Conversa amb Amparo Pagès
Alberes 22
Primera pilot d'helicòpter de l'Estat espanyol, traspua vitalitat i optimisme
L'Amparo // Fotografia d'Alejandro Candela

Roser Bech Padrosa // Conversa amb la primera pilot d’helicòpter de l’Estat espanyol. Filla única d’una casa de pagès, can Navata de Baseia, l’Amparo des de ben petita tenia clar que un dia marxaria. I tant que va marxar, ho va fer volant! Enèrgica, valenta, optimista i lluitadora, l’Amparo no ha tingut una vida gens fàcil. Un accident de cotxe amb només quaranta-un anys la va deixar molts mesos ingressada en hospitals. Malgrat tot, cada dia pensa que és una oportunitat per aprendre. La vitalitat i la superació conformen el seu motor de vida.

–Com us diuen, Amparo, Empar…?

–«Em diuen de tu, ni de vós ni de vostè. De nom, em diuen de tot. Tinc molts de nicknames. Soc una persona a qui tothom posa els seus noms i jo accepto els de tothom. Hi ha gent que si li dius, per exemple, Carmen i sempre li han dit Carmeta s’enfada. Jo no m’enfado pas.»

–Doncs de tu. Explica’m els teus orígens.

–«Vaig néixer l’any 1956 a can Navata de Baseia (terme municiapl de Siurana). Els meus pares eren en Joan i la M. Teresa i no vaig tenir germans, era filla única. En vaig tenir molta sort, d’ells, perquè tenint en compte que érem de mas, de pagès, i que ells tenien els estudis bàsics, vaig ser afortunada que sent nena em deixessin fer tot el que vaig fer.»

–Vas passar la teva infantesa a Siurana.

–«Sí, Siurana és un poble petit. Jo feia la vida d’una nena de mas. Ni tan sols era del poble. Les nenes al poble quedaven per jugar i com que eres de mas ja no hi quedaves. No hi havia les comunicacions d’ara. Vaig créixer al veïnat amb dos nens més, un dels quals, el més gran, ens feia creure molt. Si plorava em deia: ‘No facis la ploramiques’. No vaig tenir mai afició per ajudar a les tasques de pagès a casa. Vaig estudiar a l’escola de Siurana, a l’Institut a Figueres i, en acabat, me’n vaig anar a fer d’au-pair a Londres per aprendre anglès.»

–Per què l’afició de ser pilot d’on et ve?

–«Doncs no ho sé. De petita tenia clar que volia marxar i anar a Anglaterra. Hi havia una veïna que em deia: ‘No sé si hi aniràs, no sé si hi aniràs’. I sí que vaig marxar. Quan vaig tornar d’Anglaterra, me’n vaig anar a Madrid per preparar-me les oposicions de controladora de trànsit aeri. No les vaig passar. Aprofitant que era allà, vaig tenir l’oportunitat de fer un curs de vol sense motor gratuïtament. Estem parlant de l’època d’en Franco i aquest, perquè la gent s’afaiçonés a l’aviació, havia promocionat aquests cursos gratuïts. Saps què és el vol sense motor?»

–No, no ho sé…

–«Són aquests avions que són esvelts, de dues places, un darrere l’altre, que són estirats per un altre avió i quan són a certa altura et desprens de la corda i voles bàsicament sobre les tèrmiques, uns corrents d’aire que es formen amb la calor.»

–Ets la primera pilot d’helicòpter de l’Estat espanyol.

–«Em vaig animar a l’aviació i vaig estar treballant a Aerotransportes de España, una companyia aèria que era de càrrega. Vaig començar a treure’m el títol d’avió, però ho vaig deixar i em vaig passar a helicòpter. Aquest títol me’l vaig treure entre Sabadell, Madrid i Salamanca. Vaig haver de treballar molt per aconseguir-lo. Hi havia moltes assignatures, algunes difícils, i també hi havia la pràctica de vol. De vegades em sentia frustrada perquè pensava: això ja saps com es fa, però no et surt. El que va costar és que algú confiés en mi i em donés feina, perquè no hi havia cap més dona. I molts dels meus companys havien sortit de l’exèrcit. El primer vol sola en helicòpter el vaig fer el 1977.»

–Treballaves per empreses, entitats privades o públiques?

