Ferran Rella

M’iniciava en el ritual firaire com ja havien fet, abans que jo, els meus germans. Sempre vaig considerar aquestes reunions comercials de forma positiva i engrescadora. No només pel negoci de firar-hi animals amuntanyats, sinó perquè també era un fantàstic aplec social en què es travaven llaços afectius de futur, feies, amistats duradores, es menjava singularment i es completava amb un esplèndid espetec de diversió. Al ball de tarda somiava dansar amb la més eixerida del ram. Aquesta seria la meua primera festa grossa i en el decurs dels anys en seguirien moltes altres, quan ja comandava l’estol d’animals Noguera avall cap a la seducció anual d’Esterri d’Àneu.

Estava neguitós. Vaig dormir malament i de pressa. Prou que m’havien explicat les sensacions de l’estrena, però les experiències cal viure-les en pròpia pell! L’endemà, amb pare i germans, marxaríem cap a la Fira de Santa Teresa on ens estaríem tres dies. La nit anterior se sopava ben poc: una truita a la francesa i un enciam de l’hort. A l’habitació, vora la palangana, refulgia acabat de planxar el vestit negre i ample de firandant i, a tocar, el bastonet de tintolaina, element distintiu del firandant que m’acompanyaria com un gos fidel. Abans d’allitar-me, vaig voler tocar-los tímidament.

L’aventura s’iniciava quan encara l’aurora no havia tenyit el cel de rosa. Sota, a la cuina, remor de passos. Mare havia apariat la berena pel camí i enfilava l’escala cap a l’habitació. La seua veu suau em va despertar. L’esperava. Es va asseure a l’espona del llit, em va fer una abraçada intensa i un potxó sorollós. «Va, Tomeu, que avui serà un gran dia! Segueix sempre els consells de pare i no et separes mai del ramat». Em va explicar la història del pastor perdut a la muntanya per culpa de la boira i que va poder arribar a la cabana enganxat a la cua de la vaca. Aquests animals extraordinaris, va comentar, tenen una gran memòria. Una volta aprenen un camí ja no se’ls esborra mai més i el segueix d’esma.

Un exèrcit a la plaça. A fora, la plaça d’Alós davant l’església parroquial de Sant Lliser, era un formiguer d’animals: vaques, eqües, ovelles, porcs, matxos i mules, moltes mules. Semblava un exèrcit disposat a la batalla. Enrique del Batlle comandava l’expedició. A l’hora en punt, tot el bestiar va enfilar cap al pont de pedra sobre Noguera per prendre el camí direcció Isil, Isavarre, Borén i Esterri d’Àneu. Un itinerari llarg que havia recorregut algun diumenge per anar a mercat. Estava tan content com els animals amuntanyats que durant mesos havien pasturat a lloure sota les ordres del pastor. Avui es tancava el cicle! Ben polits, a finals de juny, els animals enfilaven sender cap a l’alta serra on els esperava la pastura fresca. Duran aquests mesos: vaques fetes, jònegues, nolles, vedells, eqües, sobranyes i pollins reposaven, plàcidament, damunt d’una verda catifa emmarcada d’estels. Retornats a la llar i en la recta final de les tasques agrícoles, els animals dormirien a cobert fins a la Fira de Santa Teresa, dia de joia en què s’exhibiria la forma física aconseguida a muntanya.

Negra nit encara, Noguera avall, tot era esquellejar, mugir, renillar, bramar i grunyir. Ni una sola paraula! Els animals eren amos del paisatge i la seua veu enjogassada de fira petava a les baranes de la muntanya, que en eco perpetu, la retornava duplicada a la vall. El riu s’enfonsava a poc a poc i la seua remor es perdia lentament. A Isil, ens retrobaríem. Llavors, fèiem un puntalet: una llesca de pa estadís, un tall de palpís i un xerric de vi de la bota. A poc a poc l’aurora enllumenava el camí i s’afegia a la festa. Passàvem Borén i des de Sant Llorenç d’Isavarre, Sequer enllà, el camí rectejava fins a l’Escala de Linse. Des d’aquesta talaia natural, el carrer Major d’Esterri d’Àneu, acolorit de festa,  ens convidava.

Feia dies que pare m’il·lustrava sobre la importància de les fires, de quan els camins ramaders reviscolaren amb el dring dels animals. Un discórrer periòdic que repercutirà decididament en l’evolució dels mercats, en la creació i expansió de les fires. La monarquia d’una manera constant atorgarà els Privilegis de Fira, cèl·lules imprescindibles per a teixir una important xarxa de fires a Catalunya. Molts pobles pallaresos gaudiran de Privilegis Reials de Fira: Salàs, atorgat el 1380 per Pere el Cerimoniós; Esterri d’Àneu, atorgat el 1503 per Ferran el Catòlic, i també Tírvia i Escaló, entre d’altres.

Les fires d’Esterri. Esterri d’Àneu, poble afermat en una magnífica plana, era punt d’aturada, trajecte obligat dels ramats que davallaven cíclicament de les muntanyes. La ubicació idònia, cruïlla de rutes, li permeté d’organitzar una de les més importants fires pallareses de tardor. Celebrada primerament el mes de juliol per sant Bernabé fou desplaçada posteriorment, a finals del segle XVII, al mes d’octubre, en què s’aplegava el bestiar durant quinze dies. Amb la de la Pasqüeta, eren les úniques que ja quedaven de les quatre que la vila celebrava i la de Santa Teresa, la més rumbosa, havia perdut força, durada i encant. A jo, però, em va semblar la festa més resplendent del món. Al firal, en el mateix indret on avui hi ha la central hidroelèctrica, s’hi aplegaven més de 2.000 caps de bestiar. Caps, culs, lloms i potes d’animals… Tot el que se’m permetia veure des de la meua modesta alçada. Aviat, però, em miraria la fira per damunt dels lloms lluents i copsaria aquell riu de bestiar que s’estenia de cap a cap.

Vam endreçar vaques i eqües al firal, i amb mules i matxos vam travessar el pont de pedra davant mateix de Sant Vicenç i per un carrer Major únic, farcit de marxants de bitxos, parades de torronaires, venedors de mantes i roba, remeiaires, vam dirigir-nos a la plaça de l’Areny en un aiguabarreig estrident d’animals.

El poble s’omplia d’alegria, color i sorolls de festa que transformaven la monòtona i rutinària quietud. La gent emparaulava tractes, s’enfirava, omplia els bars, vivia intensament. A la tarda, els fadrins i fadrines organitzaven el ball a casa Agustí, moment que s’aprofitava per formalitzar els tractes de casament, contractar els mossos, encetar amoroses relacions…La música ens hi acompanyava dòcilment.

A punt de colar el segle, la fira s’ha hagut adaptar a les circumstàncies actuals i ha perdut bona part del farciment simbòlic. És un clar atractiu del visitant més que no pas una necessitat ramadera. Continua, però, nodrint requisits comercials i de negoci, un invent ben medieval. Avui, tants anys després, aquell record de la fira de Santa Teresa agullona la meua imaginació quan la tardor s’endiumenjava i es tenyeix de color. Hi circulen empolistrats firandants, comerciants, animals envigorits a muntanya i tota una gernació de firaires. Hi apareix, també, aquella preciosa pubilla del ball. M’agafa la mà i tot giravoltant fem camí amunt fins atènyer la plaça d’Alós.