Tornar al blog
Les Garrotxes 32
Els Picart, paletes del romànic
De l'Hostalot de Sadernes n'ha sortit una extensa nissaga que ha treballat per recuperar el patrimoni, especialment a la part de l'Alta Garrotxa
A dalt, la Mercè, en Venanci, en Climent, en Josep, en Martí i la Montserrat, la mare; asseguts, en Xevi, en Pere i la Teresa, tots els germans nascuts a Can Masó de Sadernes. Any 1998. PROCEDÈNCIA: Arxiu Picart Agustí.

Josep Vilar > Text

L’estratègic, recomanable i modern Hostal de Sadernes, a la porta gran de l’Alta Garrotxa, és situat en els baixos de la gran pairalia de can Galceran, on abans hi havia quadres, corts i fems dels animals sota unes ferrenyes i vetustes voltes de pedra, calç i sorra, construïdes fa segles per savis paletes. Aguanten tot el mas. L’Hostalot Vell de Sadernes, més magre i de tota la vida, era en un costat del mas, a ponent, en una casa enganxada anomenada can Masó. El taulell i el menjador era al primer pis, s’hi pujava per una escala forana de pedra. Els últims hostalers van ser el matrimoni format per l’Esteve Picart (1919-1973), originari del mas Bosquet de Riu de Montagut i Oix, i la Montserrat Agustí, nascuda el 1930 al Vilarot de Sadernes. El matrimoni va tenir vuit fills repartits entre el 1948 i el 1972: la Mercè, en Venanci, en Climent, en Josep, en Martí, en Xevi, en Pere i la Teresa. Tots van anar a estudi al poble de Montagut. Els més grans, la Mercè i en Venanci, feien cada dia els sis quilòmetres d’anada i de tornada en velles bicicletes, mentre que la resta de germans ja van tenir un mínim servei de transport escolar. El país es modernitzava.

D’ofici: paletes. I qui hi ho havia de dir: sense cap mena de tradició, tots els sis nois de l’Hostalot de Sadernes, poc o molt, van triar l’ofici de paleta. En Venanci, el més gran, va encetar la nissaga. Va començar d’aprenent en la construcció de la biblioteca i Casa de Cultura de Montagut; cosa seriosa. Això passava l’any 1968 i treballava per en Vicenç Riu, de Besalú. En Climent el va seguir uns anys més tard, però ell va deixar la paleta i la gaveta aviat, perquè l’apassionava molt més el món del motor i les motos: a finals dels 70 va obrir un taller de reparació de motocicletes i bicis a Sant Jaume de Llierca i més tard va construir unes exitoses motos tipus bike amb l’encertat nom comercial de CLIPIC, que no era res més que la reducció del nom i cognom de Climent Picart. El tercer germà, en Josep, també va triar l’ofici de paleta. Ho va fer quan tenia dinou anys. Abans, havia treballat uns anys de pagès, amb el pare, a Sadernes. I en Martí, el quart, també va seguir-lo. Van aprendre l’ofici i van treballar amb en Riu de Besalú, en Borrat de Navata i en Josep Torrent de Maià de Montcal. Un fill d’en Venanci, en Climent Picart, segueix el relleu generacional.

L’any 1978, els tres germans més grans, en Venanci, en Josep i en Martí, van crear l’empresa Construccions Germans Picart SL. Ben aviat els va tocar rehabilitar l’església i la rectoria de Santa Maria de Castellar de la Muntanya, al terme de la Vall de Bianya, a l’Alta Garrotxa. I es veu que ho van fer molt bé. Anys més tard, a l’empresa s’hi van afegir els germans més petits, en Xevi i en Pere. El primer dels quals va morir jove, als 52 anys (1966-2019).

