Mònica Pagès
En Francesc Coll, en Cisco, té les mans de la paciència. Agafa amb precisió l’eina, acoblada entre els dits des de fa dècades, i va tallant minuciosament la fusta de boix que té subjectada al cargol del seu banc de fuster. En sortirà una cullera no gaire gran, ben rodona i llisa, de fusta clara. El seu taller sembla un santuari dedicat a l’art de tallar la fusta. Hi té una col·lecció de destrals de totes mides que ha col·locat al llarg de la paret, quasi a tocar del sostre. Una imatge amb regust medieval que capta amb sorpresa l’atenció del neòfit. És el seu taller des de 1940. Està situat a la Farga, la mina on extreien ferro i arsènic.
En Cisco va néixer a Queralbs, a ca la Rosa. El seu pare treballava a la central elèctrica. Abans dels catorze anys, en Cisco anava a ajudar el fuster del poble a fer les caixes de morts: els claus petits se li escapaven i necessitava dits fins i precisos com els d’aquell noiet. Recorda que havien de prendre la mida del mort i que el més corpulent va ser en Tel del Bach. Però a en Cisco el que li agrada més és la música: canta amb fruïció les corrandes que aprenia de la seva padrina. El 1945, quan ja havia fet els catorze, anava d’aprenent a Cal Sitjar, al carrer de les Eres, a Ribes de Freser. Aprenia a dominar la garlopa, el ribot, el xerrac… Llavors tot era manual. Hi tenia una hora a peu, amb el cabasset i la carmanyola.
Després de la guerra, van haver de fer molts altars. Els havien cremat quasi tots. També feien finestres, baranes, mànecs d’aixadell o de destral. Amb els anys, en Cisco es va fer un expert en el domini de les eines. Amb l’aixa i l’usal, quadrejava els troncs que serraven per fer les bigues. Primer el marcaven i després el col·locaven al cavallet per serrar-lo. «Era una feina molt pesada», afirma lacònicament. A Cal Sitjar també hi havia una serra i una màquina d’obrar. La cola s’escalfava al bany maria. En Cisco va aprendre a fer cadenes de fusta d’una mateixa peça. La primera que conserva és de 1945. N’ha regalades a moltes parelles pel seu casament, com un objecte simbòlic. És una manera de tallar la fusta que sembla prodigiosa. Dibuixa les baules sobre la recta gruixuda de la vara de boix o de pi i en va extraient la fusta sobrera fins que va apareixent la cadena en moviment.
Però l’obra mestra dels seus més de setanta anys de fuster és l’encavallat del campanar de Fustanyà, que va refer el 1993. Es tracta d’un campanar d’espadanya que ja havia quedat derruït pel terratrèmol de 1428. Hi va canviar les bigues ventreres i la serrera, i hi va posar els cabirons, una feina d’enginyeria artesanal que mostra amb molt d’orgull en un reportatge fotogràfic que va fer amb tot el procés de construcció de la nova teulada. Al seu extens arxiu, també hi té diverses mostres de com engalzar peces de fusta sense necessitat de fer servir cola. La fusta no té secrets per a en Cisco.
Un ofici en decadència. Si comparem el passat d’en Cisco amb el present d’en Sergi Martínez, ens adonarem que tenim la cara i la creu de la moneda del negoci de la fusta a la Vall de Ribes. En Sergi aviat farà 25 anys que treballa a la fusteria del seu pare, que va crear amb quatre socis més, cap el 1995. Va començar als catorze anys i als divuit ja s’hi va quedar. Era l’any 2000. Ara, a la vall, només queden ell i un altre fuster de més de seixanta anys que havia estat soci del seu pare. Des de fa anys que en Sergi està sol al capdavant de Fustes de Ribes.
