Teresa Bonal i Nuri Sàbat

Els primers càmpings de Palafrugell daten de finals dels anys cinquanta i s’instal·len a la costa: a Llafranc, el càmping Font d’en Xeco i a Calella, La Siesta. A principis dels seixanta comença a funcionar el càmping Tamariu i, més endavant, el Moby Dick a l’altra banda de Calella.

I si el degà dels nostres càmpings és el Kim’s, inicialment anomenat Font d’en Xeco, la Joana Vilahur Busquets, filla dels qui van fundar-lo –Joaquim Vilahur Espígol i Juanita Busquets Mur–, n’és una de les seves ànimes: l’ha vist néixer, l’ha fet créixer i en coneix tots i cadascun dels seus petits secrets. Sentir-li explicar les seves vivències i les vicissituds del complex –moltes de les quals perviuen en centenars de fotografies «que finalment he començat a organitzar i que potser un dia seran un llibre»– és un autèntic regal.

«Vaig néixer el 26 de maig de 1950 al carrer Nou de Palafrugell, on els meus pares tenien una botiga de queviures arrendada. Quan va morir la filla de la tia Anita (que era cunyada de la besàvia Marieta), la tia es va quedar sola i els pares la van fer venir a casa nostra. Ella els va donar en herència la casa del carrer de la Tarongeta i uns terrenys a prop de la riera de Llafranc, així que els pares van deixar la botiga i van convertir la casa de les ties, que era una senyora casa del 1800, en la Residencia Ampurdán. Tenia set habitacions, cada una amb taula i cadires, fogons, pedrís i una gàbia per guardar-hi coses. Al fons de l’hort que donava al carrer del Sac, hi van fer un porxo i un terrat on la gent s’asseia per fer petar la xerrada, compartir un cremat o parar la fresca.»

L’esperit emprenedor del matrimoni va fer que ben aviat decidissin convertir el terreny de Llafranc en un càmping, una idea aleshores prou agosarada, ja que si bé en Joaquim «sabia que hi havia persones a qui els agradava anar a la muntanya i dormir en sacs a l’aire lliure, tothom li deia: “Tu estàs torrat, si et penses que la gent vindrà aquí a dormir a terra!” Però ell anava a la seva i la mama li feia costat, perquè el papa era un visionari, però sense ella no hauria pas fet res». I dit i fet!, l’any 1957 el van inaugurar i ells es van estrenar com a campistes. «Ens varen deixar una tenda de campanya que pesava moltíssim, perquè era d’aquella lona tan forta, i allà dormíem el meu pare, la meva mare, l’oncle Víctor, que va venir molt jove de Mallorca, i nosaltres.»

La propietat consistia en un hort amb una barraca prop de la riera del camí vell de Llafranc, a la part baixa que donava a l’hotel El Paraíso, i continuava cap a la muntanya del darrere, on actualment hi ha la majoria de les instal·lacions. S’anunciava com a Càmping Font d’en Xeco, per la font que hi raja, però es veu que als estrangers els costava molt de pronunciar-ho i, finalment, un anglès desesperat que no anava més enllà de fonquec i fonqueco «va proposar al meu pare que busqués una paraula curta, impactant i fàcil de dir. I com que ell es deia Quim, la seva mare Joaquima i el seu fill Joaquim va ser prou fàcil: Kim’s càmping.»

«Els campistes entraven per baix i havien de pujar un camí tan costerut amb aquells cotxes carregats fins al sostre que de vegades no podien i els havíem d’ajudar empenyent-los fins a dalt, on hi havia les parcel·les, cadascuna amb un tendal i una ombrera que fèiem podant els pins. Ara l’entrada ja és per dalt, però no us podeu ni imaginar la que s’armava abans, quan venien els camions a descarregar per baix, al costat de l’hotel.

