Carme Simon
Les Garrotxes 26
Conversa amb l'activista cultural olotina Carme Simon. Fins fa poc, directora de la biblioteca d’Olot. Va ser fundadora de Llibres de Batet.
Carme Simon a Batet. Fotografia de Pep Sau.

Ramon Estéban // Conversa amb l’activista cultural olotina Carme Simon. Fins fa poc ha estat la directora de la biblioteca d’Olot i va ser fundadora de l’editorial Llibres de Batet. També ha invertit molts recursos en la rehabilitació d’edificis al Barri Vell de la seva ciutat i a l’Alta Garrotxa, d’entre els quals destaca Llongarriu, a la Vall del Bac. L’any passat l’ajuntament d’Olot li va atorgar les Ales a la Cultura en reconeixement a la seva trajectòria.

–Si em demanessin quina és la dona d’Olot amb més poder, jo respondria sense dubtar que la Carme Simon. Què li sembla?
–«Doncs et donaria una mica de raó. No tinc tot el poder, ni de bon tros, però sí que em sento poderosa. Hi ha una cosa que pesa molt, a Olot, que és la meva família. I imagina’t el que em pesa a mi, també! La meva família ha estat sempre molt implicada amb la ciutat; ja ve del meu avi i després el meu pare ho va seguir i, d’alguna manera, jo ho continuo, això. És cert que vaig marxar a estudiar a fora, però sempre m’he sentit molt d’aquí, molt arrelada aquí. Vaig tornar perquè vaig voler i, de fet, soc l’única de la família que he tornat voluntàriament, una decisió que és de les més importants que he pres en la meva vida. A part, he tingut una feina que no és allò de treballar en un racó, sinó que ha estat molt pública. A la biblioteca sempre fèiem la broma de dir que les que hi treballem som ‘dones públiques’ [riu]. A més, jo n’era la directora que va renovar-la per fer-la molt més important del que ja era, que déu n’hi do l’important que era. La vaig engrandir més, sobretot pel que fa al pes social. Això, barrejat amb el fet que no he estat de les persones que van de casa a la feina i de la feina a casa, sinó que m’he fet amb tothom a l’hora de sortir a les nits, de conèixer gent… Entre una cosa i una altra, i el de més enllà, doncs sí, em considero una persona amb influència. Per mi és una cosa bona, la gaudeixo, en el bon sentit de la paraula.»

–Va ser ben acceptat a la seva família que tirés cap al món de la cultura, en lloc, posem per cas, de seguir amb els negocis?
–«A la generació a la qual pertanyo, el patriarcat encara pesava molt i de qui s’esperava que portessin els negocis eren els homes. En aquest sentit, si no ens interessava ficar-nos en l’empresa, les dones teníem més llibertat. De totes maneres, penso que si jo o alguna de les meves germanes hagués triat formar-se per dirigir empreses, no crec que haguéssim trobat oposició per part del meu pare i del meu tio, que eren els que manaven. El que passa és que no em va interessar mai, la veritat. Em vaig decantar cap a les humanitats, vaig estudiar Història de l’Art i després la carrera de bibliotecària…»

–Els primers estudis els devia fer aquí, a Olot, no?
–«Vaig aprendre a llegir, escriure i comptar a l’acadèmia del senyor Ferrer, al carrer Fontanella, però quan jo tenia sis anys la meva família es va traslladar a viure a Barcelona. Els meus germans grans –jo soc la petita– ja se n’hi havien anat abans. Allà vaig acabar els estudis, vaig anar a la universitat i quan vaig acabar les carreres, vaig decidir tornar a Olot. Això va estranyar molt, a la família.»

–Per què va voler tornar? El més fàcil hauria estat començar una carrera professional a Barcelona. Podríem dir que va escollir qualitat de vida?
–«Sí que hi ha una qualitat de vida molt més gran aquí que a Barcelona, però no ho vaig fer només per això. Jo tenia ganes de venir a viure aquí, va ser una decisió en calent, més del cor que no pas del cap. Vaig tenir molta oposició entre la família: ‘Vols dir? Però si és un poble mort de fàstic!’.»

–I segurament ho era.
–«Això és erroni, és pensar les coses de manera estereotipada. Mira, companys meus de la carrera de bibliotecària em deien que a Barcelona podria arribar a ser la directora de la Biblioteca de Catalunya o directora de les biblioteques universitàries… I jo els responia: ‘Potser sí o potser no, però si vaig a Olot, podré ser la directora de la biblioteca d’Olot’. I això em distingeix, professionalment. A Barcelona, ves a saber, és molt complicat i em puc quedar en un estat mitjà que no és ni tu ni vos. A Olot podré destacar més professionalment.»