La fusta que utilitza ve principalment de Vic, de la Seu d’Urgell i de Girona. A la Vall de Ribes no hi ha cap proveïdor, per això no pot saber si la fusta que es tala als boscos autòctons acaba a les seves mans. La demanda li ve bàsicament de cases de segona residència, que són les que tenen més fusta per mantenir o per renovar. La fabricació o la reparació són les dues activitats principals de la fusteria.
El que més sobta a en Sergi és la manca de continuïtat de l’ofici de fuster en aquesta part del Ripollès. «En tota la Vall de Ribes no n’ha sortit cap altre des que vaig començar, fa més de vint anys. Cal anar més avall de Campdevànol per trobar-ne», declara amb perplexitat. «És un ofici que aquí dalt s’està perdent», afegeix. Per això, no dona l’abast amb els encàrrecs de portes, finestres, parquets, mobles a mida i tot el que fa habitualment una fusteria. La maquinària està més automatitzada, però amb això no n’hi ha prou per atraure joves professionals.
«Llenya per avui, bosc per sempre»
Aquest eslògan d’una empresa forestal catalana podria aplicar-se en bona mesura a la gestió dels boscos i, per tant, al que fa el Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais d’Interès Natural del Ripollès (CEINR), que aglutina els dinou municipis de la comarca, el Consell Comarcal, la Diputació de Girona i la Generalitat.
Aquest organisme és l’encarregat de gestionar els boscos de la Serra de Montgrony, la Serra Cavallera, la Vall del Rigat, les Riberes de l’Alt Ter i els Rasos de Tubau. Les capçaleres del Ter i del Freser tenen la qualificació de Parc Natural i, a més, hi ha els espais del Sistema Transversal Català, l’Alta Garrotxa i la Serra del Catllaràs, que no depenen d’aquest consorci. Sens dubte, el Ripollès és de les comarques més boscoses de Catalunya, amb més del 80 % de la seva superfície i un total de 84.233,14 hectàrees forestals, de les quals més de 24.000 són d’utilitat pública.
Jordi Faus, que fa més de quinze anys que és director tècnic del CEINR, va oferir aquest agost una xerrada a Campelles per parlar de la biodiversitat dels boscos del Ripollès, convidat per l’alcaldessa d’aquest municipi, Judit Cornellà, a qui li ha correspost la presidència d’aquest consorci durant el seu mandat. Campelles, precisament, ha estat distingit amb el Premi Forest Local de Gestió Reconeguda que va atorgar per primera vegada el 15 de juny l’entitat ELFOCAT, l’Associació d’Entitats Locals Propietàries Forestals a Catalunya. Cal tenir en compte que aquest nucli és un dels municipis de la Vall de Ribes amb més superfície forestal. Tot i que això el posa en avantatge respecte a d’altres pel que fa a ajudes, també implica tenir cura d’una gestió dels boscos més complexa i minuciosa, sobretot pel que fa a la preservació d’espècies com, per exemple, el gall fer, que provoca accions que ajudin a aclarir el bosc per fer un sotabosc més adequat per a aquest tipus d’animals, o bé mantenir en bon estat les mulleres sovint malmeses pel pas del bestiar.
Un bosc pot trigar habitualment uns 120 anys a regenerar-se i, evidentment, les incidències climàtiques com la sequera afecten directament l’estat dels boscos i el seu aprofitament. Fins l’any 2000, els boscos catalans gaudien d’una bona cotització al mercat internacional, però en aquests vint anys el seu valor ha anat tant de baixa que ha repercutit en la seva explotació. Avui, la substitució per altres materials més barats fa que les bigues de fusta per fer una casa tinguin menys demanda i que altres indústries europees de la fusta siguin més solvents que la nostra. D’altra banda, les energies alternatives com la biomassa tampoc resulten ser una bona alternativa, perquè l’orografia tan accidentada del Ripollès n’encareix extraordinàriament la producció: invertir en infraestructures i maquinària sovint és més car que la mateixa fusta, que està destinada principalment a la fabricació de palets.
