Maria Sellés Gasch

Antigament, les xarxes de camins rurals eren essencials per a la vida quotidiana a les comarques de muntanya com l’Alt Urgell i la Cerdanya: no només connectaven els pobles, sinó que facilitaven l’accés de la població a recursos naturals i eren claus per a l’activitat econòmica i social de les comunitats rurals. Fins a mitjan segle passat l’entramat de senders presentava una alta densitat, la qual facilitava un teixit relacional dens entre els nuclis de la mateixa vall i les valls properes que contribuïa a estructurar el territori. Era a través dels camins que arribava a la gent l’actualitat, l’amor, les bones i males noves, la fe, la possibilitat i la tradició.

Als peus de les penyes escarpades del Cadí hi ha el camí Cardoner, que era emprat antigament per anar a buscar sal a Cardona des de la Cerdanya i que passa per un dels indrets amb la càrrega mística i popular més important del Baridà: el santuari de la Mare de Déu de Boscalt. Ubicada a un quilòmetre a peu del poble d’Ansovell, al municipi alt-urgellenc de Cava, aquesta ermita ha acollit centenars de persones en múltiples situacions i períodes històrics, des del conegut aplec que encara se celebra fins a pelegrins de l’època medieval.

L’origen de l’ermita. Els orígens del santuari són incerts. Els primers esments documentals daten de l’any 1228, però els més precisos són de 1657. La llegenda vinculada al seu assentament, però, explica que un pastor d’Estana va trobar una imatge de Maria als voltants del santuari actual en veure un bou que li assenyalava, rascant una roca d’on neix una cabalosa font, el lloc on era enterrada la Mare de Déu. La imatge, portada pel pastor fins a Estana, tornava sempre al lloc on l’havien trobada; en intentar endur-se-la a Ansovell, passava el mateix. Aleshores, a l’espera d’un senyal diví, va nevar únicament en un paratge al capdamunt de la collada, on es troba construït l’actual santuari.

La imatge de l’edifici, en una àmplia clariana a 1.449 metres d’altitud i tocant el peu de la serralada del Cadí, és imponent. L’església, d’una sola nau i de grans dimensions –es diu que hi ha espai per acollir fins a 600 persones– la conformen tres parts dividides per unes pilastres.

A banda de l’església, el santuari té també unes dependències annexades al sector oriental que van servir, en el passat, com a allotjament per als frares dominics que vivien al santuari durant l’edat mitjana i per als pelegrins que hi arribaven durant els seus trajectes al llarg de la història. Actualment, però, és un habitatge particular.

Malgrat que no tenim dades precises del primer cop que es va celebrar, la tradició oral diu que arran de la troballa de la imatge de la verge, els habitants de la contrada van començar a trobar-se el 8 de setembre, com en tots els llocs on es veneren les anomenades verges trobades, el dia de la nativitat de la Mare de Déu. «Només es va deixar de fer durant la Guerra Civil», assegura la Laura Porta, veïna del municipi, quan l’església va ser incendiada.

Un dels records d’en Joan Gispert, nascut a cal Joanet de Cava i exalcalde del municipi, sobre el popular aplec celebrat en aquesta ermita recorre també un camí. Concretament, el que porta des del poble que dona nom al municipi fins al santuari: «Jo recordo venir a Boscalt amb un ruc, carregat, i alguna vegada fins i tot a cavall, perquè encara érem petits», explica de quan hi assistia amb els seus pares i padrins, cap als anys setanta. Uns anys més endavant, assegura, l’aplec «va agafar més rellevància perquè a l’alcalde d’aleshores li agradava molt i es va esforçar en el fet que fos conegut, convidava autoritats com el director del Parc Natural, Bombers o el cap dels Mossos d’Esquadra.»

La celebració la preparen, històricament, els veïns del poble d’Ansovell. A mig matí enfilaven en processó el camí cap a Boscalt, per arribar puntuals a la missa. En aquesta, s’hi cantaven els goigs de Boscalt, que entonaven la devoció dels veïns per a la verge trobada, a qui es demanava prosperitat i bona fortuna.

Ha estat en els darrers 30 anys, afirma la Laura, quan s’ha instaurat també un dinar popular i un ball a posteriori. Generalment, l’àpat era carn a la brasa, que es feia en alguna llosa de pissarra que es trobés pels voltants de l’església, i es compartia amb tots els assistents juntament amb pa, vi i altres viandes.

Tot i que actualment l’aplec ‘ha canviat’, segons paraules d’en Joan, continua mantenint-se l’essència: els veïns del municipi acudeixen a la cita cada any per trobar-se i compartir el dia als peus de la serralada que corona la Cerdanya i l’Alt Urgell, canten els goigs dedicats a la Mare de Déu trobada, dinen plegats i rematen la festa al so d’algun acordió.

El boix alt de la prosperitat. Tal com explica en Joan i corrobora l’historiador Albert Villaró, el topònim de Boscalt és una deformació dels termes ‘boix alt’ que apareix en documentació antiga, fent referència a l’arbre patrimonial que es troba a la vora del santuari. Es tracta d’un arbre singular que per les seves extraordinàries dimensions es calcula que pot arribar a tenir al voltant de 500 anys.

Aquest boix ha estat històricament venerat per les propietats màgiques que se li atribueixen com a símbol d’un futur pròsper. Els dos veïns del municipi coincideixen a recordar que el ritual tradicional consistia a fer tres tombs a l’arbre, sempre cap a la dreta, per trobar parella. Es diu, també, que, si aquests tombs els feien una parella d’enamorats tot perseguint-se i s’atrapaven abans d’acabar de donar-los, es casarien en un futur pròxim.

«En el fons, l’aplec era una trobada de gent de molts llocs diferents, un espai de relació claríssim», exposa en Joan. Tant ell com la Laura recorden celebracions amb al voltant d’un centenar de persones que venien de diferents indrets de l’Alt Urgell i la Cerdanya.

En Joan, a banda de viure l’aplec en primera persona, ha dedicat anys a fer investigació sobre la trobada. Entre els relats que ha compilat s’hi troba el que recull que un camp a la vora del coll de Boscalt era el lloc on totes les bruixes de la contrada s’aplegaven la nit del 27 de desembre, així com l’espai on el 29 de febrer de cada quatre anys es reunien per escollir la que les havia de comandar. Es diu que en una ocasió, la Jaumota, una dona d’Ansovell que passava per allí tornant de vetllar una vaca que havia parit en un cortal proper, les va trobar ballant i cantant: «Totes hi som, totes hi som menys la Ferrera». En veure’s descobertes, les bruixes es van transformar en animalons diversos, fugint i desapareixent en la foscor de la nit.

L’encant d’aquest indret ha arribat també a les grans pantalles: l’any 1991 el santuari de Boscalt va servir com a escenari per gravar bona part de la pel·lícula Solitud, basada en la novel·la de Caterina Albert i signada sota el seu nom de ploma, Víctor Català. Tot i que l’acció del llibre succeeix al massís del Montgrí, al Baix Empordà, tal com assegura el director Romà Guardiet en un reportatge al diari Ara, va ser la ‘bellesa feréstega’ de l’ermita el que la va fer ser l’escollida per formar part del film.