Fugitius, passadors i combatents
Les Garrotxes 24
La vall de Camprodon va ser testimoni d'excepció de l'exili republicà, un fet que va sacsejar la vida dels vilatans més enllà del conflicte, el febrer de 1939
Isidre Molas, un dels passadors de gent que fugia camí de l'exili // Arxiu Miquel Perals

Miquel Perals // Són les 6 de la tarda del dia 15 de febrer de 1939. A l’Ajuntament de Setcases hi ha una reunió en la qual assisteixen l’alcalde, Jaume Pujol i Molas (Setcases, 1893-Vilafranca de Conflent, 1957), de cal Roig; el regidor, Pere Casadesús i Giralt (Setcases, 1884), de can Batlló, i el secretari, Miquel Gardella i Hubach (Setcases, 1900-Sant Joan les Fonts, 1987), de can Malet. Era el darrer ple de l’ajuntament republicà. Tots ells eren sabedors que la guerra estava perduda. En sortir de la reunió, l’alcalde recollí tot el que li era imprescindible a casa seva i passà la frontera. S’exiliava per sempre. Dos dies més tard, el 17, entraven els nacionals a Setcases.

Cap a 2/4 d’11 del matí d’aquest 17 de febrer arribava al poble un escamot de soldats de l’exèrcit franquista comandats per l’oficial del Cuerpo Jurídico Militar, José de Astarloa i Guisasola. Aquest oficial venia en nom del general en cap del Cos d’Exèrcit d’Aragó, el general Moscardó, i era l’encarregat de constituir una Comisión Gestora Provisional que governaria el municipi fins que es restablís la vida civil. Aleshores es formaria l’Ajuntament definitiu. La composició d’aquesta Gestora estaria formada per gent de dretes, lògicament, i els nomenats foren Patllari Gardella i Solà (Setcases, 1864-Vilallonga de Ter, 1954), de can Malet, alcalde; i els regidors Miquel Perals i Planella (Setcases, 1869-1944) i Miquel Busquets i Lloansí (Ribes de Freser, 1884-Setcases, 1963), de can Tiranda i can Bundanci, respectivament. El secretari continuà essent en Miquel Gardella, fill de l’alcalde elegit, el qual, un cop depurat políticament, ja que procedia del darrer ajuntament republicà, se li confirmaria el càrrec el dia 6 de juliol del mateix any 1939.

El dia 11 de març és nomenat agutzil provisional Joan Perals i Roca (Setcases, 1909-1954), de can Tiranda, mentre que el 8 de juliol passa a ser dipositari dels fons municipals Joan Vila i Mayà, de can Jepet, el qual fou necessari també que passés per la depuració política, tenint en compte que havia ostentat càrrecs durant el període republicà. També es va proposar per a carter del poble Joan Rigat i Carola (Setcases, 1900-1992), de cal Flaquer, i com a cap de la Falange Española de la Delegación Local el mestre Joan Alsina i Dalmau (Tordera, 1904-Alella, 1996). El control de tots aquests nomenaments, molt semblants per a tots els municipis d’aquesta vall, va recaure en l’Auditoria de Guerra del Ejército de Ocupación, amb seu a Manresa. La democràcia s’havia acabat i, per a molta gent, començava un període obscur, ple de repressions i exilis. Des d’aleshores, tots els nomenaments es farien a dit fins a la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975.

