Jordi Suïls Subirà
«Y el civismo ¿qué? Se han construído unas aceras y continuamos deambulando por el asfalto como si a diario descendiéramos del pastoreo» (Lorenzo Costa, ‘Página de actualidad’ a la revista La Voz de Pont, desembre de 1956. Citat de: Montserrat Iniesta i Carles Feixa: ‘¡ENHER: Surge et ambula d’una comarca!’, Ressò de Ponent, 1988).
Era el 2023 que s’obria l’Arxiu Comarcal de l’Alta Ribagorça, a l’antic Palau Abacial, un altre espai recuperat al poble vell del Pont de Suert, semiabandonat durant dècades després que, als anys 1950, el creixement urbanístic que propiciava l’Enher hagués posat l’eix de la vila sobre l’N-230. Un dels primers documents que anirien a l’arxiu l’havia compartit Joan Casimiro amb alguns de nosaltres. Un de tants paperots ribagorçans signats a ca del notari. Aquest, però, té la virtut de refutar quasi un dogma: que la Ribagorça hagués viscut en l’ensopiment i la inacció seculars fins que l’Enher hi va caure, de patac, el 1947.
En termes d’avui, el document és la constitució d’una cooperativa per a la gestió de dos moles al Pont de Suert. A darrers del segle XIX el Pont de Suert en devia tenir només una, la de Bolló, als sols del Camp de la Vila, accionada pel canal que proveïa també la fàbrica de mantes al cap del poble. El 1902 apareix la iniciativa de construcció d’una segona mola, que seria anomenada la mola de la Societat, a l’altre costat del riu i prop del Palau Abacial.
La mola de Bolló havia començat a produir electricitat el mateix any. Però sembla que no arribava a cobrir una demanda creixent. Podria haver passat que els propietaris d’una i altra entressin en una competència feroç. O que es repartissin el monopoli de la generació elèctrica. Per contra, van constituir una societat incorporant-hi tothom que hi volgués ser.
I en van ser una bona colla, de cases del mateix Pont, però també de l’entorn, singularment de Ventolà. Podem imaginar-los davant del notari. Què devien pensar mentre escoltaven la lectura del document, en aquell castellà ranci? L’escena fa pensar que aquella Ribagorça podia incorporar innovacions i crear indústries, sense altre impuls que la pròpia voluntat; que, a més, ho podia fer solidàriament; que donava per fet que a un bé essencial –l’aigua o l’electricitat– hi escau la gestió comunitària; que l’afirmació que l’ensopiment caracteritzava el nostre territori fins fa 80 anys és un equívoc. Aquest ensopiment no era només nostre, ni tenia res d’ancestral; era el de la postguerra i el feixisme.
Un projecte integral per a la Ribagorça. El 2024, Emili Daura Puiggròs, net d’un dels fundadors de MIPSA, Emilio Daura Olivastri, va donar el fons documental del seu padrí a l’Arxiu Comarcal de l’Alta Ribagorça. Entre aquesta documentació hi ha un text curiós que porta per títol Reseña de la expedición a los cotos mineros del Ribagorzana. 8-14 de junio de 1931. És un text que mereixeria una edició anotada. Es tracta d’una crònica breu de la sortida que van fer, el 1931, el mateix Emilio Daura i Marcelino Cambra –que n’és el narrador– amb altres, des de Barcelona fins a Aneto. Daura i Cambra no poden anar en vehicle de motor més enllà de Viu de Llevata. Han arribat en tren fins a Balaguer, han seguit per carretera fins a Viu i continuen a peu fins a les mines de Malpàs i fins al Pont de Suert. Cambra remarca que l’enllaç entre la Pobla i el Pont es troba «en construcción», i qualifica el traçat d’aquella carretera de «disparatado», qui sap si perquè troba molt més interessant l’opció per les Esglésies i la vall de Peranera. El tram pendent no quedaria obert fins al 1934.
Sigui com sigui, en arribar a Viu de Llevata, Daura i Cambra encara contemplen un món a les portes del capgirament. Aquest encontre entre dos mons no es resoldria pas en una síntesi de l’un amb l’altre, sinó en el col·lapse d’un, que havia viscut en un equilibri molt ajustat amb els recursos de l’entorn, negat per l’altre. Però això, Daura i Cambra no ho podien ni sospitar. Aparentment, el 1930 havien ja concebut i esbossat un veritable pla de desenvolupament del territori: amb aigua i carbó, imaginen explotacions hidroelèctriques i termoelèctriques –ja el de 1923 és un projecte d’explotació hidroelèctrica del barranc de Peranera– i una línia de ferrocarril que, com a continuació de la que arribarà a la Pobla, havia de connectar amb la xarxa francesa Ribagorça amunt. Parlen de situar les indústries manufactureres del ferro i del plom a la mateixa comarca, i de beneficiar-la amb la possibilitat que els productes del territori accedeixin a la xarxa de transport a llarga distància.
Un gir inesperat. Després serà el feixisme, l’exaltació de la ciutat i la indústria i el prejudici negatiu envers la ruralitat. Òbviament, quan les autoritats franquistes s’apropiaran dels projectes d’electrificació, cap al 1945, ho faran sota una òptica ben diferent. Les comunicacions arriben com a part de les infraestructures mineres i hidroelèctriques, no pas com un servei al territori. Resulta remarcable, encara avui, la pervivència d’un cert discurs agraït que concep el progrés social com un efecte mecànic de l’avenç industrial: «La presència a la zona, a partir de les acaballes de l’any 1946 de la gran empresa hidroelèctrica descabdellà un espectacular moviment que contribuí de forma decisiva a una transformació dels antics panorames humans i laborals que patia la zona, sumida en una inoperant inèrcia per causa del seu aïllament i desvinculació d’altres zones» (Joan Farrús: Alta Ribagorça 1900-2000, tesina UPC, 2004).
