Rosa Serra Rotés
La construcció de les colònies provocà una intensa activitat: es tractava d’aixecar pobles nous, amb fàbriques de dimensions fins aleshores mai vistes, habitatges, esglésies i edificis de serveis. I tot això, al llarg de tot el Llobregat, el Ter i els seus afluents, també a tot el país, especialment a les ciutats industrials i a les capitals de comarca. La industrialització va anar acompanyada d’un intens procés d’urbanització.
Paletes, manobres i oficis de la construcció. Construir riu amunt no era fàcil, perquè els materials i la mà d’obra havien de sortir de la mateixa comarca. A tot el Berguedà només hi havia un sol mestre d’obres titulat, Francesc Joan Canals Parera, que des de Berga dirigia les obres públiques i privades i que va treballar intensament, entre 1875 i 1899, en la construcció de fàbriques i habitatges de les colònies de Cal Prat, Cal Marçal, Cal Casas, Cal Pons, Cal Riera, Cal Vidal i a Viladomiu Nou.
També hi treballaven paletes experts com el Relat que, d’Avinyó, s’instal·là a l’Ametlla de Merola, on va fer la fàbrica, els habitatges i l’església. De Casserres era Valentí Canudas, que va fer la torre i l’església de Viladomiu Nou, acabades el 1905; amb el seu nebot, Josep, i uns quants manobres havien fet, entre 1880 i 1889, el santuari de la Nou.
La construcció d’una fàbrica, i encara més d’una colònia, per petita que fos, exigia una mà d’obra impressionant: molts pagesos i masovers –que des de sempre sabien fer parets seques, però també reparar teulades, construir corts i pallisses i treballar al costat dels mestres d’obra que reparaven les masies–, gent amb oficis relacionats amb la construcció –paletes, manobres, fusters, guixaires, teulers, calcinaires…– i molts sense ofici, van trobar feina picant pedra, carretejant materials, fent de manobres.
El material base de la construcció era la pedra sorrenca –també anomenada gres o pedra saldo– que els picapedrers tasconaven al peu del riu; obrien la roca amb una tasconera fent un canal d’uns 100 o 200 centímetres on encastaven una fusta seca que mullaven seguidament i aconseguien, a pressió, esberlar la pedra; més endavant, tasconaven amb una planxa de ferro que encaixaven a cops de mall, i més enllà feien servir pólvora –mai dinamita perquè quedava massa esmicolada–. Amb la pedra van fer les gruixudes parets del canal d’entrada i de desguàs, els fonaments de la fàbrica, l’espai de la turbina, les parets perimetrals de la fàbrica de més de mig metre de gruix, els murs de contenció per anivellar el terreny… tot a mà, a força de braços, amb l’ajuda d’alguna corriola.
Construïen els forns de calç que, barrejada amb sorra, aconseguien un bon morter fins que van començar a fer servir el ciment natural i hidràulic en grans quantitats, barrejant la pedra calcària amb argila. El guix, fet amb forns expressos, el tenien a punt quan arribava el moment d’enguixar els murs de les naus. Van posar en marxa teuleries per fer milers de teules per cobrir tots els edificis de la colònia, milers de totxos o maons per fer portes i finestres, per fer pilars i envans, i milers de rajoles i cairons per enrajolar.
Un cop escollit el lloc més adient per aixecar la fàbrica i per construir una resclosa i el canal, i obtinguts els permisos, començaven les obres sota la direcció d’un mestre d’obres, un cap de paletes o un expert rescloser; una colla d’homes treballaven de sol a sol, aprofitant la llum del dia els mesos d’hivern en què el Llobregat portava poca aigua i era més fàcil poder fer la derivació del riu i construir la resclosa. Una feina duríssima que exigia expertesa, com la que tenien els germans Comas Ametlla, que es van guanyar el prestigi fent quatre rescloses a mitjans del segle XIX entre Gironella i Puig-reig, encara a l’etapa dels molins: la de l’Ametlla de Casserres, de Gironella, de Puig-reig i el del Grapal o de l’Ametlla de Merola, i van donar nom a dues colònies, a l’Ametlla de Monegal i l’Ametlla de Merola.
