Ernest Costa i Savoia ha gastat moltes sabates travessant el país amb la paciència de qui sap que el territori només es deixa conèixer a qui hi torna sovint. Ha dormit a les baumes ––«són les meves amigues», explica––, ha fet bivacs enfilat als cims, ha passat fred i mullenes, i ha sentit la por dels llamps o les fiblades dels vents. Tot plegat per bastir Roques i baumes viscudes, una feina de camp tenaç i exhaustiva on ha copsat l’univers fràgil i canviant d’indrets singulars, així com el record de les persones que els han habitat o freqüentat. Ho ha fet amb una escriptura planera, però densa, que combina perfectament precisió etnogràfica amb sensibilitat poètica.

El llibre recull 171 escenaris de la Garrotxa, el Ripollès, l’Empordà, el Berguedà, el Solsonès, la Catalunya del Nord i molts altres territoris fins a l’Alguer, on la pedra —en forma de cova, bauma, penya, cingle o camí— esdevé testimoni de la relació persistent entre els humans i la terra.