Tornar al blog
Cadí-Pedraforca 36
Farina d’estraperlo
Acabada la Guerra Civil, l'escassetat d'aliments provocà una intervenció en productes bàsics com la farina per a fer pa, la qual era venuda d'estraperlo

Jordi Pasques Canut

Durant segles, i ben bé fins als anys seixanta del segle XX, als pobles i a les viles la producció de pa va estar estretament relacionada amb la molta del gra feta als molins fariners, els quals eren emplaçats en indrets amb rius, rieres o fonts importants, per tal d’assegurar l’aigua per al funcionament del molí. Aquesta activitat molinera de caire local es va anar apagant a mesura que entraven en funcionament farineres de tipus industrial, amb maquinària no necessàriament moguda per força hidràulica i amb una capacitat de producció i distribució amb la qual els molins dels pobles no podien competir, sobretot en el volum de farina produïda i la distància a la qual aquesta podia ser transportada. Amb les farineres industrials, el fer pa al poble ja no estava supeditat al funcionament del molí local, o del molins dels pobles propers, perquè els forns van començar a comprar-la més lluny, a les farineres, les quals la distribuïen en camions des d’altres comarques amb més producció cerealista, com l’Urgell i la Franja d’Aragó, i per tant amb més gra i més farina tant per al consum proper com més llunyà.

Així va ser com va canviar, a poc a poc però sense aturador, la manera que els forns dels pobles tenien farina. Canviava un procés ancestral, el de fer pa, de producció local, fins i tot casolana o comunal, ja iniciat en el període neolític, amb el moldre gra en els molins de pedra, majorment de granit. D’aquests molins, anomenats barquiformes, per tenir forma de barca, és a dir, plans de sobre i amb panxa a la part de sota, en trobem arreu de les comarques prepirinenques i pirinenques, associats a jaciments prehistòrics o senzillament escampats en superfície i fins i tot reaprofitats moltes vegades en parets de marges. I els trobem no només propers als rius, en les valls, sinó també en les terres altes, mostra evident de la importància del moldre gra des dels primers temps d’aparició de l’agricultura.

També els forns eren presents en les comunitats antigues, com evidencien les excavacions arqueològiques. Amb els anys, i amb l’aparició de les primeres comunitats que fixaran després els pobles i les viles, els forns de pa també s’adapten, en tenien tant les cases de pagès com també, de caire comunal, els pobles. Es feien el pa amb la farina del gra que collien ells mateixos, que batien a l’era i que portaven a moldre al molí. És quan la farina es comença a fer en farineres que els forns casolans i comunitaris es perden perquè apareixem forns de pa com a comerços, com a fleques. Així que l’activitat dels petits molins fariners acaba desapareixent.

Acabada la guerra, però, que és quan es practica l’estraperlo amb la farina, encara la producció de pa era lligada als molins i es van donar situacions de picaresca per tal d’evitar el control a què era sotmesa la producció agrícola, supeditada a un control de la quantitat amb la finalitat que el pagès restés obligat a donar a l’Estat una part de la collita. Això passava amb el gra, amb els fesols, amb les patates, amb l’oli, amb la carn. S’havia de portar una guia on constava els quilos, en aquest cas de farina, que es portava i els controls els feia la parella de la Guàrdia Civil. A Oliana, en tenim testimoni gràcies a l’Enric Esteve, de cal Giliserra, perquè el seu pare Joan i els seus germans Ton i Joan feien viatges amb el carro i el cavall portant farina des del molí d’Oliana al forn del Faustino i al del Mingalla. També els en portaven des del molí del Mario de Bassella, que feia anar el moliner Benjamín, del Boix de Peramola.