»En un primer moment ens vam instal·lar a la barraca de les eines; hi dormíem el meu germà al cel sigui, l’avi patern Sadurní, la iaia Marieta (la meva besàvia i sogra d’en Sadurní) i una servidora. Al cap de poc, la barraca es va convertir en “cuina, recepció i cantina bar”, que es va anar reformant progressivament i ara és un bar enorme amb un pis molt gran a sobre. El pare feia els plànols i de mica en mica va anar ampliant les infraestructures amb més terrasses, una botigueta de queviures… i una bona pista de ball feta de pòrtland lliscat al mig de la qual hi va pintar una rosa dels vents. Les senyores hi ballaven amb cancán, mitges de ratlla i sabates de taló, una vestimenta que xocava amb el pa amb tomata i les espardenyes que hi teníem penjades. Eren uns balls molt animats i participatius! Un dia, el papa, fart que l’arrepleguessin per ballar quan baixava cansat i brut, va donar una escombra a una turista per escapolir-se’n i la pensada va tenir tant d’èxit que el ball de l’escombra va quedar definitivament instituït! A dalt hi havia una altra pista, fèiem venir músics a tocar i organitzàvem festes de Mister Piernas, Miss Simpatía, Mister Camping… Ho muntava jo, tot molt casolà.»

Ens ensenya fotos antigues on es fa palès el progrés del negoci «a base de treballar molt tota la família, els avis, els pares, l’oncle Víctor i nosaltres. L’avi Sadurní era el rei dels pollastres a l’ast, no n’hem menjat mai de tan bons! La iaia Marieta també era molt genial, sempre ens explicava històries. Havia anat a veimar a França i deia que sabia parlar francès, “de senyor, se’n diu mússiu”. Asseguda en una pedra que hi havia al costat de la barraca, deia: “Quim, tu ves a treballar, que jo llegiré una missa i t’avisaré quan vingui un campi”. Un campi era un campista.

»Els treballadors eren com de la família. Quan vam tenir el pis hi dormíem l’Anna, l’Anna Maria, jo i la cuinera, que era un cas, perquè es bevia mig porró, el reomplia d’aigua i l’avi, que també li agradava molt xerricar, rondinava: “Ai, coi, aquest vi poc que m’agrada. No sé pas què li passa”. L’Anna Maria era com la Mary Santpere, servia cerveses cantant una cançó de l’Adamo i la gent es rebotia de riure. El nebot de l’Anita també cantava i semblava l’Antonio Molina; quan tornava de treballar es posava una camisa neta, se n’anava darrere la barra a fer cafès i arriava “¡Soy minero…!” En Gabriel, que li faltava un braç i enraonava com en Manolo Escobar; no he vist un home més treballador, amable i noble. En Robin, un anglès que es va quedar a treballar un temps i va ser com un germà; després es va casar amb una professora catalana. I tants altres que hi han passat, com el meu cunyat l’Enric Menor.»

La clientela. «El primer campista que vam tenir era jueu i li havien mort tota la família. Va venir amb moto acompanyat d’un amic. Tot i que ell i el papa parlant no s’entenien, van acabar compartint idees sobre les millores que projectava el papa a partir dels plànols que dibuixava. Es deia Carl i tenim la terrassa Don Carlos en honor seu. Crec que era holandès.

»Han vingut diplomàtics, gendarmes francesos, periodistes com en Harry Fox i senyora… Ara bé, el més singular de tots ha estat en Roy Bates i família, que segons ens va explicar era rei de Sealand; havia comprat una illa –en realitat una plataforma– que va estructurar com un país, amb bandera pròpia, moneda i segells!

»Llavors hi havia els submarinistes belgues, carregats com burros, que sempre estaven en remull. Ens portaven corall i uns musclos d’aquells tan grossos de color marró que són com pales i que van servir per fer uns llums. Un cop van pescar un mero tan gros que el meu sogre al cel sigui i l’abuelita li van haver de tallar el cap amb una serra.