Els passadors del territori. Aquesta vall patí, des del 13 de febrer de 1939, quan l’exèrcit feixista arribà al coll d’Ares, una repressió excepcional. L’exili s’imposà a moltes famílies de tots els municipis i, encara que per a algunes fou provisional, doncs tornaren al cap d’un temps, per a moltes altres representà una fugida sense retorn. Durant els darrers dies de la guerra, mentre anaven arribant notícies de la desfeta de l’Ebre, de l’ocupació de Barcelona i d’altres capitals del Principat, la vall de Camprodon s’anava omplint de fugitius, alguns en condicions infrahumanes que acabaren en camps de concentració francesos. D’altres, amb més poder adquisitiu, contractaven passadors per traspassar la frontera i endinsar-se França enllà. Aquests guies, coneixedors del terreny, jugaren un paper important perquè foren molts els centenars de persones que volien els seus serveis.  Molts d’aquests passadors s’oferien amb la finalitat de guanyar uns calés, i el cert és que alguns obtingueren una rellevància especial. Aquest fou el cas d’en Francesc Casals i Carola –en Xico de can Fal·lera– de Setcases, o en Joan Marcer –en Cros– de Vilallonga de Ter. De fet, aquests dos ja pertanyien a una organització de passadors. La trobada s’iniciava a Les Boixateres de Pardines, i conduien els fugitius fins a La Sala, de Vilallonga de Ter. Des d’aquí, en Cros els acompanyava fins a can Cotet, al veïnat de Llebro, a la cabanya de la Moixera. En Xico de can Fal·lera se n’encarregava de passar-los. «En va passar centenars», ens comenta el seu fill, en Jesús Casals i Palol (Setcases, 1931).

De passadors eventuals n’hi havia a tots els municipis perquè molta gent aprofitava l’ocasió. Sabem que a Setcases hi havia l’Isidre Molas i Planella, en Sicro de can Tonicus; en Josep Moret i Carola (Tregurà 1888-Setcases 1955), el Noi Ras; en Jaume Illa i Molas (Setcases, 1914-2004), en Met de ca la Sila… Al cap i a la fi, la gent del país coneixia molt bé tots els camins que, des de temps immemorials, comunicaven les comarques d’ambdues bandes del Pirineu i que es convertiren en camins transfronterers a partir del Tractat dels Pirineus, l’any 1659.

Exiliats de la vall. Mentre la desfeta militar republicana s’acostava al final, començà a imperar la por general. Molts mobilitzats desertaven i, si hi havia compromisos polítics adversos, es passaven a la zona feixista. Les desercions eren fàcils per a la gent del país, pel fet de tractar-se d’una zona fronterera, gairebé tothom tenia amics o familiars de l’altra banda que els ajudaven a amagar-se. Malgrat tot, moltes famílies compromeses políticament amb la República, acabada la guerra, hagueren de fugir definitivament. Fou el cas, a Setcases, del darrer alcalde republicà, en Jaume Pujol, i de la seva muller, la Cisca Descamps i Vila, de la casa de cal Roig. A aquest exili s’hi van afegir el seu fill, en Jaume, la seva muller, l’Adelaida Cuadrado i Valero, i el fill d’ambdós, en Jaume, conegut com en Jacques. També, a Setcases, s’hagué d’exiliar la família de can Xandeta formada pel matrimoni Jaume Pagès i Gatius, la seva muller, la Cisca Roca i Marcer, i llurs fills, en Joan i la Margarida.

A Vilallonga de Ter, les esquerres tingueren un especial protagonisme; els gremis havien tingut una rellevància important, sobretot el tèxtil, i les ideologies esquerranes trobaren un terreny força abonat. La repressió franquista fou forta i molts dels seus habitants hagueren d’exiliar-se o sofrir les depuracions i pallisses pròpies del mètode dels vencedors. En Miquel Busquets i Palomer (Vilallonga de Ter, 1934) ens en dona informació: «Hi havia en Francesc Solà, en Cisquet del Cuartel, que va rebre pallisses a dojo i deia que el tremolor crònic que tenia era una de les conseqüències d’aquell fet. També, en Martí Sunyer, de can Lluc, que havia treballat a casa i que cada cop que el cridaven per a presentar-se deia: ‘Au! A rebre una altra pallissa!’»

