Diversos membres de la família Canal a l’interior del Cafè d’Espanya. Inicis dels anys 60 // FOTO: Bernard Mallet. PROCEDÈNCIA: Fons família Canal.

Meritxell Bellera Francès > Text

A un lateral de la plaça de Capdevila, als baixos d’una casa de dues plantes i que destaca per una gran terrassa des d’on es pot veure bona part del que va ser el Tremp emmurallat, des de fa uns quants mesos hi ha obres. Tothom que és veí o veïna del poble, quan hi passa per davant, segur que no pot evitar pensar: Quan acabaran? I com quedarà? Què hi haurà de l’antic Cafè d’Espanya? Un cafè que ha quedat clavat en l’imaginari de generacions trempolines i que aquest any tornarà a obrir portes. I ho farà de la mà d’un cuiner que és vuitena generació dels que al seu moment, el 1867, van obrir el cafè, llavors anomenat Cafè de Gallart. El Cafè d’Espanya no ha estat només un cafè. Ha tingut l’administració de la companyia de transports Alsina Graells, una societat recreativa, cinematògraf i fins i tot sala de ball.
Però comencem pel principi. El Cafè de Gallart, el 1867, va néixer com un espai nou i modern com no n’hi havia cap a Tremp. L’Ester Canal, setena generació de la família que històricament ha portat el cafè, explica que abans de muntar l’establiment a Tremp se’n van anar a Barcelona a aprendre a fer cafè, ja que era un producte que en aquell moment no es coneixia gaire i llavors requeria tota una elaboració. A la taula del menjador, davant d’un munt de fotografies antigues relacionades amb el cafè i celebracions a Tremp i acompanyades pel Llorenç, qui portarà el nou Cafè d’Espanya, l’Ester comenta que «torraven el cafè un cop al mes a la terrassa de la casa que donava al passeig del Vall. Feien unes barreges concretes i tothom diu que Tremp feia olor de cafè quan el torraven.»

El primer cafè estava situat al centre, a la cantonada del portal de Peressall, que era l’entrada a l’eix comercial, al costat de l’ajuntament. L’establiment va estar en mans dels mateixos propietaris fins al 1891, quan passà a ser regentat per Francisco Siscart, i el 1898 se’n va fer càrrec Ramon Canal, besavi de l’Ester, i és quan passà a anomenar-se Cafè d’Espanya.

Quan pregunto pel nom, l’Ester ho situa ben clar: «Any de pèrdua de colònies. Va ser una qüestió de patriotisme d’ell». Des de llavors, la gestió va anar passant de generació en generació i, curiosament, de Ramon Canal a Ramon Canal, fins al 1971, any que el cafè tancà portes en aquest espai tan emblemàtic i es traslladà als baixos de la casa familiar actual, a la plaça de Capdevila. El tancament es degué al fet que el local el passà a ocupar el Banc Mercantil Industrial, i fins avui encara l’ocupa una entitat bancària. Abans, però, el cafè ja s’havia convertit en un referent per la societat trempolina i la dinamització que feia de la vida social i cultural era coneguda més enllà dels límits de Tremp.

Les activitats culturals. N’és un exemple la societat recreativa La Rosa, una entitat que va néixer fruit de les desavinences amb una altra societat de l’estil, Relámpago, sorgida del cafè de l’Hotel Segle XX. La Rosa va sorgir el 1906 i tenia la seu al Cafè d’Espanya, on s’organitzaven tot d’activitats culturals. Eren famosos els seus espectacles de sarsueles i també feien obres de teatre. Quan les representacions van minvar, la societat organitzava passis de pel·lícules. Precisament, va ser el primer lloc de Tremp on es va fer cinema.
No deixa de ser curiós que era a l’exterior. Es projectava a la façana de la casa del davant i la gent s’asseia a l’exterior del cafè. Les projeccions van durar fins uns quants anys abans de la Guerra Civil i més tard, a finals dels quaranta, es va habilitar una sala de ball al primer pis. Nombrosos artistes de renom van actuar-hi. A banda, la Rosa era coneguda també per la seva implicació i dinamització de les festes locals. L’Ester m’ensenya fotografies familiars de les carrosses de Carnaval davant del Cafè d’Espanya. Cada any participaven en l’organització de la festa i tota la família es vestia amb la seva disfressa per a l’ocasió.
Aquesta implicació en els moviments culturals del poble quedà reflectida en la gran quantitat de fulletons informatius, cartells i programes d’activitats, com ara de la festa major, que la família conserva i on apareix com a patrocinador el Cafè d’Espanya. També és important mencionar que Ramon Canal Siscart era un gran aficionat al teatre i dirigia un grup de teatre d’aficionats.
El cafè fou, també, protagonista de diferents publicacions periòdiques, fos per la rivalitat entre les societats recreatives, pels personatges força carismàtics i dinàmics que el van regentar o pel gran volum d’artistes que van actuar entre les seves quatre parets. L’escriptora Maria Dolores Boixadós, a la novel·la Balada de un músico, ambientada a Tremp els anys anteriors a la Guerra Civil, narra la història del pianista Ivan Mallol, que va actuar a l’Hotel Segle XX i després al Cafè d’Espanya.

Parada del cotxe de línia. Arran de l’amistat de Ramon Canal amb un dels socis de l’Alsina Graells, antiga concessionària de les línies de transport regular a la zona, la família gestionava el servei a Tremp. En un primer moment estava ubicat a l’edifici del costat, però el 1946 va passar a una sala del mateix cafè. Era un espai dedicat a magatzem i sala d’espera, i els combois s’aturaven allí mateix. Això provocava un gran moviment de clients, tant del poble com passavolants, que innegablement repercutia positivament al cafè. La identificació del cafè amb la parada del cotxe de línia era tal que, quan el 1971 el cafè es va traslladar a la plaça de Capdevila, la parada del servei d’autobús es va moure amb ell. Com a curiositat, cal mencionar que durant molts anys, i no en fa pas massa, malgrat haver construït una parada d’autobús al costat de l’estació de trens, el bus continuava parant davant del cafè.

Això significa que el cafè oferia servei moltes hores del dia. Fins i tot, en època de les obres de construcció de la central hidroelèctrica per part de la Canadenca, obria les 24 hores del dia i es feien torns per cobrir la jornada. Tal era el volum de feina que les filles dels llavors propietaris estaven internes a Talarn per estudis i així ells poder treballar. L’Ester comenta que la seva mare també recorda molt ambient durant els dies de la fira de Salàs de Pallars, de la festa major de Tremp i el gran moviment del dilluns de mercat, ja que la vorera del cafè era el lloc de reunió de pagesos i tractants.
El 1971 el local que durant més de 100 anys va ser punt de trobada d’amics, viatgers, comerciants, tractants i molt més va canviar de funció i va passar a ser una entitat bancària. El Cafè d’Espanya, però, no es va acabar allí. Es va traslladar als baixos de la casa familiar de la plaça de Capdevila i va continuar sent centre neuràlgic de trobades de joves i grans.

Generació rere generació la família s’ha aplegat al voltant del cafè, on sempre ha estat habitual veure-hi persones de la casa ajudant per tirar endavant el negoci, en temps de bonança i també en temps difícils. Per motius de salut, cap al 1976 va haver de tancar portes, però tan sols uns mesos, ja que Josep Figuera el va llogar i el va regentar fins al 2019. Oriol Pallarès li va agafar el relleu fins al 2021 i ara, el Cafè d’Espanya, amb Llorenç Aguilar Canal, tornarà a obrir totalment reformat, però mantenint l’essència d’aquell primer espai on cultura i cafè van caminar plegats