»També recordo el senyor Moore, que en treballar al palau de Buckingham havia d’informar on anava, així que a palau coneixien el nom del càmping i on estava situat. Aquí, tothom sabia que ja havien arribat perquè la seva dona es passava el dia rentant roba i en tenia d’estesa per tot arreu: no sé pas quines vacances devia fer! N’hi havia molts, d’anglesos, i formaven una mena de colònia. Sempre que podien s’ajuntaven per fer el te de mitja tarda o celebrar el que fes falta, i quan es tractava d’alguna festa del seu país feien els seus famosos sandvitxos de pepino. Empastifaven el pa amb mantega, hi posaven el pepino, el tallaven en forma de triangle i al capdamunt la bandereta anglesa! El mam tampoc no hi podia faltar. Agafaven unes campanes!, però estaven contents i no feien coses lletges, ni creaven problemes. S’empitofaven i prou.

»A la senyora Riley li dèiem l’àvia del càmping. Venia cada any, primer amb el marit i quan es va quedar vídua, amb un fill, però el fill es va casar i llavors venia tota sola. Era professora i s’hi estava des que obríem fins que tancàvem. Va escriure la història del càmping i de la família demanant ara a l’un ara a l’altre i registrant el dia a dia, quin temps feia, quines festes se celebraven, qui arribava i qui marxava… em penso que va acabant sabent-ne més ella que nosaltres!… M’agradaria recuperar el llibre. Va morir l’any passat, pobreta, ja era com una pruna, i la varen enterrar amb el biquini groc, perquè aquell biquini era el de les vacances, el símbol de la seva vida dolça.»

Ens ensenya unes fotos en què s’hi veu la gent dormint dins d’un sac i amb el cap fora de la tenda com a mostra de «la confiança i la tranquil·litat d’abans, perquè sempre ha sigut un càmping molt familiar i molt proper a la gent. Per això molts repetien cada estiu, com uns holandesos que es van fer molt amics del papa: en Wim, que era fotògraf, o l’Aat Stolle, que va pintar un mural al restaurant de baix a canvi d’una paella.»

Portar un càmping. «Jo he crescut amb el càmping, sempre al costat dels pares, i encara hi estic molt vinculada. He treballat molt, però he de dir que també he disfrutat molt; de petits érem com senglars! –diu rient–. Ja fosquejava a la muntanya, que em cridaven: Nena, a sopar! I baixàvem bruts com pernils, feliços. I ha sigut una bona escola, hi he après moltes coses, per exemple a tenir paciència, sobretot quan em tocava anar a posar pau entre dues campistes que es barallaven per la mateixa parcel·la. Solia acabar portant-los unes ampolles de “mataanglesos”, un pétillant horrorós però que feia molt bé la seva funció, i al vespre ja estaven tots plegats fent gresca.

»A banda d’anar amb el Vespino amunt i avall fent encàrrecs i acompanyant clients, m’ha tocat fer de tot: anar a la policia per diferents motius, esperar un munt d’hores que arribés fulano o sotano, vigilar algun borratxo, quedar-me a l’hospital… fins i tot reanimar un visitant que es va tirar a la piscina després de menjar-se una paella i mig moló. Durant un temps, també em vaig ocupar de la correspondència; abans ho feien el papa i el tio Víctor, escrivint a mà i amb còpia de paper carbó. Al principi portàvem les cartes i postals a can Dientes, on el senyor Soler les traduïa de l’alemany i l’anglès, però després ja vam fer unes targetes estàndards dient que havíem rebut la sol·licitud i informant-los dels preus i els dies lliures.

»Han passat 67 anys i, és clar, ara tot és diferent. Hi ha la part positiva: més infraestructures, uns 30 bungalous –els sis més antics són de pedra–, una gran piscina a la part més alta… I la negativa: conflictes que tot i poder-se solucionar semblen irresolubles, com la falta de manteniment i la brutícia de la riera o el soroll infernal de les discoteques que altera el descans dels campistes.»