Jordi Pasques i Canut
La tradició explica que la imatge de la Mare de Déu de Castell-llebre va ser trobada pel senyor de Peramola, Raimon Brull, i pel comte d’Urgell, a mitjan segle XI, un dia que caçaven al Ròdol, partida a tocar Segre situada just a l’indret on el riu surt de l’encaixonament dels estreps de roca de la serra de les Canals, a la riba esquerra, i del Roc de Rombau, a la riba dreta. Els dos nobles caçadors, ajudats pel gos de caça, alçaren una llebre que fugí costa amunt cap a Rombau i seguint-la, se’ls agenollà en un esbarzer, acció que feren també el gos i els cavalls. Desmuntaren i allí hi van trobar la imatge de la Mare de Déu de Castell-llebre, la qual, com totes les marededeus trobades, va ser duta al poble, però l’endemà tornava a ser a l’indret on fou descoberta i, repetida l’acció d’endur-se-la i de tornar ella al seu lloc, se li bastí una ermita i a partir d’aquell moment la devoció hi porta en pelegrinatge els veïns dels pobles de la rodalia i, si el santuari és dels d’anomenada, com el de Castell-llebre, de més lluny i tot. Les cròniques de fa 200 anys ens diuen que hi acudien, per Pasqua Florida, de Peramola i de Tragó, amb ofrena de cera per il·luminar la verge; l’endemà, hi acudia Oliana.
Els dissabtes de maig, anaven a Castell-llebre: Cortiuda, Gavarra, la Valldan, les Anoves, Coll de Nargó, Aguilar, Madrona, Ceuró, Ogern, Altès i Castellnou de Bassella. Sanaüja i Ponts, aquesta vila fins a 1852, també hi feien processó, tocant les campanes de benvinguda quan hi arribaven i a l’hora de marxar. Avui dia, la devoció per la Mare de Déu de Castell-llebre, tot i que a l’aplec, que se celebra el diumenge més proper a la festivitat de Sant Marc, hi va gent d’arreu, la mantenen els pobles de Peramola, que a banda del dia de l’aplec, hi van el Dilluns de Pasqua, amb Tragó; Aguilar de Bassella el 8 maig i Cortiuda el 23 d’abril o quan s’escau que poden un altre dia. A part del dia de l’aplec, també el 8 de setembre, el dia de la Mare de Déu de Castell-llebre, com a Mare de Déu Trobada, les famílies de l’antiga parròquia de Castell-llebre –ho fou fins a l’any 1904– hi celebren missa de festa major.
L’indret on trobem l’ermita de Castell-llebre, obra romànica del segle XI, com indica el seu nom, havia tingut castell, i dels antics. L’any 942 el comte Borrell feu una donació a Castrum Vetere –Castell Vell– i surt escrit Castell-vedre, en capbreus parroquials de Peramola del segle XVI. Així que castell –poques restes en queden– i ermita fa molts segles que espien el pas del camí ral que just als seus peus anguilejava pel marge dret del Segre anant a passar de pujada els estrets de la Garanta i dels Esplovins, camí ral colgat quan es va construir la presa d’Oliana i van quedar els dos estrets sota les aigües de l’embassament d’Oliana, que justament des de Castell-llebre la vista ens ofereix a vol d’ocell. De la solitud del camí ral, que de sota Castell-llebre en avall cap a Oliana ja trobava les terres planes i de més bona petja, poca cosa en queda, ja que amb la presa, la carretera i el pont nou construïts a mitjan segle XX, més el modern pont de començament de segle XXI, el pas antic queda molt desfigurat. Tot i això, podem veure les restes, els dos estreps del pont romànic que fou volat l’any 1939, en acabar la guerra, i l’ermita de Sant Andreu del Castell d’Oliana, que a l’altra banda de Segre, si bé molt més baix que Castell-llebre, també vigilava el pas.
