Rafel Casas
Caminant pel bosc, fixant-nos en el paisatge que ens envolta i que anem deixant enrere, de vegades ens sorprèn una construcció antiga: un mas abandonat, vells murs de propietat, feixes d’antigues plantacions de vinya… Però unes de les construccions que més ens criden l’atenció, amagades per l’espessor del sotabosc, són les cabanes de pastor; construïdes amb la paciència i la saviesa que implica l’arquitectura tradicional, amb la tècnica de la pedra seca que, com el seu nom ja ens descobreix, consisteix a encaixar pedres sense l’ús de cap mena d’argamassa que les uneixi, només afegint sorra per acabar d’omplir els buits que hi puguin quedar. Aquest procediment, heretat dels nostres ancestres, ha permès l’aparició de diferents tipus de sopluig que ara, colonitzats per la romeguera i l’aritja, que semblen voler protegir aquest tresor patrimonial amb les seves defenses espinoses, esquitxen la geografia del nostre entorn amb una modèstia arquitectònica que, quan hi prestem atenció, no és tal.
Algunes d’aquestes construccions ens arriben des de finals de l’edat mitjana i s’han utilitzat al llarg dels segles com a sopluig i com a magatzem per a les eines del camp i l’aprofitament del bosc. Actualment, però, la majoria només conserven els murs i poques llueixen, encara, la coberta original, també de pedra, que amb el pas del temps i els embats de la meteorologia ha capitulat i en la majoria dels casos s’escampa per l’interior del recinte en un reblum de rocs. Amb sort, això no obstant, en podem trobar algunes que encara romanen intactes i ens parlen de la gent que passava hores i dies cuidant el ramat, enmig de les muntanyes, exposats a la meteorologia canviant i capriciosa de les nostres contrades: la pluja a la tardor, la calor estiuenca, el vent del nord, les tempestes sobtades de finals d’estiu, el fred de l’hivern… És per això que les barraques de pastor tenien una importància cabdal per a tots aquells oficis que implicaven l’estada, més o menys perllongada, a bosc, lluny dels pobles.
En general, aquestes construccions són d’aspecte senzill, majoritàriament de base circular, amb un espai interior reduït però suficient per encendre un foc al bell mig del recinte i amb una obertura central al sostre per tal d’evacuar el fum. Les pedres, a la part inferior d’aquestes construccions, són de grandària considerable, i es fan més petites a mesura que els murs prenen alçada. Però malgrat la seva aparent senzillesa, hem d’admirar la traça i la imaginació que aquella gent, sense coneixements d’arquitectura i només amb el saber transmès de generació en generació, demostraven en aquests casos.
Com a prova d’aquesta traça, vull descobrir-vos dos exemples concrets que, per estat de conservació i estil arquitectònic, són remarcables.
Barraca de la Muntanya Seca. Aquest sopluig està situat al flanc nord-est de la serralada de les Gavarres, en un indret força aïllat, enmig del triangle de boscúria que formen els pobles de Peratallada, Sant Feliu de Boada i Torrent. Una ubicació amb una vista privilegiada sobre la plana empordanesa i, més enllà, en dies clars, la costa. Al lloc on s’alça aquesta cabana, els actuals boscos de pi han substituït els camps d’olivera i vinya. Les nombroses feixes de pedra seca i els ullastres donen testimoni d’aquest fet. Aquesta construcció en concret és de base circular, per optimitzar millor l’espai interior; amb els murs alçant-se fins a un sostre voltat i amb una llosa de pedra tancant el conjunt. No hi ha cap mena d’obertura a l’exterior, per tal de conservar la calor a l’hivern i la frescor a l’estiu, si exceptuem l’entrada, que dona a sud i que està protegida per un mur de pedra seca que s’estén més enllà del bastiment i que devia oferir un cert redós a l’exterior de la construcció. La llinda, com la part superior de la volta, també està rematada amb una gran llosa. Fixeu-vos que, contra el mur interior, encara s’hi endevinen les traces d’antigues fogueres que han enfosquit la pedra. En el flanc est del turó al qual està enfilada la cabana, hi corre una riera que, en el seu moment, devia oferir un punt d’abastament d’aigua als ocupants puntuals del recinte i el seu bestiar.
Cabana dels Hereus. El segon exemple ressalta per la seva originalitat constructiva. La seva forma arquitectònica pot recordar -de fet, el primer cop que la vaig veure és el primer que em va venir al cap- un zigurat, que és un temple de l’antiga Mesopotàmia que té forma de torre esglaonada, malgrat que en el cas que ens ocupa la base és circular i no rectangular i les dimensions són sensiblement més reduïdes. També, com en el cas anterior, està protegida per un gruixut mur de pedra seca que en delimita l’entorn. Al sostre, s’hi obre un buit que, en moments de necessitat, es podia tancar amb una llosa de pedra, ara desapareguda. L’entrada té un preciós arc de descàrrega al damunt de la llinda, que dona testimoni de la traça constructiva dels que varen bastir aquest sopluig. El perquè d’aquesta forma esglaonada tan original, respon a la necessitat de reforçar els voltants del bastiment, per tal que el mur suporti millor el pes del conjunt, d’aquí aquests “esglaons” que, en realitat, són contraforts que ajuden a distribuir millor les càrregues sobre una superfície més gran.
De cabanes amb aquesta mateixa forma, a la serralada del Montgrí en trobem d’altres exemples. Algunes han estat restaurades, com les que trobem al camí que du de Bellcaire a l’ermita de Santa Caterina i que permeten fer-nos una idea de com eren, originàriament, aquestes construccions i l’espai interior del qual disposaven els seus ocupants.
La cabana dels Hereus, com totes les cabanes de pastor, també està situada prop d’una antiga font d’aigua natural, a més d’un conjunt de dolines, que són depressions o cavitats que es produeixen en zones de roca calcària (tot el massís del Montgrí està format per aquest tipus de roca) i que, sovint, es formen per esfondrament del sostre d’una cavitat subterrània. L’avantatge d’aquests clots naturals resideix en el fet que, en època de pluges, s’omplen d’aigua i això, de segur, oferia la possibilitat d’abeurar el bestiar.
En resum, totes les cabanes de pastor que hem pogut localitzar i observar tenen la característica comuna de trobar-se prop d’antics cursos d’aigua o fonts i al llarg de zones de pas de bestiar i d’antics llocs de pastura. Totes ofereixen una protecció efectiva contra les inclemències meteorològiques (obertura principal sud o sud-est, murs de protecció al voltant…) i totes estan construïdes amb la tècnica de la pedra seca; una tècnica constructiva de la qual, al nostre entorn, trobem magnífics exemples i que seria una llàstima que deixéssim desaparèixer.
