. La Quimeta també troba les herbes que utilitza a prop. «A l’hort hi ha un marge que sempre n’hi ha», diu. Al terrat de casa hi té un garbell i, un cop triades, les guarda en bosses. La Maria surt a buscar herbes amb els grups de l’associació Flora Catalana una vegada al mes, i sempre que pot hi torna. «En tinc moltes de verdes en una caixa i, quan s’assequen, les guardo en bosses o pots», comenta.

Quan els pregunto quina és la planta que fan servir més, totes coincideixen a esmentar la farigola. En fan aigua per beure, i el marit de la Quimeta en pren cada dia: «Li agrada molt i diu que li va molt bé». També veuen cada dia aigua de camamilla, a cal Sabater de Falgons, i marialluïsa a casa la Quimeta a Serinyà. La Maria ens confessa que «sempre vaig amb una ampolla d’aigua, a l’hivern hi poso menta i a l’estiu, alfàbrega.»

Abans a pagès, i ara a moltes cases, un dels dolors més freqüents era el mal d’ossos o d’articulacions. I és aquí on les remeieres estenen el seu ventall de recomanacions. La Quimeta rememora com, amb la seva àvia, anaven a buscar userda quan a algú li feia mal el genoll. Ella, però, prefereix el romaní: es posa l’aigua de romaní barrejada amb tres o quatre aspirines en una ampolla que tingui esprai «i m’ho vaig passant fent fregues pel genoll». De la seva àvia també en va aprendre que la fulla de col també va molt bé per al dolor: en aquell temps l’embolicaven on els feia mal.

Millor que la farmàcia. Per al dolor la Maria té un altre remei: un preparat amb esperit de vi de 70 graus, ruda, romaní, farigola, espígol, ortiga, llentiscle i hipèric. «S’ha de deixar dies a sol i serena i per fer fregues va molt bé». Es pot fer també amb alcohol de 96ºC, però llavors s’hi ha d’afegir aigua perquè no faci mal a la pell. Un altre remei que ens detalla la Maria són les fulles de la Mare de Déu, que es posen a la zona adolorida amb una vena qualsevol embolcallant-les perquè les deixi enganxades.

Per al mal de panxa i les indigestions, la Quimeta ens recomana el fonoll, i la cua de cavall per a la seva acció diürètica. Si estem refredats, la Maria ens donaria flor de saüc. I encara que pugui semblar que tot ho van aprendre de petites i de joves, encara ara descobreixen coses noves. La Carmeta, per exemple, explica orgullosa que l’any passat va descobrir «l’herba de les morenes». Es refereix a la gatassa o celidònia, i les seves arrels es fan servir com a calmant, tal com el seu mal nom diu, per les molestes hemorroides.

No tot són herbes, però. A vegades al rebost hi trobem altres medicines casolanes més assequibles. El germà de la Quimeta solia tenir molt mal d’orella, i llavors bullien un gra d’all i quan era fred li posaven per fer-li passar el dolor. A més del rebost, les cases de pagès oferien moltes més possibilitats: per exemple, la Maria recorda que feien servir molt el fenc escalfat sobre el caliu per fumar ferides, o també el sutge amb oli.

Traspassar generacions. Aquesta dèria per collir i prendre herbes medicinals en algunes famílies encara traspassa generacions. La Carme n’ha ensenyat a la seva filla i veu com al seu voltant «la gent jove encara en fa servir». La Quimeta, en canvi, és rotunda en afirmar que «ara les herbes han passat de moda». «A casa s’ha perdut, ningú ho segueix, a vegades la més petita vol una mica d’aigua d’herbes per als ulls i prou», afegeix la remeiera, que conclou dient que «el jovent pren medecines, una pastilla i ja està.»

Aquest no seria el cas de la Laura Sitjà Vilar, de 33 anys. «La besàvia feia servir moltes plantes remeieres i d’ella em va sorgir la inquietud i la curiositat per aquest món», ressalta. De seguida es va adonar que les plantes tenien molts usos, siguin culinaris, medicinals i molt més. De fet, durant els seus primers passos en aquest món va fer sabons. Va estudiar amb el Gremi d’Herbolaris i aquests coneixements encara li van despertar més inquietuds. Per conèixer bé les plantes va fer el Cicle Formatiu de Grau Mig de Jardineria i Floristeria.

La relació professional de la Laura amb les plantes va començar en el Parc de les Olors de Celrà, on va treballar en el disseny i el muntatge i on també va començar a fer tallers. Després, va fer de professora a una unitat d’escolarització compartida, on alumnes de tercer i quart d’ESO adquireixen, a banda dels coneixements que els permetran graduar-se, habilitats pràctiques i professionals que els ajudaran a encarar el seu futur. «Cada vegada tenia més demanda per fer tallers i vaig veure que podia desenvolupar el meu projecte», concreta. Aquest projecte porta per nom La Silvestre i on avui, a més d’organitzar cursos, monogràfics, experiències individuals o plans de formació, fa divulgació a través de les xarxes socials de l’etnobotànica, l’estudi de les relacions entre les plantes i la gent.

Rodejats del que necessitem. De les plantes i els seus usos la Laura n’ha fet una manera de viure. No només constitueixen la part més important de la seva feina, sinó que ho ha incorporat a la seva vida diària. Per posar un exemple, cada dia n’incorpora a la dieta. I fins i tot al temps d’oci: «Encara que vulgui desconnectar, si al meu voltant hi ha plantes, la vista se n’hi va». «Per a mi és molt important entendre que estem rodejats d’abundància i que molt sovint ho desconeixem, estem rodejats d’aliment, medicina, jocs i un llarg etcètera d’oportunitats», assegura.

Sembla, però, que aquesta amplitud d’usos no és compartida per les generacions de més edat, que s’han centrat en les plantes com a remeis populars per dolors i mals. Ni la Carmeta ni la Quimeta les feien servir gaire per cuinar, un àmbit on només esmenten el llorer, el marduix o la menta. Totes dues coincideixen que no n’hi posaven ni gaire varietat ni gaire quantitat, ja que «s’hi troba massa el gust», especialment en el cas del romaní, que troben massa fort. Aquí difereix la Maria, que esmenta més plantes amb gust gastronòmic: el clau, la menta, el llor, el romaní, l’orenga…

Més o menys restringit a un ús o un altre, hem vist que les plantes continuen tenint presència en la nostra quotidianitat: tant la dels més grans com també en la dels més joves. Hem vist que les seves habilitats per guarir, o almenys calmar els mals, continuen sent l’atribut més conegut i utilitzat. De fet, preparar remeis segons les propietats medicinals de les plantes sense passar per processos industrials que n’alterin el contingut és una activitat reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Tot i aquest reconeixement i valorant el que ens poden ensenyar les remeieres que han viscut més anys, la Laura, la més jove, alerta que «internet és perillós». I afegeix que no només s’han de conèixer les plantes i saber per a què van bé, sinó que «s’ha de saber quines contraindicacions poden tenir o en quines dosis les poden prendre els infants». En aquest sentit, posa èmfasi a assegurar que «la moda dels olis essencials ha fet molt mal, la gent no els fa servir correctament i es pensen què són innocus». «Hi ha la idea que si una cosa és natural no pot fer mal, i no és així», conclou, i no se m’acut millor manera de reivindicar la importància que té traspassar el coneixement entre generacions, i traspassar-lo amb tot detall.