Tot això sembla discurs corporatiu. La transformació és un fet, però que la zona patís una «inoperant inèrcia» és del tot erroni si retrocedim més enllà de la postguerra. És com si la nostra contemplació del curs de la història la puntegessin moments de blackout, i aquest n’és un. Mirant enrere, Enher és un mur que ens fa creure que les coses, abans, havien estat aturades d’ençà de l’edat mitjana i encara més enllà. I llavors és el fiat lux on tot es posa a rodar.
Enmig d’aquest acoloriment propagandístic dels anys 1950 i 1960, Enher absorbeix MIPSA, la porta al seu màxim productiu en connexió amb l’explotació cimentera de Xerallo i, quan aquesta darrera en pot prescindir, a darrers dels anys 1960, l’extracció del carbó tanca i tot el microcosmos que s’havia anat bastint al voltant de les mines desapareix en un tres i no res, amb bona part de la població de Malpàs, Erillcastell i Peranera. I vet aquí la paradoxa: la presència de la hidroelèctrica ha multiplicat per quatre la població de la comarca mentre en despoblava una gran extensió.
La paradoxa és només aparent: a Peranera m’expliquen com baixaven a peu fins a la cantina de les mines per aprofitar el camió que anava al Pont. Quant a Erillcastell, mai no veurà arribar una veritable carretera ni tindrà subministrament elèctric –i encara per iniciativa privada– fins poc abans de despoblar-se completament, a començament dels anys 1970… El 1968, el municipi de Malpàs és absorbit pel del Pont de Suert. Malpàs podia haver estat –i de fet havia començat a ser– un petit centre econòmic, prop d’un eix viari, si ens hem de traslladar a la visió de Daura i Cambra de 1930, i, per contra, la vall de Peranera ens pot semblar avui arraconada, les antigues mines són terra incògnita i Erillcastell ens suggereix una antigor feréstega.
Les obres es despleguen frenètiques de dalt a baix al llarg de la conca ribagorçana en forma de pantans, canals i centrals. La proximitat de les dates i de les ubicacions dona una idea de les dimensions: la central de Senet es construeix entre 1947 i 1951, la de Bono entre 1947 i 1953, Vilaller de 1948 a 1953, Llesp de 1947 a 1954, Boí de 1953 a 1956, el Pont de Suert entre 1951 i 1955, Caldes de Boí entre 1953 i 1958, Escales entre 1947 i 1955, el Pont de Montanyana de 1950 a 1958, Canelles entre 1952 i 1962 i Santa Anna entre 1954 i 1962. Pràcticament, no queda un metre de riu amb el cabal originari: de la sortida d’una turbina fins al salt que mou la següent, l’aigua discorre per canals.
La diferència pallaresa. D’ara endavant, la Ribagorça no es podrà concebre sense la petjada física i social de totes aquestes infraestructures. El territori es va ordenant al llarg del riu, en un esquema simple. Els lligams amb el Pallars s’afebliran sota una força centrípeta que aplega el territori al llarg d’un curs d’aigua interromput per pantans, flanquejat per un eix viari que, en travessar la capital de la comarca, es converteix en l’avinguda Victoriano Muñoz. La visió orgànica de Daura i Cambra és ja una utopia anacrònica. El seu era encara, per dir-ho d’alguna manera, el context pallarès. Entre una Noguera i l’altra el canvi no serà només cronològic, sinó clarament d’època. Perquè una opció i l’altra venien de dos maneres distintes d’ocupar el país: en un cas era una continuació natural de la industrialització i el desplegament de comunicacions Noguera i Flamisell amunt; en l’altre és el resultat d’un pla per aprofitar la conca ribagorçana de cap a cap; l’un és la gradualitat i l’adaptació, l’altre és una irrupció implacable; l’un és un pla de desenvolupament del país, l’altre és bàsicament una estratègia extractiva…
Part de la diferència ve del grau de desenvolupament industrial i tècnic de cada moment. Però això no fa inevitable que la planificació de la tasca social d’Enher, que és un corol·lari important de la seua obra civil, no es desplegui ben bé com una aportació al territori, sinó a manera de gestió i ordenació de la massa obrera, amb un impacte brutal sobre l’element autòcton. No és exagerat afirmar que hi ha un component messiànic en tot plegat, amb el culte a l’enginyeria com a expressió mecanicista del progrés. I en aquesta línia, la figura de Victoriano Muñoz, amb un rol que segurament ell mateix no hauria demanat: «España, entre sus muchas cualidades, tiene la de dar hijos que, dentro de su esfera, elevan sus miras más allá del egoísmo personal y buscan –aunque se les tilde de quijotescos– el bienestar común. El Excmo. Sr. D. Victoriano Muñoz Oms es uno de los ‘Quijotes’ que rompen lanzas en favor de la comunidad nacional, en aras de que el factor humano español sobresalga del estado de lasitud heredado» (La Voz de Pont, gener de 1957, citat de Joan Farrús, p. 49).
Enher garantia feina, assistència, formació, i el control ideològic propi d’una tecnocràcia, en el moment àlgid de la dictadura. Però tampoc no és ben bé que aquest entorn acabés per abolir l’altre, l’autòcton; tot plegat és una mica més complex que això.
Un 30 de novembre d’ara fa 123 anys, una colla de ribagorçans es presentaven a la notaria decidits a constituir una societat per a la producció elèctrica. Des del passat semblen dir-nos que el país pot fer seua la història, i explicant-se a si mateix explicar el món.