–Estem parlant de l’any…
–«Jo vaig tornar aquí el 1982. La biblioteca encara era a prop de la plaça de l’Estrella. En aquells moments hi havia una directora, la Carme Verdaguer, que al cap de mig any, més o menys, va plegar perquè ja havia arribat a una edat. Aleshores, de manera interina, vaig passar a ser la directora, fins que va arribar la persona que havia de substituir la Carme Verdaguer, la Judit Terma. Durant un parell o tres d’anys vam compartir la direcció, fins que la Judit se’n va anar a Barcelona. Des d’aquell moment en vaig ser jo, la directora.»

–Sempre s’ha dit que el trasllat de la biblioteca al centre d’Olot, on és ara, va ser cosa seva, que la seva opinió va ser determinant. És cert?
–«Totalment. Vaig bregar molt per això. La biblioteca havia de sortir d’allà on era. És un barri molt bonic, amb molts arbres, però no és al centre, no és el lloc on ha d’estar una biblioteca moderna de veritat. A més, el trasllat donaria prestigi al centre de la ciutat. Aleshores vaig començar a bregar per això i com que el Departament de Cultura opinava igual que jo, entre tots ho vam aconseguir.»

–L’alcalde d’aquells moments era Pere Macias?
–«Sí. Mira, a vegades les coses se solucionen perquè es plantegen en els moments oportuns. Quan vaig exposar a en Pere que la biblioteca havia de traslladar-se al centre, ho va entendre perfectament i em va donar la raó. ‘Doncs li hem de trobar un lloc’, li vaig dir jo. ‘Què et semblaria aquí on estem parlant?’, va proposar, referint-se a l’antic ajuntament. ‘Tenim previst marxar d’aquí per anar a can Joanetes i aquest edifici quedarà buit’, va dir en Pere. Per mi era el lloc ideal, tot i que calia fer-hi unes reformes grans.»

–I el temps els ha donat la raó.
–«I tant! I mira que hi havia molta gent que no ho veia bé, i que després han reconegut que va ser un encert.»

–Els contraris a aquesta opció, quins arguments donaven?
–«Un argument tan simple com que no hi havia aparcament, que al centre és de mal aparcar. I jo els deia: ‘Sí, s’aparca molt malament, i per això els de Calçats Rovira [un veterà comerç situat davant de l’antic ajuntament] se’n volen anar; com que els clients no poden aparcar, traslladaran la botiga al Triai [un prat dels afores]’. ‘Però és un comerç, no es pot comparar’, em replicaven. I jo: ‘I què us penseu que és una biblioteca? És un comerç en un altre nivell, un comerç on no hi ha intercanvi de diners però és un servei a les persones importantíssim. I a més, és un servei a totes les persones, a tots els estaments, i això ha d’estar en el mateix lloc on les botigues volen estar; al centre, al cor de la ciutat’. Per això jo ara estic en contra d’on volen aixecar la futura biblioteca.»

–Can Sacrest.
–«Sí. Però bé, jo soc d’una mentalitat i potser no sé veure els canvis, potser encara tinc la visió d’aquella biblioteca al centre. Potser m’equivoco. És cert que seria la manera d’ordenar aquell entorn, que està super degradat i, segons l’Ajuntament, seria un focus d’atracció.»

–De fet, és un argument similar al que va fer servir vostè per portar la biblioteca on és ara.
–«No, no. Jo deia que, de retruc, donaria prestigi al centre. El meu objectiu no era dinamitzar el centre, era dinamitzar un servei que és bàsic. I això només es pot fer on hi ha el cor de la ciutat, i el cor sempre és la zona comercial. Amb el projecte de can Sacrest és a l’inrevés. Vaig participar en una comissió que va debatre el projecte i he de dir que només dues persones ho vèiem malament. A més, qui té l’última paraula és el senyor alcalde i ell ho té claríssim. Per tant…»

–La seva jubilació ha coincidit amb el trànsit del paper al digital. Com seran les biblioteques del futur?
–«Tot i que sempre ho han estat una mica, ara les biblioteques estan derivant cap a centres civicoculturals, ateneus. Aquella idea decimonònica de l’ateneu, que semblava una cosa obsoleta, passada de moda, ara sembla que és el model, però a la moderna. S’estan convertint en centres molt socials.»

