Tornar al blog
Cadí-Pedraforca 35
Barranqueig per baixar la fusta
A la Vall  de Cabó s'utilitzava un enginyós sistema per transportar la fusta que s'extreia dels boscos; l'aiguat de 1907, però, va posar punt final a aquesta pràctica
Vista parcial de cal Mascaró, a mitjan segon quart del segle passat, on destaca el corral adjacent, avui desaparegut. L'any 1907, l'aigua el va cobrir completament i va arribar fins a la sala de la casa. PROCEDÈNCIA: Arxiu familiar de cal Serni de Cabó.

Daniel Fité Erill > Text

L’explotació forestal dels boscos de la vall de Cabó es perd en la foscor dels temps remots, amagada rere la fràgil toponímia, aquella que sovint no apareix a la cartografia oficial. No obstant això, en època moderna, sembla que els boscos de la vall de Cabó no es van començar a explotar de manera intensiva i comercial fins a l’any 1760, com així ho va declarar «uno de los primeros comerciantes de maderas en aquellos países» l’estiu de l’any 1798 en el litigi que aleshores enfrontava Antonio Fité, d’Ares, contra el «Ayuntamiento y Particulares de la Valle de Cabó» per la propietat del que avui coneixem com la muntanya del Fiter. En aquest judici van testificar, entre molts altres, set picadors, dos fusters i un comerciant de fusta, Antonio Vidal, de 63 anys d’edat, tots ells naturals d’Organyà, un dels centres d’explotació forestal del Prepirineu català des de la segona meitat del segle XVIII.

L’explotació forestal vivia una autèntica època daurada, al caliu de l’obertura del «passo de la Garanta en el Rio Segre para la extracción de la Madera». El mateix Francisco de Zamora va deixar testimoni, a finals de setembre de l’any 1788, que l’activitat principal a Organyà era «el trafico y acarreo de madera por el rio Segre asi para la Marina como para particulares». Expressava com «haze pocos años que se cortava en las inmediaciones del Pueblo y en el dia dista ya cinco oras por camino derecho y las Montañas inmediatas estan ya peladas y á lo que se vé sin esperanza de remedio». El comerç de la fusta corria a càrrec d’una companyia de particulars i, fins i tot, «el Rey tiene aquí un encargado, que cuida del corte y lavoracion de maderas y su conducion a su tiempo por el rio Segre de cuyo embarcadero se traen por caminos que el Rey ha abierto por parages que parezen intransitables en Galeras que si conforme han de vajar hubieran de subir no habria animales que las tirasen

Un d’aquests camins oberts per l’explotació forestal ben podria ser el conegut com a camí reial o camí de Carro, que enllaçava Organyà amb Cabó. Tot i això, el transport de fusta també es va fer fins a principis del segle XX pel riu de Cabó. Lògicament, el cabal d’aigua resultava insuficient per conduir la fusta per mitjà de rais i era necessari el transport d’aquesta mitjançant el que coneixem per barranqueig. Així, s’aprofitaven els desnivells i la mateixa fusta per construir preses temporals per canalitzar i augmentar el cabal del riu en certs trams, aprofitant l’època de pluja, per fer el transport més ràpid, còmode i barat. La fusta tallada es portava fins a la llera del riu per mitjà de la tracció animal, però també, en el cas del solà de Cabó, de l’ajuda de la gravetat, pels coneguts com a carrils de la fusta. Aquests s’utilitzaven per transportar fusta destinada a la construcció i venda, però també pels ròssecs de llenya utilitzats per escalfar-se pels mateixos veïns de Cabó, aprofitant així la drecera d’aquestes autèntiques autopistes forestals.

Autopistes de fusta. Un dels principals carrils de conducció de la fusta partia de la collada de Pillat, des d’on baixava solà avall per l’anomenat com a clot de les Carrigues fins a arribar damunt del poble de Cabó, des d’on la fusta era dirigida per la llau de Mirana fins a la llera del riu. Allà s’acumulava durant llargues temporades fins que, en arribar la temporada de pluges, a la primavera, però en especial a la tardor, se’n duia a terme el barranqueig fins a Organyà, des d’on s’enraiava Segre avall. El transport fins a la capital dels ganxos el duien a terme sovint els mateixos picadors, molts d’ells especialitzats en el transport de la fusta per barranqueig. Entre els de més anomenada hi havia els d’Alinyà, autèntics experts en aquesta matèria.