Farina sota la llenya. La que per encàrrec dels forns anaven a buscar a Bassella, baixant de buit i pujant amb el carro carregat, era farina d’estraperlo, sense guia, és a dir, no declarada. Per tal que no es veiessin els sacs, cinc en total, que eren de 100 kg cadascun, els posaven aplanats al soto del carro i al damunt i fins a l’alçada de les baranes hi estibaven feixos de llenya, brancatge ben atapeït. Així feien veure que portaven una càrrega de llenya i, si els paraven la Guàrdia Civil, podien salvar el viatge de farina d’estraperlo. Les precaucions per amagar la farina eren reals, encara que si la parella de la Guàrdia Civil els parava i sense impediment els deia «adelante!», volia dir que, tot i saber que a sota la llenya hi portaven farina, ja tenien instruccions de fer-se l’estaquirot i deixar passar el carro. Aquest fer la vista grossa els era recompensat amb cistells plens de queviures portats a la caserna per les cases adinerades que practicaven l’estraperlo i que els servia per millorar els seus possibles. El quarter, en aquella època era a cal Benet, a la carretera, a tocar de l’actual Bar Jardí. Per fer controls els era senzill: passaven una cadena travessera des de la porta fins a l’altra banda de carretera i l’estacaven a una acàcia que hi havia.

La pràctica de l’estraperlo es feia per moltes vies. La farina quedava als forns dels pobles, però amb taxis i amb el mateix cotxe de línia de l’Alsina Graells els xofers baixaven a Barcelona de tot: oli, patates, fesols, pollastres, tocino, carn. Un veí d’Oliana mateix va comprar un camió i feia estraperlo cap a Barcelona, amb sarrions de carbó plens d’aliments. Fins i tot, algun cop, sense pensar-s’ho dos cops, es vestia de Guàrdia Civil per així fer el viatge. Eren estratègies entre agosarades i innocents, en una època en què l’autoritat de la Guàrdia Civil s’havia d’acatar sense dir ni piu. Perquè et podies trobar, com li va passar una nit al Ton del Giliserra pujant una càrrega de farina, aquesta sí, legal, amb el carro des del molí d’Oliana, que el va parar la parella de la Guàrdia Civil i li va demanar la guia. En donar-la al cabo, aquest la va agafar girada cap per avall i tot mirant-se-la com si la llegís, va deixar anar un «todo correcto, continúe». Podem ben suposar, però, que de llegir, poc en sabia. Una altra estratègia que demostra fins a quin punt la dècada dels anys quaranta i fins a primers dels cinquanta l’escassetat era pertot i hom havia d’enginyar-se-les amb l’estraperlo o com fos, és la que practicava el mateix Benjamín del molí de Bassella, que també era fuster. Agafava un taüt i farina cap a dins i ja el veus amb el carro i el taüt a portar-la a destí.

Per acabar, un fet relacionat amb el carro de cal Giliserra, el que feien servir tant per les feines del camp com per fer viatges de farina d’amagat i també legals. Per la retirada, el carro i el cavall del Giliserra el van requisar i se’l van endur cap a la frontera francesa. El Joan Esteve, el pare de l’Enric, dos mesos després, a entrada de primavera, va pujar a peu fins a Puigcerdà a buscar el carro, perquè es deia que allà n’hi havia molts i que, si a algú li havien pres, en podia anar a buscar. Arribat a Puigcerdà, va buscar el seu i no el va trobar. Ni el cavall, és clar. Però va agafar el carro que més goig li va fer i, amb el primer cavall que li van indicar, a enganxar-lo i cap a Oliana falta gent.

Vols llegir més articles?

Fullejant la revista podràs descobrir moltes més històries ben arrelades a casa nostra.

Altres articles
Cadí-Pedraforca 36
El Pirineu, bressol de forners?
Durant una colla d'anys, Coll de Nargó i, sobretot, Peramola, van nodrir Barcelona de forners. Es va arribar a dir que el 50% dels forns de la capital eren regentats per peramolins
Les Garrotxes 33
L’herència de Fontserè
El polifacètic artista va tornar de l'exili per establir-se a Porqueres, on ha deixat una petja en forma de casa museu i milers de documents
Subscriu-te al butlletí.

Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial

"*" indicates required fields

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!