–Tenim a mà algun exemple?
–«A Barcelona n’hi ha moltíssimes i a l’estranger, quedaries mort de tantes que n’hi ha. Tenen una potència increïble. El que passa és que nosaltres pensem: ‘Biblioteques igual a sales silencioses i molts de llibres’. No, això no. Solsament això, no. Hi ha molta gent que em diu que els llibres estan desapareixent, i no és veritat, els llibres no estan desapareixent, estan canviant. D’acord que moltes llibreries han tancat, però també se n’obren moltes, la gent encara compra llibres. Quan em parlen d’això jo sempre dic que quan al Drac [la llibreria més popular d’Olot] tanquin perquè no venen, aleshores nosaltres també haurem de tancar. Però el Drac no tanca, la Geli [de Girona] no tanca, la 22 [de Girona] no tanca, la Casa del Llibre de Barcelona no tanca…»

–Doncs jo en veig moltes menys que fa pocs anys.
–«Sí, però també hi ha moltes menys merceries, o moltes menys tintoreries… El comerç canvia, i com que canvia el comerç, les biblioteques també. Sovint faig servir la metàfora que la biblioteca és un supermercat, però de la cultura. En lloc de vendre arròs, fideus i carn, oferim una altra cosa. Per això anys enrere s’hi va aplicar el model dels self-service i que fos un lloc on es pogués parlar… Ara això ja ha canviat, també, i les biblioteques ara també són el CAP, l’ambulatori de la cultura. Quan tu et trobes malament vas a l’ambulatori i el metge de capçalera et diu que tens això o allò o et diu que has d’anar amb un especialista o t’han d’ingressar a l’hospital, no? A la biblioteca pública hi vas buscant una novel·la o perquè t’interessa un tema especialitzat en una ciència. Nosaltres t’ho facilitem allà mateix o et derivem cap a una altra biblioteca o et demanem el llibre. I també pel·lícules o música, és clar. La música de totes maneres ha canviat. Fixa’t: les botigues de discos sí que han tancat, estan desapareixent. Però bé, és una altra història.»

–Com va ser que en un moment determinat va decidir crear una editorial: Llibres de Batet?
–«Era la meva il·lusió i ho podia fer, tenia els diners per fer-ho. Els llibres han estat la meva passió i una de les coses que m’amoïnaven més era que les edicions locals s’editaven molt malament, no hi havia una línia concreta, l’Ajuntament feia no sé què, hi havia una editorial que treia llibres mal presentats i a vegades el contingut era molt aleatori, molt arbitrari i no se seguia un criteri. Va ser determinant la comfabulació amb la Teresa Planagumà, la Teresona, filòloga i activista cultural. Érem molt amigues i sempre ens queixàvem de les edicions, que si el tema no té cap interès, que la impressió és poc acurada, que les fotos no són les adients… Criticar, criticar, criticar, només fèiem que rondinar. I un bon dia dius: ‘Potser que no rondini tant i faci alguna cosa, jo que puc’. Tenint la Teresona al costat, aquella idea era el complot perfecte.»

–Recorda quin va ser el primer volum que van publicar?
–«Sí, va ser un llibre de botànica, sobre la vegetació de la Garrotxa, D’Aphyillathes a Galanthus. El va escriure en Miquel Riera, biòleg especialitzat en vegetació. N’estic molt contenta, és un llibre molt maco i quan dic molt maco no vull dir que sigui un llibre per mirar i prou, sinó que el contingut estava molt bé i estava molt ben editat, amb un gran treball de grafisme, unes coses que s’havien oblidat, sobretot en les edicions locals. Jo ho volia dignificar. En el fons, el que he volgut fer des que vaig tornar a Olot ha estat dir: ‘Jo visc aquí, Olot té un ambient molt provincià –per dir-ho finament– però és el món que jo he triat i aquest món el vull fer tan bo com sigui possible’. I què, si els meus llibres parlen només del paisatge d’Olot, d’excursions per la comarca, d’història local? I què? Això té un valor i s’ha de fer bé, dignament. La dignitat dels llocs petits no es pot perdre i només els que vivim aquí i ens ho estimem en som els responsables. Ara això s’entén més, però quan vaig arribar, el 1982, no tant. Jo vaig dir: ‘Vull viure aquí, m’interessa el món cultural i crec que Olot necessita algú que s’ho agafi seriosament’.»

