Tota una vida a cal Jan
Cadí-Pedraforca 32
Vivències i anècdotes d’una família que ha viscut a més de 1.600 metres d’altitud i a tres quilòmetres de distància, per una carretera sense asfaltar, del nucli més proper, Viliella
El Jan i el Daniel al portal de cal Jan de la Llosa

Text > Eva Múrcia Soler

M’allunyo de la carretera general fins a arribar a la pista forestal que em portarà a visitar la Llosa, una de les zones més remotes de la Cerdanya. Allà m’esperen en Daniel i en Jan, fills de la setena generació que fa més de 300 anys que són a cal Jan. És diu ràpid, oi? Em comenten que ara fa anys que no hi viuen, però de tota manera hi van cada dia a passar-hi moltes hores. No per obligació, sinó perquè no ho sabrien fer de cap altra manera: és casa seva. A la Llosa s’hi respira una pau increïble. Es troba situada a 1.620 metres d’altitud, formada per més de 3.000 hectàrees de bosc i tres masies: cal Diligent, cal Gasconet i on ens trobem, cal Jan.

Els ritmes aquí no són els mateixos que a les ciutats. Comenten que només fa vint anys que va arribar la llum. Quan eren petits, però, el seu pare va fer un invent amb una dinamo que donava llum a quatre bombetes. Riuen recordant que no les podien obrir totes, ja que quan se n’obria una se n’apagava una altra. Tot i això, se senten afortunats, ja que aquest invent els permetia fer moltes coses, mentre que a Viliella o a Lles no tenien llum encara. Es lamenten que a la Llosa no pujava mai ningú a repartir res, sinó que havien d’anar ells a buscar qualsevol material. Tampoc no hi arriba el correu, i ja fa més de trenta anys que se’ls hi deixa a una bústia allunyada de casa seva.

Quan eren petits podien estar mesos sense que ningú anés a la Llosa. Ells veien gent quan anaven a l’escola, tot i que era una veritable aventura arribar-hi. Fins als sis anys van anar amb uns parents a Lles, però a partir d’aquella edat van tornar a la Llosa i caminaven fins a Viliella per arribar a classe. Cada dia, sense tenir en compte el temps, feien tres quilòmetres de pista per anar a l’escola i tres més per tornar a casa. M’expliquen entre rialles que hi havia vegades que el gruix de neu era més alt que ells. Quan passava això, el seu pare feia anar les vaques a davant d’en Jan i en Daniel perquè aquestes els obrissin el camí fins a Viliella.

I ja que eren a Viliella, aprofitaven per comprar en una botigueta que hi havia. Però cada quinze dies havien d’anar a buscar el pa a Lles. Per fer-ho, es van fabricar uns esquís de fons amb uns troncs del costat del riu i unes corretges que feien servir a mode de fixació. Amb aquests esquís artesanals baixaven fins a Lles, on carregaven dos o tres pans de quilo i tornaven fins a la Llosa amb els esquís i els pans a l’esquena.

Quan van ser més grans, en Jan i en Daniel van guanyar-se la vida amb les vaques: unes quantes per a llet i unes quantes per a carn. M’expliquen que quan es va entrar a la Unió Europea ‒i es van aplicar les quotes lleteres‒, la cooperativa Cadí tenia excedent de llet i va deixar de comprar-ne a les masies més aïllades. Per aquest motiu, a cal Jan es van veure obligats a deixar les vaques de llet i quedar-se únicament amb les de carn. No obstant això, van veure que els dos germans no podien guanyar-se la vida només amb això. Així que en Daniel va buscar feina en una altra banda, primer com a guarda de reserva de caça i després com a agent rural.

Refugi sense saber-ho. Per la Llosa sempre hi han passat molts excursionistes. De petits, recorden que s’havien trobat gent dormint al paller com si fos un refugi. Afirmen que al principi no els sabia greu, fins i tot la seva família els donaven sopar i feien foc al menjador perquè es poguessin escalfar. Ara bé, la cosa es va descontrolar i van intentar parar-ho. Però va ser molt difícil perquè anys més tard es van adonar que a les publicitats on s’anunciava el Camí dels Bons Homes marcaven casa seva com un refugi. Era tanta la gent que creia que cal Jan era una parada per dormir que finalment van habilitar una zona d’acampada.

Diuen que, especialment a l’agost, la Llosa sembla les Rambles. I recorden que una de les coses negatives de tenir tants excursionistes eren els cotxes amb els quals arribaven. Els deixaven per tot arreu: tallant camins, bloquejant entrades i també taponant altres cotxes. Arran de tots aquests problemes i diverses escridassades de turistes cap als propietaris de cal Jan, van decidir habilitar un aparcament. Els va costar més de quatre anys tenir tots els papers en regla. Però, finalment, van aconseguir tenir-ho tot en ordre i ara tenen un pàrquing on també venen begudes.

Estan contents de poder parlar amb tanta gent que passa per la Llosa perquè la gran majoria són molt respectuosos, però també hi ha aquells que es creuen amb dret a tot perquè, segons ells, «la muntanya és de tots». Recorden que persones irresponsables n’hi ha hagut sempre, però que es va descontrolar quan van inaugurar el Túnel del Cadí. S’havien arribat a trobar més de 60 jeeps fent ral·lis pels camins de la Llosa i també curses de motos que trencaven les barreres i destrossaven els terrenys.

Caserna improvisada. Una vegada van descobrir una banda de gent bevent en un prat que estava a punt per ser dallat. Quan van intentar raonar amb ells, els forans van escridassar-los i, fins i tot, els van amenaçar de pegar-los. El que els intrusos no sabien és que a la Llosa hi havia una emissora de caçar que estava connectada amb la policia. Així que en Daniel va avisar la policia i aquesta va esperar els visitants per posar-los diverses multes. Aquest no és l’únic contacte que cal Jan va tenir amb la policia. Recorden que la seva mare els explicava que quan va acabar la guerra, la Guàrdia Civil tenia por que entressin els maquis i la mateixa policia va decidir convertir cal Jan en una caserna. Així que la família d’en Jan i en Daniel va conviure durant un any amb gairebé una vintena d’agents.

També han tingut altres visites més institucionals, com la del president Pujol. I no només una vegada, sinó diverses. En Jan i en Daniel l’havien guiat moltes vegades, malgrat que, pel que diuen, no li calia, ja que estava enamorat d’aquestes muntanyes i s’ho coneixia bé. Recorden impressionats el primer cop que el van veure. Va començar a arribar molta policia i ningú els explicava res, fins que van veure aterrar un helicòpter i en va sortir el president Pujol que els va fer cridar per presentar-se.

Queda clar que la vida en una masia aïllada no és tan avorrida com la gent podria pensar. Les quatre parets de cal Jan han vist com passava la vida: des dels maquis a Pujol, passant per turistes irresponsables a persones ben educades que aparquen on toca i gaudeixen de la Llosa. Malgrat que la vida a les masies no és fàcil per la manca de serveis, en Jan i en Daniel no han deixat mai d’estimar el lloc on van néixer i s’han adequat a totes les circumstàncies. Estic ben segura que totes aquestes anècdotes no són ni tan sols la punta de l’iceberg de tot el que s’ha viscut a cal Jan. I és que com em diuen diverses vegades: «A la Llosa, nena, les hem vist de tots colors!»

 

LLegir més
×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!