De Can Panxut a Temporada Alta
Gavarres 36
EN JOSEP DOMÈNECH REPASSA ELS INICIS I LA PROFESSIONALITZACIÓ DEL GRUP EL TALLERET DE SALT, AL VOLTANT DEL QUAL ES VA GESTAR EL FESTIVAL TEATRAL TEMPORADA ALTA
Josep Domènech davant d'un plafó del Teatre de Salt // Foto: Josep M. Fusté

Meritxell Daranas // Hem vist que, si gratem una mica, en Rovelló i en Lluquet (els cèlebres personatges d’Els Pastorets) són darrere dels orígens del teatre en les nostres contrades. La Planeta va tenir la primera raó de ser donant sopluig als assajos d’Els Pastorets de Proscènium. Bitó, la companyia gestora de Temporada Alta també té, en les beceroles, Els Pastorets. En aquest cas, els de Salt.

Al 1976, en Josep Domènech (Salt, 1956) els assajava a can Panxut, uns locals de la parròquia situats en l’actual Teatre de Salt. Allà van coincidir «una colla de joves que alguns ja ens coneixíem d’altres activitats al poble i d’altres ens vam conèixer allà». Eren una vintena amb inquietuds teatrals que es van anar trobant cada mes fins que, al cap d’un any, van estrenar una obra com a Talleret de Salt. Perquè això passés, explica en Josep, es necessitava un local que, en el cas del Talleret, va ser can Panxut: «Ens el deixaven, entràvem i sortíem, assajàvem de nits, caps de setmana, com a casa nostra.»

En els inicis, doncs, tenim una companyia de teatre d’aficionats com tantes hi ha a tots els pobles. En aquesta primera obra gairebé hi treballaven tots. Però, de mica en mica, es va anar reduint el nombre i «va quedar un nucli de gent que després vam poder començar a viure d’això. Hi havia en Quim Masó, que va ser una mica el nostre professor i qui ens dirigia les obres, el seu germà en Xicu, la Pilar Prats, en Julià Colomer, en Janot Carbonell, més tard la Cristina Cervià, la Mercè Mas.»

Funcions a can Panxut. Se’ls va acudir de fer petites temporades a can Panxut, en comptes de fer només una sola funció un cap de setmana. És a dir, durant un mes, van fer representacions cada dissabte i diumenge. «D’aquesta manera vam aconseguir que gent de Girona i Salt anessin venint». Les dues obres que van fer van ser Tot esperant l’esquerrà de Clifford Odets –un text polític americà– i després el Woyzeck de Georg Büchner –una gran obra de teatre contemporani. Estaven instal·lats a can Panxut, amb l’escenari muntat, i feien la funció el cap de setmana. «Per Girona va ser una mica d’aire fresc, érem una companyia de teatre amateur que apostàvem per textos. Els diaris en van començar a parlar i nosaltres ens vèiem com una companyia de teatre independent». Una companyia de teatre independent que s’emmirallava en el Lliure de Barcelona, que acabava de néixer i era un pol d’atracció per a la gent del Talleret, que procuraven anar-hi tan sovint com podien.

Teatre als instituts. Però la tria i l’envergadura de les obres, malgrat la influència del Lliure, es va veure escapçada per la mili, tal com havia passat amb els projectes de tantes altres generacions. Per passar aquells anys i poder fer muntatges sense alguns actors de la companyia, es van inventar el ‘teatre als instituts’ i amb l’ajut de la Diputació, anaven a fer representacions per tots els centres de BUP i FP de les comarques gironines. Entrar en el món adolescent va ser la manera de viure del teatre tot l’any. Les obres eren curtes o fragments que duraven mitja hora i després feien l’altra mitja de col·loqui. Encadenaven tres o quatre representacions seguides. La rutina era arribar a l’institut a les 8 del matí, muntar, a les 10 fer la primera funció i darrere d’aquestes en veien més fins a la una. Dinar, carregar la furgoneta, venir a Girona i assajar la pròxima obra. Per suplir algunes de les absències que havia ocasionat la mili, s’hi va afegir en Pep Cruz. «En Pep Cruz era qui tenia més cultura teatral i escollia els textos: de Pirandello, Boris Vian, obres curtes de Goldoni, Molière… una mica de repàs de la història del teatre europeu. D’algunes obres com del Peer Gynt d’Henrik Ibsen o Otel·lo de Shakespeare, en representàvem només una escena. Eren les obres que es feien al Lliure.»