–I no obstant això, va acabar traspassant l’editorial. Per què?
–«És que la Teresona es va morir.»

–Li anava a preguntar precisament si, en la seva vida, hi ha un abans i un després de la desaparició de la Teresa Planagumà.
–«Sí. Quan la Teresona es va morir jo em vaig quedar orfe, com si diguéssim, perquè la història de l’editorial era una història a dos. I vaig afluixar, és clar. El que passa és que ja teníem uns quants llibres encarregats i vaig acabar-los. A part d’això, va coincidir que la meva vida particular va fer un canvi i no estava d’orgues. Vaig veure-ho clar, volia deixar-ho. Vaig tenir la sort de comptar amb en Ricard Sargatal, actualment director de l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, a qui vaig explicar que volia vendre l’editorial i li vaig preguntar si se li acudia algú. ‘Hi pensaré’, em va respondre. I al cap d’uns mesos em diu: ‘Em sembla que ja sé la persona que t’aniria molt bé’. ‘Ah si? Qui?’, vaig preguntar. ‘Jo’. Va ser com casar la nena deixant-la en bones mans [riu], saps què vull dir? Ha estat un tema que vaig tancar bé, que no em va deixar cap recança.»

–Ens compari la vida cultural que es va trobar a Olot quan hi va tornar i la que hi ha ara. Ha millorat?
–«És difícil de dir. Primer perquè ho preguntes a una persona que hi està implicada i no soc objectiva…»

–Li ho pregunto d’una altra manera: se sentia més còmode en l’ambient dels 80 i 90 que no pas ara?
–«Ara hi ha molt més ambient cultural. I parlo tant de quantitat com de qualitat. Hi ha més opcions, més oferta. El que passa és que ara tot és més estàndard. Als anys 80, la gent de la meva edat teníem un coet al cul, estàvem al pic de la vida i acabàvem d’entrar en una societat democràtica. A vegades penso que ni nosaltres n’érem conscients. Portàvem una empenta, hi havia tanta feina a fer, tot era tan engrescador, teníem unes ganes de viure, de fer servir paraules grosses com ‘llibertat’, de fer coses…! Pensa que l’anterior vegada que hi havia hagut un brot comparable havia estat als anys 30, eh? Sempre dic que he tingut la sort de viure la primavera esplendorosa dels anys 80 i d’enganxar-ho al pic de la vida. En aquest sentit, l’ambient era molt més viu, molt més sentit. Ara no. Ara estem visquent, gaudint el que es va sembrar aleshores. Per entendre’ns: l’oferta teatral mai havia estat tan bé com ara. Mai. I està reglada, ben administrada, que és com hauria d’haver estat sempre, però potser li falta aquella frescor. Érem quatre amics i ja fèiem una revista, i convencíem l’Orfeó perquè hi fessin sessions de música… Són altres temps. Els meus fills, quan els explico el que fèiem, es moren d’enveja. I si ells no ho fan és perquè no hi ha l’ambient per fer-ho. També va tenir-hi a veure que va venir molta gent jove de fora, bé perquè tenien algun lligam amb Olot o bé perquè van entrar en aquella diàspora d’anar-se’n de la gran ciutat i anar a un lloc més natural. Van venir de Terrassa, de Cornellà, de Barcelona mateix… I tots van arribar amb ganes. Tot plegat va ser una bomba, fins a principis dels 90 aquí a Olot hi va haver un ambient d’anar-hi anant.»

–Un altre llegat seu important serà la rehabilitació de patrimoni arquitectònic. Com es va introduir en aquest món?
–«Doncs d’una manera semblant al cas de l’editorial. Soc molt excursionista, una enamorada de l’Alta Garrotxa, i caminant per allà no parava de rondinar: ‘Sembla mentida, com ho tenen de deixat, mira aquestes cases que cauen, quina vergonya, no s’estimen el país…’. Fins que un dia em vaig dir: ‘Potser que no rondinis tant i facis’.»

