Tornar al blog
Garona-Nogueres 06
‘Capses de sabates’ a la Guingueta
Entre 1947 i 1952 es van construir els búnquers del centre de resistència número 76 a la Guingueta d'Àneu, que formava part de les fortificacions de l'anomenada 'Línia P'

Ignasi Ros Fontana > Text

L’any 1939 l’exèrcit franquista ordenà fortificar els Pirineus, de cap a cap. El pla era construir més de 10.000 búnquers. Aquestes fortificacions, a cada vall o zona, s’agrupaven al voltant dels anomenats centres de resistència, amb més de 150 a tot el Pirineu. Al Pallars Sobirà hi foren planejats 6 centres de resistència (CR), numerats del 72 al 77. Aquests centres incloïen, sobre el paper, 311 construccions de formigó, però, en realitat, sobre el terreny, se’n construïren 76. El CR 72, prop de Norís, havia de constar de 33 obres i se’n feren 6; al CR 73, per sobre d’Àreu, de 38 se’n feren 7; al CR 74, a Ribera de Cardós, de 49 previstos, 6; al CR 75, entre Llavorre i Dorve, de 64, 19; al CR 76, entre el pla d’Esterri i la Guingueta, de 66, 28 construccions; i al CR 77 entre Jou i Espot, de 61, 11.

El CR 76 fou el més construït, arribà a un 40 % d’obra feta. A més, el 75 i el 77 eren complementaris del 76, per tal de dificultar el pas a mig vessant. En total es van fer unes 60 construccions entre els tres centres de resistència de la vall d’Àneu, gairebé totes a prop de la Guingueta. El CR 76 era el més important del Pallars, ja que els plans militars renunciaven a defensar la Vall d’Aran i la vall d’Àneu d’una invasió, i concentraven les construccions defensives entre el final del pla d’Esterri i la Guingueta.

La idea general a tota la línia P era aprofitar els passos estrets, com és el cas de Guingueta, per posar defenses i poder tallar el pas. Per aquest punt de la Guingueta hi passava l’única carretera transfronterera del Pallars, l’actual C-13, que podia permetre l’entrada d’un exèrcit motoritzat procedent de França, a través del port de la Bonaigua. En conseqüència, les construccions del CR 76 estan situades al fons de la vall, més o menys repartides de manera simètrica, amb elements similars, a dreta i esquerra de la carretera i del riu Noguera Pallaresa (com es pot observar en un mapa de les construccions projectades).

Un exèrcit autàrquic, com el franquista d’aquell moment, que no disposava de tancs, havia de construir edificacions pensades per albergar canons antitancs en una primera línia de foc, cap als plans de Salito i de Santa Maria, sempre a la mateixa altura de la carretera i els camins. En aquest CR projectaren sis antitancs i tots foren construïts; tenen forma de rectangle, amb una espitllera gran en un extrem i una obertura com d’una porta de garatge a l’altre (de vegades s’han fet servir per guardar-hi tractors). Al seu costat, els nius de metralladora i de fusells metralladors per protegir els antitancs. Més enrere, en una segona línia, els emplaçaments per a morters i canons de muntanya. Més amunt, a mig vessant, es construïren dos llocs d’observació i comandament, un a cada banda del riu. Finalment, hi ha uns refugis de reserva (una mena de túnels) a la rereguarda, gairebé a l’actual nucli de la Guingueta, per aixoplugar tropes.

Sense demanar permís. Els emplaçaments es projectaven sobre el mapa, i quan arribaven sobre el terreny, de vegades, s’havien de modificar i posar-los on es podia. Molts d’ells, especialment aquí a la Guingueta, als costats de carreteres i camins, estan emplaçats al mig de prats i camps, però mai no es demanà permís ni s’expropiaren els terrenys. Són en propietats privades.