Generacions de paletes i de fusters. A Puig-reig, on es van construir les colònies de l’Ametlla de Merola, la Manen, Cal Vidal, Cal Marçal, Cal Pons, Cal Casas i Cal Prat, i per proximitat, el Guixaró, van trobar feina per una bona colla d’oficis relacionats amb la construcció: picapedrers, paletes, manobres, fusters, guixaires, rajolers, llauners, electricistes… A les colònies sempre hi havia feina: a la fàbrica, als pisos, a l’obra nova…, i per això els fabricants van organitzar colles de paletes propis. El 1935 consten com a paletes, residents al carrer Orient de Cal Pons, Alfons Sallés, Jaume Xixons Camps, Josep Vila Benet, Jaume Estrada Blancafort i Ramon Obradors Altarriba. Els Orriols Galobardes, Jaume i Miquel, originaris de Castellar de n’Hug, instal·lats al Serrat, van ser els paletes que van fer créixer aquest barri i també el conjunt dels habitatges de la Triana.
Originaris de Berga eren Ramon Jou Camps (Berga, 1882) i Josep Sitges Plans (Berga, 1903), experts paletes que van fer algunes de les obres més notables d’aquest període, com foren l’escola Alfred Mata i l’Hospital, però també moltes obres particulars. Ramon Jou treballava, a temporades, associat amb Ramon Dolla de cal Timó i amb Emili Serra, de cal Saleta, quan l’obra requeria moltes mans, com per exemple la xarxa de clavegueram o la conducció d’aigües, i també associats aixecant cases de particulars o fent-ne per iniciativa pròpia que després venien. Els Roset, una altra família de paletes, eren fills de Sallent. Francisco Roset Badia (Sallent, 1885) era el paleta de Cal Casas des de 1890; casat amb Caterina Estrada eren pares de Joan que treballava de paleta a Cal Marçal i de Jaume, el Letis.
A Cal Casas, hi va haver molta feina després de l’incendi de la fàbrica de 1908: les obres de desenrunament –només en van quedar els murs perimetrals– i de reconstrucció, entre 1909 i 1912, van donar feina als homes que treballaven a la fàbrica i a molts paletes del poble, sota les ordres de Josep Serra Safont, el Saleta. Josep Picó, originari d’Alacant, arribà a Puig-reig el 1923 per ocupar-se dels treballs de sondeig de la potassa i feu molts anys de paleta per a diferents empresaris.
A cal Moliner, el matrimoni Ramon Tomàs Fontdevila (Casserres, 1879) i Dolors Ballús Gironella (Gironella, 1877) venien materials per a la construcció, sobretot ciments Asland, de Fígols i del Collet, entre altres. El Josep Capelles Casals els portava el camió i distribuïa els materials per tota la comarca. Els germans Junyent feien funcionar la bòbila de la Garsa, propietat de la casa Gran de Cal Riera i prop de Cal Vidal, que va tenir llarga vida, com la de Cal Bassacs.
De fusters que tallaven la fusta amb temps suficient perquè s’assequés bé per fer bastides per als paletes, encavallades per a les golfes, bigues i llates, bastiments, portes, cintres per a les escales, finestres, carretons, i després, mobles, n’hi havia a les famílies Mujal, Traver, Grifell, Gubianes i Ratera. A la família Soldevila, mentrestant, van treballar de llauners de Cal Pons des de la posada en marxa de la fàbrica el 1880 i fins al seu tancament, així com els Vilalta, que també van fer d’electricistes. Un món d’oficis, ric i plural, que fou protagonista de la transformació de l’Alt Llobregat i de la creació d’una vall industrial.