A principis del segle XX, quan en el comerç i transport de fusta pel riu Segre despuntaven ja els grans comerciants de fusta de Coll de Nargó i la seva influència arribava a la ribera del riu Cinca, a l’Aragó, a Organyà el negoci de la fusta es trobava monopolitzat entorn de la família Sarradell, originària, en part, d’Alinyà i de la vall de Cabó. El transport es duia a terme, encara, pel riu Segre, tot i que, a poc a poc, s’anava introduint el transport motoritzat, que no fou una competència real fins a la dècada dels anys trenta, quan, precisament, es documenten les darreres grans baixades de rais pel Segre, des d’Organyà, fins a la gran serradora que la família Sarradell va aixecar a la ciutat de Lleida.

L’any 1907, l’explotació forestal a la vall de Cabó vivia un punt d’inflexió amb la desforestació de nombroses partides de bosc a fi de finançar la construcció d’una nova església parroquial a Cabó. Al marge del riu de Cabó, a la desembocadura de la llau de Mirana, es trobaven centenars de peces de fusta preparades per barranquejar fins a la veïna vila d’Organyà. A finals d’octubre d’aquell any estaven ja totes col·locades per iniciar la baixada anual, quan, el dia 21 d’octubre, va començar a descarregar una pluja torrencial al solà de Cabó. Els dies anteriors havia estat plovent, però res no feia preveure la sobtada avinguda que va patir la llau de Mirana, que, quan va desaiguar al riu de Cabó, va obstruir el seu curs amb arena, fang i sobretot la fusta que esperava allà per ser barranquejada riu avall. Així, quan es va produir la crescuda del riu de Cabó aquest es va trobar obstruït per aquesta improvisada presa, que va fer augmentar de manera tràgica el nivell del riu més d’una desena de metres sobre la seva llera. Les 40 hores de pluja torrencial van fer la resta, de manera que es va crear un autèntic pantà.

Les famílies de la part baixa del poble de Cabó, les del barri del Raval, van haver de fugir com van poder de casa seva. A cal Mascaró, per exemple, es van haver d’evacuar per la teulada quan l’aigua va arribar al nivell de la sala i la cuina. Així ho explicava la meva besàvia, n’Antònia Canal Boix (1877-1958), filla d’aquella humil casa al peu del poble de Cabó, qui aleshores tenia trenta anys. La fortuna va fer que la família de cal Mascaró pogués evacuar la casa in extremis.

La improvisada resclosa va sobreeixir al cap de poca estona, la força de l’aigua la va fer col·lapsar i es va emportar riu avall tot el que va trobar. Moltes de les cases inundades es van esfondrar quan el nivell de l’aigua va baixar de sobte. La tragèdia va destruir completament cal Perot, cal Guineu i cal Fusteró, situades a la riba del riu, fet que conduí a una modificació urbana de tot el peu del poble de Cabó. A cal Mascaró, l’edifici va resistir, però els danys materials foren incalculables. Els animals van morir ofegats, però els porcs, que van saber nedar, van aparèixer sans i estalvis a la vinya de cal Trota pasturant tranquil·lament.

La tragèdia va posar punt final al barranqueig massiu de la fusta pel riu de Cabó. A més, poc després, gràcies a les ajudes que es van destinar per fer front a la reconstrucció, amb la direcció de l’alcalde Josep Boix, de cal Batlle de Senyús, es va iniciar la construcció del pont de pedra de Cabó. S’explica que l’arcada va ser sobredimensionada perquè ni tan sols una biga entravessada pogués barrar el pas al riu, per prevenir així futures desgràcies. El pont, al qual sovint s’atribueix un origen medieval, és encara avui un testimoni perenne d’aquella inundació, conseqüència indirecta de l’explotació forestal de la vall de Cabó.

Vols llegir més articles?

Fullejant la revista podràs descobrir moltes més històries ben arrelades a casa nostra.

Altres articles
Gavarres 44
Aprendre a obrir els ulls a les Gavarres
A l'Escola Lacustària de Llagostera han imposat un projecte per conèixer la fauna local a través de l'observació i els registres de càmeres de fotoparany
Alberes 30
La mort del porc a Maçanet
Gairebé a cada casa engreixaven un o dos porcs i així proveïen el celler per tot l'any; aquest costum es va mantenir fins a la dècada de 1970
Subscriu-te al butlletí.

Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial

"*" indicates required fields

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!