L’aplec més esperat. L’aplec de Castell-llebre és el més esperat del sud de l’Alt Urgell. Se celebrava tradicionalment el dia de Sant Marc (25 d’abril), però l’auge social i l’augment de la població de la vila d’Oliana, a causa de la creació de l’empresa d’electrodomèstics Taurus el 1962, va fer que passés a celebrar-se el diumenge més proper a Sant Marc i així poder assistir a l’aplec en dia no laborable. Ja abans, a la dècada dels anys cinquanta, l’aplec de Castell-llebre havia estat molt concorregut, hi pujaven a peu, pel corriol dreturer que s’enfila des de tocar el pont sobre el Segre, el miler llarg de treballadors de la presa del pantà, atrets per la festa, però sobretot pel pa beneït que es reparteix al final de la missa, atesa la precarietat que passaven. I a peu s’hi arribava des de Peramola, pel Boix, per un atrevit camí de bast excavat a la penya en el darrer quilòmetre, fins que va ser feta la pista –igualment d’atrevida– durant la segona meitat de la dècada dels seixanta, oberta barrinant per l’empresari d’obres Buchaca, de Valldarques. I amb la pista oberta, l’aplec de Castell-llebre agafarà volada i representarà un bon dia de trobada, de missa, del cant dels goigs: «Puix entre penyes, Maria,/ voleu ésser venerada: siau nostre empar i guia,/ de Castell-llebre invocada», de benedicció i repartiment del pa –se’n fan 300–, de música amb conjunt o amb acordió com s’havia fet fins a final del segle passat, de dinar de costellada i de córrer i d’esbarjo per als més petits al bosc.
Certament, el mes d’abril, encetada la primavera, anar a Castell-llebre el dia de l’aplec és un bullir de vida, de retrobar-se famílies i amics, de gaudir d’aquelles vistes, amunt, cap als cimals de la serra d’Aubenç, que li fan de capçalera i cap a la serra de Turp, a l’altra banda d’embassament. Avall, el Segre marxa calmós, amb el teló de fons de la vila d’Oliana i la seva horta. Des del penyal de Castell-llebre, ens fa l’efecte de ser un en un indret vistós i amb arrels d’història i de fe antiga. Ho canta bé el poeta peramolí Josep Espunyes, al sonet dedicat a Castell-llebre en el llibre Notes mínimes d’un paisatge: «Ermita i far, gresol de fe cabdal, / s’arrapa al gris rocam amb set de planta; / el balç li fa perenne de garlanda, / la brisa gira pàgina al missal.»
Podeu anar a Castell-llebre a peu o en cotxe, però el darrer tram de pista, guanyada a la penya, té algun graó de mal passar amb vehicles baixos. Quan sortireu en vista de l’ermita, a mà dreta queda el pilanet de la Mare de Déu, on la gent de Peramola canta la Salve quan va i torna de Castell-llebre. Fou plantat l’any 1793, pel rector de Castell-llebre, Felip Vilalta. És de pedra i té gravat en llatí: «EXPENSIS RE(veren)DI PHILIPPI VILALTA FACTUM 1793». En la fornícula acarada a l’ermita, una majòlica de color plasma bellament la llegenda de la trobada de la marededeu, amb el cavaller, el gos, la llebre i de fons l’ermita, el castell, la rectoria que va ser ensorrada a la primera meitat de segle XX. Des d’aquí, amb la imaginació, podeu escoltar el toc de la campana, el parlar de la gent, podeu olorar els ramellets de violetes, de timó, de menta, que ofereix la priora Concepció Escolies, casada amb el Josep Boix, de Juncàs, la qual té cura del bon estat de Castell-llebre. Igualment, podreu olorar el pa beneït i les flaires del dinar. Sigui com sigui, si aneu a Castell-llebre, en fer el darrer pujador fins a la porta del recinte, quan passeu per la pau del cobert i sortiu al replà del cementiri, la imatge de l’ermita i la vista que des d’allí s’albira us quedarà gravada al cor.