En Miquel continua el relat: «Ja durant la guerra, la gent mobilitzada va fugir, es va amagar o va passar a la zona nacional, com el meu pare, segons fossin d’esquerres o de dretes. Però, acabada la guerra, famílies enteres s’exiliaren. Alguns, definitivament. Altres, al cap d’un llarg temps van tornar, un cop hagué mort en Franco. Entre aquestes famílies hi havia els de cal Cucut: els germans Joan, Pere i Jaume Sau. En Joan, solter, va tornar al cap de poc temps; en Pere va tenir dos fills, en Joan i en Josep, aquest darrer fou representant del vermut Martini; en Jaume, casat amb la Sabina Planella de can Sants, era un parent de casa. Una altra família que va fugir va ser la de can Perlet, en Julià i en Joan.»

A Vilallonga, la guerra havia estat especialment dura. Al front hi van morir els dos germans de can Sabrià, també un germà de la Caterina de can Volant, i, encara, un germà de la Margarida de ca l’Escolà i un oncle d’en Giralt. Per desgràcia hi va haver assassinats: el del capellà de la Planella i en Met Quaresma. «Hi havia molta por, sobretot, per part dels vençuts, i molts d’ells optaren per exiliar-se», conclou en Miquel.

Els rumbs dels exiliats. La vida de l’exiliat es manifestà de diverses maneres. Per a molts, l’èxode representà començar de zero en les seves professions o activitats. Però també n’hi va haver que van optar per continuar la lluita i combatre el feixisme com fos. Així, molta gent es va enrolar als maquis i, fins i tot, es van comprometre a donar suport a la Resistència francesa en contra del nazisme. Molts d’aquests combatents, detinguts per la policia alemanya, van acabar en camps d’extermini. En Josep Miró i Ballabriga (Barcelona, 1927) ens en recorda alguns de Camprodon: «Molts dels exiliats tornaren al cap d’un temps. Malgrat tot, no va ser el cas d’en Joan Cros i Serrat ni el d’en Josep Claret i Barri, que van morir al camp d’extermini de Mauthausen. Tampoc van tornar el darrer alcalde republicà de Camprodon, en Josep Vila i Dalmau, que es va quedar a viure a Perpinyà, o en Pere Carola, que va fixar la seva residència a Montelimar, a la regió d’Alvèrnia-Roine-Alps.»

D’entre tots els exiliats de la vall n’hi ha un de rellevant, el del camprodoní Manuel Galeano i Gràcia (Venta del Charco, Córdoba, 1913-Camprodon, 1962). El seu fill, en Toni Galeano i Vilanova (Prats de Molló, 1945) ens ho explica: «El meu pare fou el cap dels maquis del Canigó. Aquest escamot estava format per uns 25 membres, amagats al poble de Valmanya, a sota de la muntanya. Des de la seva fugida amb la meva mare –Antònia Vilanova– es va comprometre a continuar lluitant contra el franquisme. A Valmanya va conèixer la família de can Ciuroles, de Setcases, formada pel matrimoni Joan Bartolí i Carmeta Gardell i els seus fills –Sabina, Herminia, Pitus i Jaume–, establerta allí des del 1928. Un membre d’aquesta família, en Jubino González –en Kubino– marit de la Sabina, exiliat, formava part de l’escamot. També hi havia el mestre del poble, en René Horta, molt compromès amb la Resistència francesa. Els moviments del grup foren detectats per la Gestapo d’Arles de Tec, que no va tardar a comprovar que tot aquest escamot també lluitava amb la Resistència. Solament pogueren enxampar les dues dones, la Carmeta i la Sabina, que van anar a parar a Ravensbrück (Alemanya), on hi va morir la primera. La Sabina va ser traslladada al camp de Holleischen, a la frontera amb Txecoslovàquia, i alliberada pels partisans polonesos l’abril de 1945.»

En Manuel Galeano va ser mereixedor de la Creu de Guerra francesa per haver mort el primer alemany a França, però no va poder evitar que el govern francès, sorgit de la Resistència, el deportés a Còrsega, amb altres membres d’esquerres. S’havien tornat incòmodes.

LLegir més