–«Vaig treballar per una companyia aèria a Saragossa, Agrar. En aquella època treballava totalment gratis perquè havia d’agafar experiència. Després durant una temporada ho vaig deixar ja que no sortia cap feina… fins que un dia, per casualitat, vaig entrar a la companyia més gran de totes, que es deia Helicsa. I aquí vaig fer una campanya de fotografia aèria per tot el Mediterrani, començant per Alacant i fins a Galícia. Jo volava en l’helicòpter Bell 47G sense porta i portava un fotògraf amb la càmera enganxada a l’aparell pel tema de les vibracions. Et sonen unes fotografies aèries de masos i cases que hi havia a moltes llars penjades?»

–Ah, sí. A casa meva i a cases de familiars n’hi ha de diverses èpoques…

–«Exacte. Més tard, aquesta mateixa companyia em va donar una base per mi sola a Màlaga, on tenia un helicòpter francès que es deia Gazelle i treballava sobretot per a la gent de Marbella, l’àmbit del cinema… bé, tot el que sortís a Andalusia. M’agradava molt, la gent és molt oberta allà. És un altre món. Vaig estar una temporada entre Màlaga i Madrid, depenent d’on sortia la feina. Fins que era l’època en què les companyies aèries demanaven pilots d’avió i me’n vaig anar amb un company –era malvist a l’època–, als Estats Units, en concret a Daytona Beach, a Florida. Com que ja teníem el títol d’helicòpter, ens va ser més fàcil. Allà sí que era un continu de volar amb avionetes petites… Vaig aprovar el curs als EUA i me’n vaig tornar a aquí on vaig haver de convalidar el títol tot passant un examen dur, però vaig passar-lo. Encara me’n recordo de l’examen d’instrumental.»

–Què vols dir ‘instrumental’?

–«Hi ha dos tipus de vol: el visual i l’instrumental. En el primer, tu pots volar amb bones condicions atmosfèriques sempre entre la sortida i la posta de sol. I en el segon, tu pots volar en condicions atmosfèriques adverses, entre núvols o de nits. Doncs jo em vaig treure l’instrumental als Estats Units. Després vaig volar en avió –un Hawker– amb una companyia de vol de Barcelona, Euravia, que bàsicament treballàvem per a autoritats i persones VIP. I sobretot, fèiem trasllats d’òrgans en cas de transplantaments.»

–Així has hagut de viatjar força per feina.

–«Sí, molt. Recordo una vegada que em van contractar per anar a veure i fotografiar un ocell. Es van asseure tres homes quadrats, i jo a davant. No el vam aconseguir veure, l’ocell. Crec que es deia buster [pronunciat en anglès]. Quan vam arribar a lloc, un d’ells em va proposar d’anar a treballar a Qatar. I jo vaig dir que no. En aquella època no hi anava ningú; ara molta gent hi vola. Total, que quan ens vam acomiadar, un d’ells em va donar un sobre amb diners i em va dir que era de part del príncep. Havia dut un príncep d’algun emirat àrab! M’havia deixat una propina de 120.000 pessetes. Era moltíssim en aquell temps!»

–Suposo que d’anècdotes tantes com vulguis.

–«Sí. Una vegada, a les primeres eleccions que hi va haver a Espanya, jo era a Saragossa. El meu jefe em va dir: ‘Váyase a votar a su casa’. En l’helicòpter jo fins a casa? Vaig aterrar a davant del mas. Vaig portar la meva àvia, Déu l’hagi perdonada, el meu pare i la meva mare. A la meva mare li encantava, l’havia portada moltes vegades a volar. Devia ser el vot més car de tot Espanya [riu]! Valia molts de cèntims allò que vam fer.»

–Era ben pagada la feina?

–«Sí, sí que ho era. No tenies mai una base per sempre i variava el sou en funció de les dietes i tot plegat. Ara, si jo cobrava igual que els homes o no? Jo en dubto. Crec que tenia un sou inferior que els homes.»

–Com et senties en un món que era bàsicamt masculí?

–«No va ser fàcil perquè al principi tampoc no m’admetien [pausa llarga]. Per exemple, de vegades era a l’aeroport i em deien: ‘Váyase, que venga el piloto’. I jo responia: ‘No, no, que el piloto soy yo’. Altres cops, pujava gent que es malfiava perquè era una dona jove i jo els deia: Escolti, molts homes han estat a les meves mans i tots han tornat a casa seu, o sigui que vostè ja ho veurà.»

[…] La conversa continua a Alberes 22.

LLegir més