Restauradors de patrimoni. Poc es pensaven ells, joves paletes, que s’especialitzarien en grans obres i rehabilitacions de nombroses esglésies de l’Alta Garrotxa i altres espais patrimonials de la comarca. Treballaven bé, amb estima i cura. Construïen amb sensibilitat, amb els materials i colors més adients als vells murs que apedaçaven. I la restauració d’una església portava a una altra restauració, i així van esdevenir els paletes mestres de la vella pedra. Els mestres d’obres del patrimoni. En aquests 40 i llargs anys han restaurat les esglésies de Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Montagut, Sant Feliu de Beuda, Santa Maria de Segueró, el monestir de Palera, Sant Pere de Lligordà, Santa Bàrbara de Pruneres, Sant Miquel de la Miana, el santuari de Sant Ferriol, Santa Cecília de Sadernes, Sant Grau d’Entreperes, Sant Feliu del Bac i Sant Andreu de Porreres, a la Vall del Bac, Santa Maria d’Escales, la torre i castell del Cós,. a Montagut, Sant Martí de Talaixà, el refugi i església de Sant Aniol d’Aguja, Sant Silvestre del Mor, a Sant Ferriol, Sant Martí de Toralles, Sant Miquel de Monteia, el campanar de l’església de Sant Jaume de Llierca, el pont de Valentí i la restauració de la vella i trencada pica baptismal de Sant Andreu de Gitarriu. Tot un honor de currículum. L’any 2006 van rebre el Premi Trabucaire dels Amics de l’Alta Garrotxa, un guardó que els distingia per la gran i ingent feina de recuperació del patrimoni romànic i arquitectònic d’aquest espai. I un any després, el 2007, en Josep va rebre un diploma de la mateixa entitat per l’acurada restauració de la pica baptismal de Sant Andreu de Gitarriu, que estava tota trencada en petites peces, com un trencaclosques. Algunes d’aquestes obres van ser aparatoses i de gran dificultat: per l’estat degradat de la construcció, però sobretot per trobar-se lluny de carreteres. Així doncs, en molts casos es va haver d’utilitzar l’helicòpter pel transport del material: a la rehabilitació del nou refugi i de l’ermita de Sant Aniol d’Aguja, al cor de l’Alta Garrotxa; a l’aèria i gran església de Sant Martí de Talaixà; a la capella de Santa Maria d’Escales i a la construcció de la bassa del Soms, propera al puig de Sant Marc, per esdevenir un abeurador per a les vaques. Tot dins del terme de Montagut i Oix, a l’Alta Garrotxa més amagada.

A més de tota aquesta llista de primer ordre, els Picart també han rehabilitat nombrosos masos i pairalies de l’Alta Garrotxa i els seus rodals. En són exemples el refugi de Talaixà; el mas Palomeres de Santa Bàrbara de Pruneres; el Serradell de Gitarriu; el mas Monteia de Sales, can Galceran, el Vilarot i el Casot de Sadernes; can Font, can Palomer de Dalt, Vallmajor i el restaurant de can Bundanci de Montagut; el Bosquet de Riu, el Prat i el Soler de Castellar de la Muntanya o can Maholà, la Canova, la Codina i can Roure de Beuda. I també cal Sastre, el restaurant d’en Marcel·lí i la Montserrat de Beuda. I molta obra menor que a dins l’Alta Garrotxa es fa major: els dipòsits d’aigua per prevenció d’incendis de Bestrecà, Monteia i Entreperes; la pavimentació de carreteres forestals com la de Sadernes a Gitarriu, la carretera de Plujà o els passos canadencs de Principi, darrere el puig de Bassegoda, i els de l’Espinau i carretera de Lliurona. O els murets de pedra dels pontarrons i les pilones de la nova carretera de la Vall del Bac. I pleguem, que no acabaríem mai.

En definitiva, els germans Picart són els paletes amb majúscules del romànic i del patrimoni. Els paletes de l’Alta Garrotxa amb forts fonaments, armats amb ferro i amb arrels familiars en aquest territori. Els Picart, originaris de l’Hostalot de Sadernes, són dignes hereus dels paletes de cal Paleta de Talaixà dels segles XIX i principis del XX. Moltes felicitats i per molts anys.

Vols llegir més articles?

Fullejant la revista podràs descobrir moltes més històries ben arrelades a casa nostra.

Altres articles
Gavarres 44
Aprendre a obrir els ulls a les Gavarres
A l'Escola Lacustària de Llagostera han imposat un projecte per conèixer la fauna local a través de l'observació i els registres de càmeres de fotoparany
Alberes 30
La mort del porc a Maçanet
Gairebé a cada casa engreixaven un o dos porcs i així proveïen el celler per tot l'any; aquest costum es va mantenir fins a la dècada de 1970
Subscriu-te al butlletí.

Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial

"*" indicates required fields

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!