José Luis Bartolomé > Text
El ventall de sinònims per referir-nos a aquest animal en les seves fases de creixement i a la seva condició de gènere que trobem al llarg de l’atles lingüístic dels Països Catalans és hipertròfic: bacó, lletó o nodrís quan encara mamen, porcell o garrí, godall (godai) o godí, el verratell, el marranxó [marrinxó] quan són porcs petits; el marrà o verro són exemplars no castrats, destinats a la criança; la truja és la femella del porc, la llavora la truja destinada a la cria. El mot del porc en les llengües occidentals (el porco lusità, zerri a Euskadi, cerdo, cochon, pig /swine, Schwein, maiale, el gris del suec…) el fem servir com a fórmula curta despectiva: canalla, marrà, fastigós, golafre… L’etimologia del vocable castellà prové del trop ‘cerda’ –sinècdoque pel pèl dur i gruixut de la bestiola–, en català del llatí porcus, que ja incorporava aleshores un sentit figuratiu, denigrant, adreçat a persones. La fraseologia del català conté un catàleg de moltes arroves per cobrir el camp semàntic de la grolleria i l’insult: «Dir el nom del porc» («poner verde a alguien» o «echar un rapapolvo» en terres castellanes); «Dir la lliçó del bacó» és una forma més eufemística o amortida d’escarnir o infamar algú. Amb esperit venjatiu o de reparació d’una injustícia invoquem la dita «A tot porc li arriba el seu Sant Martí». Porcó/porcona –persona molt bruta–, porquer –lloc brut– són veus empordaneses; porquissó, porquissot –fastigós de brutícia– comparteix àmbit d’ús i desús amb la Garrotxa. El folklorista reusenc Cels Gomis Mestres (1883) va aplegar alguns modismes empordanesos en què el nom del porc prenia altres connotacions: «Sembla que hagis anat a aprendre modos a Porqueres» (frase d’ironia amfibiològica), «Aquell mira com los porcs de Requesens» (potser vol dir de mirada trista, perquè eren porcs magres que costaven d’engreixar).
Marrà, amb un probable origen àrab (muharram: ‘prohibit’, amb referència en el consum de porc), l’emprem tant per parlar d’una persona molt bruta com d’un infant caparrut. El terme fou usat en temps reculats per referir-se als conversos que practicaven el judaisme d’amagatotis, defugint la menja porcina, tal com feien els xuetes mallorquins que tenien vetada la xulla. Sense abandonar el terreny de la història recordem que els nyerros (‘porcs’ en el dialecte empordanès, tot i que algun lexicòleg reivindica un origen toponímic en el municipi de Nyer al Conflent) foren un dels dos bàndols en què es trobà dividida la noblesa catalana i les classes urbanes a les acaballes del segle XVII; els seus oponents foren els cadells.
Algunes parèmies i refranys revelen el tarannà de la nostra tradicional austeritat d’aprofitament: «Del porc, s’aprofita tot», «Porc a mitges, mai és gras», «Porcs, llana i blat, del pobre fan hisendat». «L’avar és com el porc, no aprofita sinó mort». Tenim dites de calendari de pagès: «Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi», «Any acabat, porc engreixat», «La mestressa bona mata el porc en Lluna Nova». En una lletra infantil del Port de la Selva s’hi cantava: «Demà serà Nadal / posarem el porc en sal / i la truja a la semal». La matança del porc solia durar tres dies, d’aquí la parèmia «Durar tres dies com la mort del porc», que reflectia la natura efímera de les coses. La matança es vivia com una festa per servar el rebost domèstic sense teranyines al llarg de l’any: «La mort del porc, l’alegria de casa», «En mala anyada, hort i porc.»
En aquest tastet del porc en la fraseologia catalana no podem bandejar la misogínia de paraules com verra –dona que juga brut–, verrassa –dona molt bruta– o expressions com «Porc i dona, tot l’any és bona». L’esmentat Cels Gomis va aplegar «A la Tallada, totes les dones són garrelles. I la gent del poble contesta: ‘Senyal que som poncelles’», «A Palau-saverdera, dona i porc» (diuen els selvatans). En defensa de l’honor de les meves covilatanes, proposo una altra versió de la dita: «Verra i dones, a Palau no són xones».
