Pau Subirós
Amb la victòria franquista de 1939, es desplegava el règim feixista a l’Empordà sobre un territori devastat pels efectes de la guerra. Els exilis i la repressió política van causar una profunda ruptura a la societat figuerenca, amb una postguerra que s’allargaria gairebé dues dècades. L’obertura econòmica de mitjans dels anys cinquanta i el creixement de la dècada següent, sumats a l’impacte del turisme, deixaven enrere el record de la penúria. No obstant això, el control social i moral continuava marcant la dictadura, i sota el relat d’optimisme s’amagava una realitat de pobresa estructural, repressió i invisibilitat dels sectors més vulnerables. El Garrigal, barri popular i estigmatitzat situat al nord de la ciutat, n’esdevingué el símbol més clar: espai de supervivència per a gitanos, prostitutes i famílies obreres, fou objecte de persecució, disciplinament i, finalment, destrucció.
Gana i control social. La immediata postguerra a Figueres va estar marcada per la fam, la misèria i la instauració d’un nou ordre moral i polític que penetrava tots els àmbits de la vida quotidiana. Entre 1939 i 1942, l’Ajuntament i la Comandància Militar van generar milers de fitxes i informes –l’arxiu Jou–, una documentació excepcional que permet resseguir els mecanismes de control i repressió del primer franquisme. Segons aquestes informacions, no es desprèn que entre els veïns gitanos del Garrigal hi hagués vinculacions amb les esquerres ni amb les milícies revolucionàries: la majoria hi apareixen com a «apolíticos» o «adeptos a la Causa Nacional». Així, mentre restaven al marge de la repressió ideològica que afectà amplis sectors republicans, foren víctimes d’una persecució de caràcter social i racial.
Les fitxes d’antecedents politicosocials utilitzaven termes com «gitano», «vago», «enemigo del trabajo» o «persona de conducta immoral», reproduint una tipificació ètnica hereva d’un racisme endèmic, ja present en la burocràcia republicana. A la pràctica, aquest racisme institucional es traduí en humiliacions i mesures de control quotidià. Testimonis orals recollits a El Garrigal i el carrer de la Jonquera expliquen que, durant els anys quaranta i cinquanta, la Guàrdia Civil imposava sovint el rapat dels cabells a homes i dones gitanos com a càstig i exhibició pública de submissió. També era habitual la confiscació dels estris per menjar quan cuinaven a la via pública. Aquestes accions formaven part d’un dispositiu més ampli de disciplinament i exclusió que consolidà el Garrigal com a espai marginal, sotmès a vigilància constant.
Repressió o folklorització. Durant les dècades centrals del franquisme, Figueres va experimentar una transformació urbana que responia a la voluntat del règim de convertir la ciutat en aparador de modernitat davant Europa. La seva condició fronterera la feia idònia per projectar una imatge propagandística de progrés –sota l’eslògan «Figueras, Puerta de España»–, però el context urbanístic i social distava molt de la prosperitat. Les ruïnes de la guerra persistien i una part important de la població vivia en pobresa extrema. Bona part d’aquesta es concentrava al Garrigal, que donava la benvinguda als visitants que hi arribaven pel nord.
Amb l’arribada del turisme, la presència gitana a l’espai públic i les seves activitats econòmiques van adquirir una nova dimensió mediàtica. A la dècada de 1950, coincidint amb les primeres onades turístiques, la premsa local criminalitzava la visibilització de la pobresa i les activitats informals del barri amb el pretext de la ‘mala imatge’ que es donava als estrangers. En aquest context, sota l’alcaldia de Joan Junyer (1953-1960), es dugueren a terme operacions de desallotjament massiu que afectaren més d’un centenar de persones. Barraques i edificis sencers van ser destruïts sense oferir cap reallotjament digne.
Paral·lelament, el franquisme començava a construir una imatge idealitzada del ‘gitano’ com a símbol folklòric nacional. A Figueres, l’obertura d’El Patio (1959), primer tablao flamenc de la província, exemplifica la contradicció: mentre s’expulsaven els gitanos del centre, se’ls feia ballar en espectacles per a turistes. Aviat aquests locals s’escamparien per tota la Costa Brava.
‘Nada de casas baratas’. La reurbanització del Garrigal era un vell projecte ajornat des de la Restauració. Després dels bombardejos de la Guerra Civil, que obligaren a declarar Figueres «ciudad adoptada por el Caudillo», les autoritats van veure-hi l’oportunitat d’abordar una actuació esperada des de feia dècades. La influència del turisme i la propaganda fou present en tots els plans urbanístics del franquisme. La memòria del pla de Pelayo Martínez (1944) ja defensava la reconstrucció total del barri per crear una entrada ‘digna’ a la ciutat, pensant en el viatger procedent de França. Els projectes d’Alexandre Bonaterra (1963-1965) seguirien aquesta línia, que culminarien amb la construcció de la nova variant de la Nacional-II, inaugurada el 1969 com a avinguda Marignane.
Tot i els matisos dels diferents consistoris, sempre hi hagué un sector que advocava pel desplaçament forçós dels veïns. El periodista Manuel Brunet escrivia a Ampurdán (1943): «Empecemos derribando esta lepra. […] Nada de casas baratas». Els desallotjaments de Junyer als anys cinquanta anaven en aquesta direcció. L’informe municipal de 1959 sobre el barraquisme a Figueres assenyalava que 590 persones del Garrigal vivien en situació d’infrahabitatge i identificava quines eren gitanes. Al plenari, l’alcalde suggeria traslladar-les a «un lloc menys concorregut.»
Ramon Guardiola i ‘la Operación gitanos’. La destitució governativa de Junyer i el nomenament de Ramon Guardiola com a alcalde (1959-1973) van suposar un canvi en la relació de l’Administració amb la població gitana. Amb l’objectiu de promocionar-la socioeconòmicament i mitigar-ne la marginació, Guardiola va impulsar polítiques d’alfabetització i contractació pública, així com la construcció d’un complex d’habitatges de protecció oficial per reallotjar famílies procedents d’infrahabitatges. Tot i el context de bonança econòmica, aquesta Operación gitanos avançà lentament i amb dificultats, amb nous episodis de barraquisme a la carretera de Llers. La renúncia de Guardiola el 1973, sumada a la crisi del petroli, deixà sense continuïtat les polítiques socials envers la població gitana de Figueres, que tornà a patir marginació i exclusió, ara al nou barri de Sant Joan.
