Cala Pedrosa, una costa brava de debò
Gavarres 37
«Es tracta d'una punta d'aigua que s'assenta sobre un petit espai de pedres irregulars per efecte de l'escorrentia de la muntanya en període de pluges, de l'acció del mar sobre la roca, o de les dues coses»
Cala Pedrosa. Fotografia de Josep Vilallonga

Lluís Freixas Mascort // Hi ha indrets que justifiquen la denominació Costa Brava. Cala Pedrosa n’és un. Ara, els topònims tenen un problema que es produeix amb freqüència. De fet, el problema és doble: primer, un encert escàs a l’hora de definir l’espai o l’accident geogràfic que el topònim pretén designar. La causa d’aquest defecte deu ser la feblesa de la imaginació humana que provoca el segon problema (o segona part del problema): la repetició. ¿Quants estanys negres, monts negres, ponts nous, vells o del dimoni i forats infernals no trobem arreu? ¿Quants noms de municipis s’han de diferenciar amb un afegitó que en matisi el nom: vilafranques, cassàs, les pobles (de Lillet, de Mafumet, de Segur), els Mieres (d’Astúries o de la Garrotxa). Deixem-ho aquí.

La denominació Costa Brava, encunyada fa poc més d’un segle, és recent en termes històrics, però avui, més que un topònim, és una gran marca comercial. Com a topònim va ser discutit i és discutible, a banda de ser deutor de la Costa Brava mallorquina (una altra repetició). La Costa Brava ho és només a estones, de brava. El gran golf de Roses, la platja de Pals, la badia de Palamós, la platja d’Aro són d’una placidesa extraordinària. No ho diu un servidor. Busquin els textos que sobre la qüestió van escriure els grans –Josep Pla, Gaziel, Carles Sentís i altres– o segueixin la controvèrsia sobre l’autoria i el lloc del bateig, atribuït a Ferran Agulló. En fi. Alguns indrets de la Costa Brava responen amb exactitud i honorabilitat a la denominació: el cap de Creus, la línia de costa de Sant Feliu a Tossa, on l’Ardenya s’aboca a mar, o el tram de costa comprès entre Montgó, a l’Escala, i cala Pedrosa, a l’Estartit, que és l’indret del qual els volem parlar, i que no es pot confondre amb la cala Pedrosa de la costa de Palafrugell ni amb la Cala Pedrosa de s’Agaró (més repeticions).

La cala Pedrosa de l’Estartit –ja ho hem remarcat abans– fa honor al topònim Costa Brava i és filla de l’orografia del Montgrí. La carena que dibuixa el massís del Montgrí és coneguda com el Bisbe mort. Quan es contempla des del nord o des del sud, les cinc elevacions que la conformen aparenten les diverses parts del cos del presumpte difunt: de ponent a llevant, la primera elevació és prou moderada i allargassada per semblar la mitra que corona el cap del bisbe. El puig següent, el Montgrí pròpiament, és el pit, i el castell (construït, però inacabat, al segle XIII a l’altra banda de la plana del Ter i mirant al castell de Foixà), és l’anell episcopal. Més enllà, les elevacions següents van reduint l’alçada i acaben de construir la figura: panxa, cames, peus… El Montgrí neix com un bolet enmig de la plana empordanesa i, malgrat que té una alçada discreta, s’imposa a tot l’entorn. Curiosament, el Montgrí és com una protuberància insòlita enmig de la plana del Ter i domina una àrea de terrenys fèrtils i amables, modelats per la mà de l’home, dels pagesos, de fet, que els han treballat, els han fet llevar fruit i els han configurat amb harmonia i regularitat com a bons deixebles d’Euclides que són (o eren), per dir-ho en paraules de Quim Español.

Aquestes muntanyes, que Víctor Català va considerar d’una naturalesa crua i erma, i els impressionants penya-segats calcaris de roca arran de mar, igual de crus i erms, són germans. Massís i estimballs provenen, segons els geòlegs, de la formació de la serralada pirinenca. Aquests materials rocosos van esllavissar-se cap al sud i van donar lloc a les formacions rocoses de la zona.

Existeix la possibilitat d’anar a cala Pedrosa, aquesta filla del Montgrí, des de l’Estartit o des de Montgó, a l’Escala. En tots dos casos és recomanable –avui que la tecnologia ho permet i és de fàcil accés– disposar d’un dron que permeti enregistrar l’excursió. El vídeo que el company fotògraf em va facilitar –filmat per un altre company d’excursió– supera de molt la capacitat descriptiva i els matisos del terme espectacular. De totes maneres, segurament cala Pedrosa és una zona freqüentada més sovint per embarcacions que per passejants intrèpids. Hi contribueix la dificultat d’accés des de terra, que s’ha de fer a peu, i la discreció de l’entrada del mar a la terra (dues mànegues d’aigua que, a banda i banda de l’illa Pedrosa, s’endinsen cap a l’interior del rocam fins a trobar-se en el que anomenen cala, però que rep el nom amb excessiva generositat). Es tracta d’una punta d’aigua que s’assenta sobre un petit espai de pedres irregulars per efecte de l’escorrentia de la muntanya en període de pluges, de l’acció del mar sobre la roca, o de les dues coses. De fet, sembla que l’illa Pedrosa, que amaga la cala per mar, hagués format part de la línia de costa fins que l’embat porfidiós de l’aigua es va obrir camí per cada costat i va convertir el penyal en un illot que mostra a l’observador una cara inclinada des de terra i una paret gairebé vertical des de mar. La cala (una hipèrbole toponímica, ja ho hem dit) és amagada per l’illa (una altra hipèrbole toponímica). Aquí la imaginació es dispara. Des de mar, deu ser un lloc ben arrecerat de les inclemències temporals, però també de les ingerències de qui no ha de saber res de la nostra activitat. Un cau perfecte per a qualsevol activitat il·legal o que requereixi intimitat si es tenen mitjans per accedir-hi per mar o prou esma per accedir-hi per terra.

En tot cas, sigui quin sigui el mitjà utilitzat, el visitant podrà comprovar que aquí, aquesta Costa Brava que tan sovint no es tan brava com ens sembla, s’ajusta amb exactitud aritmètica al seu nom.

Fotografia: Josep Vilallonga

LLegir més