–Per on va començar?
–«Per Llongarriu [una casa molt gran i emblemàtica de la Vall del Bac]. Evidentment, decisions d’aquestes mai les prens en solitari, hi ha un entorn que t’influencia. En aquest cas, va ser en Bulbena [Xavier Bulbena, dissenyador establert a Olot], que vivia a la Vall del Bac. ‘Saps que Llongarriu està en venda?’, em va dir. I la idea de comprar-la i restaurar-la em va anar corcant al cap. Va ser així que m’hi vaig posar i vaig fer la gran bestiesa de la meva vida: invertir-hi la meva fortuna [riu]. Però les fortunes es tenen per això, no soc de les que les tenen al banc i se les van mirant. Després de Llongarriu vaig anar liant la troca, perquè em vaig dir: ‘Tant que dius que al centre d’Olot les cases cauen, doncs potser que hi facis alguna cosa’.»

–Uf, la recuperació del barri vell d’Olot seria un no parar!
–«Sí, però l’important és tenir la consciència tranquil·la. Jo arribo fins on puc arribar, la resta és responsabilitat d’altres. Et diré una cosa: les rehabilitacions que he fet al centre d’Olot són un exemple a seguir.»

–Com ara…
–«Vaig començar amb can Magí. És una casa al carrer Serra i Ginesta, a la cantonada on hi ha una carnisseria. N’estic molt contenta. Quan em van donar les Ales a la Cultura [el guardó de l’Ajuntament que reconeix una trajectòria personal en aquest camp], una de les persones que va venir va ser una noia que, en casar-se, va adquirir el pis de dalt de can Magí. ‘No saps com de feliços ens vas fer, hi estem tan bé!’, em va dir. Em va donar una alegria! Força gent em diu: ‘Un cop arreglades, aquestes cases són molt maques’.»

–No hi ha gaire ningú que hagi seguit aquest camí.
–«Perquè no és un negoci. El problema del nucli antic és complicat i qui realment el pot solucionar és l’Ajuntament. Ep, i jo tampoc vull salvar el món, eh? Prou feina tinc de salvar-me a mi. Faig el que puc i m’ha donat moltes satisfaccions… Després de can Magí vaig rehabilitar l’edifici del costat del Consell Comarcal. I al carrer de Sant Ferriol vaig comprar can Prat per salvar-lo perquè anava a terra. En aquest cas va ser una petició de l’Ajuntament: ‘Per què no la compres? Si no, no la podrem salvar’, em van demanar. La vaig comprar i de seguida la vaig vendre, ja que es tractava simplement de canviar de mans, ja que aquesta era la manera que l’Ajuntament pogués modificar la normativa i protegir la casa. La veritat és que aquesta casa no està anant bé, ara, però jo ja vaig fer el que vaig poder. Després vaig comprar una casa del Valls Nous i actualment estic treballant amb can Puig, on penso anar a viure.»

–I com és, això?
–«És que aquesta casa on som [l’entrevista es fa al Puiggros de Batet] és molt gran i visc sola i segurament la condicionaré per a turisme rural. I vull viure al mig d’Olot. Can Puig (també conegut com a can Resplandis) és un casalot, és gran. L’estic rehabilitant, jo viuré a dalt i llogaré els quatre apartaments que hi haurà. Al darrere hi ha un jardí que dona al convent del Carme. A més, he aconseguit que l’Ajuntament canviés la normativa i hi hagi uns aparcaments.»

–Això sí que és ser influent de veritat.
–«Home, perquè apreto. Em fan cas perquè, d’una banda, jo tinc aquesta manera de fer i, de l’altra, perquè soc d’una nissaga concreta. No ho vaig triar [riu].»

–De totes maneres, a una persona que aposta pel barri vell, sigui qui sigui, tingui o no influència, se l’ha d’escoltar, no?
–«Sí, i a més en una de les zones més deprimides. Vaig aprofitar l’oportunitat quan es va morir l’última inquilina, la germana del metge Puig, que precisament havia estat bibliotecària i ens coneixíem molt. Vaig anar a parlar amb les nebodes, que n’eren les hereves. Em demanaven una fortuna i em va costar una mica fer-les entendre que l’edifici estava en males condicions i que hi hauria d’invertir molt.»