Paral·lelament es van assabentar que la Caixa organitzava el Teatre a les escoles. Es van preparar La comèdia de l’olla i els van escollir per fer-ne 400 funcions arreu de Catalunya. I després del text de Plaute, al cap de dos anys, van estrenar Les trapelleries d’Escapí de Molière. Gràcies a aquest projecte van anar creant un coixí que permetia que quatre o cinc persones poguessin viure’n.

El salt a Barcelona el van fer gràcies a una obra de teatre de Milan Kundera, Jacques i el seu amo, que van estrenar al Teatre Municipal de Girona. Els crítics es van adonar que a Girona s’hi coïa alguna cosa. El resultat va ser que els van convidar en un teatre a Barcelona. I s’hi tenim en compte L’informe per a una acadèmia de Franz Kafka que feia en Xicu Masó a la sala Adrià Gual, podem dir que la temporada va ser doble. Tot plegat, doncs, fou el trampolí perquè la directora del Grec veiés l’espectacle i els fes una proposta: podien presentar un projecte per fer tres temporades seguides al Grec?

Justament, ells havien fet un curs amb un director alemany i tenien ganes de fer alguna cosa: Nit de reis de Shakespeare. I això és el que van proposar. Aquella Nit de reis va ser el detonant perquè el Talleret pogués ser una companyia professional. Els repartiments eren molt més amplis i van barrejar aquests actors que venien de Girona amb d’altres de professionals de Barcelona. Fins aleshores els intèrprets tenien una altra feina afegida com la d’escenògraf, comptable… o productor, en el cas d’en Josep. Tots havien fet de tot. Però, a partir d’aquell salt, la companyia ja tenia una certa envergadura i calia repartir les tasques d’una altra manera.

D’actor a productor. En Josep va deixar la feina d’actor i es va dedicar, només, a produir. Eren els anys 89-91. Va coincidir que en Quim Masó tenia ganes de muntar una petita productora que donés cobertura al Talleret i van engrescar-hi en Salvador Sunyer i en Jaume Curbet que venien del món editorial. Va néixer Bitò. El nom recull el vincle inicial que tenia la productora amb el món de l’edició. Bitò és una impressió en dos colors. Mentre en Quim i en Josep es dedicaven a les arts escèniques, el altres dos socis s’encarregaven de l’edició. De seguida van tenir un cop de sort: un encàrrec per les Olimpíades. Calia fer unes postals de Catalunya per repartir-les durant els jocs. Allò els va donar embranzida per anar tirant endavant. Les postals i l’inici de temporada alta.

En Quim Masó i en Josep Domènech veien que només donant cobertura productiva al Talleret no viurien, calia programar gires d’altres espectacles. Però el teatre municipal estava tancat per obres. «Per què no fem un festivalet a la Mercè?» Era el 1992. En van dir ‘Temporada’ perquè a la Mercè només hi cabien 300 persones i, per tant, calia repetir la funció més d’un dia. El Talleret hi va actuar de dimecres a diumenge. Es quedaven tota la taquilla, però no pagaven, perquè no tenien pressupost. Els diners que van recollir amb els patrocinadors i els 6.000 euros que els va donar l’Ajuntament van servir per pagar la publicitat i la part tècnica. «Va venir molta gent», recorda satisfet en Josep. De mica en mica, aquella temporada va anar creixent i va comptar amb les institucions, com l’Ajuntament, capitanejat en aquell moment per en Quim Nadal, que hi va creure i s’hi va implicar. A Bitò, mentrestant, hi va haver alguns canvis: en Jaume Curbet els va abandonar i en Salvador Sunyer es va anar apassionant per les arts escèniques. El 1997 van guanyar la gestió del teatre de Salt, tal com havien fet també a Blanes durant vuit anys.

Temporada Alta no ha parat de créixer fins a tocar sostre. Ara s’expandeix amb programes com l’A Tempo que fa arribar les arts escèniques a les escoles i als instituts, i obrint funcions d’alguns espectacles a altres pobles com Palafrugell o Sant Feliu.

LLegir més