Les construccions de la Guingueta es realitzaren els estius, entre els anys 1947 i 1952. Josep Maria Forrellat fou un alferes català, pèrit industrial, que hi treballà l’estiu de 1950, mentre feia el servei militar amb el batalló de sapadors núm. 5 de Saragossa: «La cosa és que venien aquí quatre o cinc mesos a l’estiu, o sis, i construíem… en aquell moment quan veníem aquí en dèiem nidos de metralladora, que normalment eren com un iglú, i antitancs, que era com una capsa de sabates de set o vuit metros». La direcció dels treballs de vegades l’acabaven agafant els alferes, universitaris: «A la meva companyia hi havia d’haver capità, tinent i alferes; bueno, i els sergents… doncs vaig acabar que jo era el capità. Vaig fer de capità… El tinent el van desterrar perquè va fer una cosa a unes noies d’aquí… i el van desterrar a Alins, perquè d’aquest mateix regiment a Alins, a la vall Ferrera, també feien feines d’aquestes i camins, i com que no hi havia capità, perquè el capità meu jo només el vaig veure, em sembla, dues o tres vegades en tot l’estiu, m’entenia amb el comandant directament.»

L’estiueig dels militars. Pels militars de Saragossa també era una destinació dels estius, atractiva i amb complements salarials: «Jo quan hi vaig ser, aquí, donava més la impressió que era una excusa per venir a estiuejar que res més. Tots ja ho esperaven, els capitans amb candeletes». El 1950, els 150 soldats del Josep Maria estrenaren uns barracons de fusta situats a l’actual cua de l’embassament de la Guingueta, així estaven més a prop de les construccions. L’alferes tenia un cavall i cada dia anava des d’Esterri fins al barracó i les obres:  «Jo cada dia visitava totes les obres, al moment que en fèiem més alhora eren tres […]. Quan ja els teníem construïts, hi havia dues feines a fer: cada dia s’havia d’anar allà amb galledes i aigua i mullar-ho perquè, com més aigua més, enduria el ciment. I llavors dissimular-ho… Aquí s’havia de camuflar.»

Al mateix temps que es construïen els darrers búnquers del CR 76 també es construïa la central hidroelèctrica de la Torrassa, que s’acabà el 1955, formant el pantà de la Guingueta. La inundació de la cua del pantà afectà algun dels nius, que quedaren enmig de patamolls i descalçats. Per aquest motiu, el 1958, l’exèrcit obligà la Companyia Hidroelèctrica a compensar-los amb un nou búnquer, especial i diferent dels habituals, un refugi o garatge per a un canó d’infanteria, amb grans trinxeres per entrar i sortir la peça del refugi. El 1960 una comissió militar encara proposava noves construccions al Ministeri de Defensa per reforçar el centre de resistència. Cal recordar que en aquestes dates ja hi havia bases americanes a l’Estat espanyol: aquell enemic que el 1944 podia venir del nord ja era a dins.

Tant aquesta darrera construcció del CR 76 com les restants mai no s’acabaren, no tingueren mai portes, no acolliren mai cap arma, ni cap soldat. No són capses de sabates, però tampoc no són ben bé búnquers. Només de manera periòdica, i fins a l’any 1986, els militars n’inspeccionaven l’estat i en feien àlbums de fotografies. Als anys noranta encara es denegaren permisos per tocar un antitancs quan es volia refer el traçat de la carretera. Avui podem considerar que són un testimoni del tram final d’una època conflictiva, en què els Pirineus no eren una perifèria entre estats, sinó un lloc de pas de tot Europa, per on passaren aviadors aliats, xarxes d’espionatge i desenes de milers de fugitius del nazisme, com ha mostrat l’historiador Josep Calvet als seus llibres.

Vols llegir més articles?

Fullejant la revista podràs descobrir moltes més històries ben arrelades a casa nostra.

Altres articles
Gavarres 44
Aprendre a obrir els ulls a les Gavarres
A l'Escola Lacustària de Llagostera han imposat un projecte per conèixer la fauna local a través de l'observació i els registres de càmeres de fotoparany
Alberes 30
La mort del porc a Maçanet
Gairebé a cada casa engreixaven un o dos porcs i així proveïen el celler per tot l'any; aquest costum es va mantenir fins a la dècada de 1970
Subscriu-te al butlletí.

Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial

"*" indicates required fields

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!