–Heretar una casa mal conservada al barri vell no és precisament un regal, m’imagino.
–«Doncs et trobes amb gent que no sé pas què es pensen que tenen. Suposo que, com que han estat cases familiars, es pensen no sé què. Passa amb molts propietaris de pisos i botigues. Per què et penses que hi ha tantes botigues tancades? Mira, quan en Masoliver de la plaça Major [Joan Masoliver, carnisser] es va jubilar, es va buscar un traspàs, algú que es quedés la botiga. Al final en va trobar un. Però en canviar de llogater, el propietari va voler apujar el lloguer perquè en Joan pagava un lloguer molt antic. Quan va dir quant en volia, la persona interessada s’ho va deixar córrer. Mira què et dic: aquesta botiga estarà tancada i barrada durant molt de temps i si l’obren, no hi haurà una carnisseria, si no que hi posaran una franquícia, anant bé. I les cases van caient. Com que als amos no se’ls exigeix res…»

–L’Ajuntament té les mans lligades.
–«Però si hi ha normatives que obliguen als propietaris a mantenir-ho en condicions! El que passa és que l’Ajuntament no té la valentia de fer-ho perquè suposa enfrontar-s’hi. És un marrón gros, per a ells. Ep, jo no sé què faria, si fos l’alcaldessa. Sempre els dic que és una qüestió de voluntat política, molt agosarada, sí, però totalment necessària; si no, esteu fent d’Hermanitas de la Caridad. Mira, al costat de can Resplandis hi havia una casa petita en estat ruïnós. Des de can Resplandis veia el teulat, que estava enfonsat, i l’interior, que era un niu de porqueria. A l’exterior hi havia un llamp de cartell que deia ‘En venda’. Hi vaig trucar i resulta que en demanaven una quantitat exagerada de diners. Vam negociar, però no la van voler vendre. Però saps què va passar? Quan vaig començar a fer el meu teulat, i com que moltes d’aquestes cases es recolzen unes amb les altres, aquella corria el risc de caure. Ho vaig explicar a l’Ajuntament: ‘Mira, no puc fer les obres al teulat perquè la casa del costat caurà’. Aleshores, s’ho van venir a mirar i, en comprovar el que jo deia, els van fer un requeriment perquè consolidessin l’edifici. Això els costava molts de diners i com que no van fer les obres, els van començar a caure multes. Aleshores jo vaig tornar a trucar-los i ja havien rebaixat molt el preu. Mira, si això l’Ajuntament ho fes de manera sistemàtica, si estudiés cas a cas… Molts propietaris tenen aquest patrimoni però no tenen diners per conservar-lo en condicions. Per tant, que s’ho venguin. ‘Oh, és que em donaran quatre duros!’. És que val quatre duros. Un dia vaig anar a parlar-ne amb un regidor i saps què em van dir? ‘La propietat privada és sagrada’. I jo li vaig respondre: ‘No fa falta que m’ho digui, jo soc de can Simon i només faltaria que em toquessin res meu, eh’. El que passa és que la propietat no només és un dret, sinó un deure. Si tu ets propietari d’una cosa, tens el dret d’utilitzar-lo, però el que no pot ser és que no hi tinguis cap obligació i ho puguis tenir deixat i que vagi caient. Recordo el senyor Cuéllar [Alexandre Cuéllar, que va ser secretari de l’Ajuntament, escriptor i cronista], a qui estimava molt, que tenia una propietat d’aquestes al barri vell i la va donar a l’Ajuntament. Li vaig dir: ‘Ostres, quin gest tan bonic’; i em va respondre: ‘Nena, m’he tret un mort de sobre!’. Ell sabia que allò no valia res i que si ho regalava, li sortia barat i quedava com un senyor. Doncs bé, no tothom ho veu així i mira com està.»

–I després de deixar la biblioteca, a què dedica el seu temps?
–«Doncs a res d’especial: acabar projectes començats com allò que et deia de Llongarriu i algun altre… No tinc perspectives de fer res més de rehabilitació. Vull viatjar, que és una cosa que sempre m’ha agradat molt. I sí, tinc un projecte, ara que ho preguntes: tinc ganes d’arreglar els camins vells de Batet. Són una meravella, són un patrimoni boníssim. Hi ha el camí ral i tota una xarxa que està abandonada des que als anys 60 els pagesos van anar marxant. Són camins d’una amplada concreta per on podia passar un matxo i amb paret seca als costats. Per a mi això és tan important com una església romànica. N’hi ha molts que estan perduts perquè els ha envaït el bosc i és una llàstima. Ben arreglat, això pot ser un parc que donaria un altre atractiu a la ciutat de cara als de fora. Per mi tindria més valor que no pas fer determinades fires, per dir-ho d’alguna manera. Són coses que queden molt més i estan molt arrelades al nostre tarannà. Doncs ara estic capficada amb això»

LLegir més