Aprendre a respirar
Gavarres 37
Mai no m’hagués imaginat que el confinament, en aquest cas obligat, em permetria obrir finestres en veu baixa. Penso com els diferents escenaris de la meva vida, sempre s’han obert a les muntanyes i, d’una manera especial, a les Gavarres.
Il·lustració Àngel del Pozo

Glòria Bosch Mir // Mai no m’hagués imaginat que el confinament, en aquest cas obligat, em permetria obrir finestres en veu baixa. Penso com els diferents escenaris de la meva vida, sempre s’han obert a les muntanyes i, d’una manera especial, a les Gavarres. Però no sempre he trepitjat la terra sinó que l’he observada des de la distància i, des de casa, també podia sentir la flaire del bosc, aquelles caminades inacabables amb l’avi, avançar i descobrir sense rellotge, tot i que després ens renyaven per no tenir sentit comú.  Això deien! Per a mi el sentit era aprendre a respirar i, des del visible, des de les coses aparents, construir el que no vèiem amb els ulls, tal com fèiem als vespres asseguts al voltant de la taula. Ell dibuixant, jo escrivint, fins a ajuntar els dos mons en poemes que creixien de manera espontània a quatre mans.

Obrir finestres? Veig fotografies de quan era petita, a Girona: la nena, de 3, 4, 5 i 6 anys, que era jo, gairebé sempre mira per la finestra, de la mateixa manera que ho fa amb el seu avi Josep Maria (l’únic que vaig conèixer) quan, asseguda a la falda, guaita i persegueix el que li explica. Unes vegades, el centre d’observació és el carrer, la gent, el trànsit, els gats que sobreviuen en un terreny ple de bigues de fusta acumulades, distribuïdes en un joc de formes que esdevenen habitacles naturals per a ells, els tractors davant de casa…; d’altres estones, la llum que entra per la finestra és tan sols un llampec que et trasllada a mons visuals que entren per l’oïda, quan m’explica les seves aventures, la història de l’art en imatges… I les finestres que es traslladen per transformar els horitzons viscuts, em permeten establir un diàleg entre l’exterior i l’interior, adonar-me’n de com aquelles vivències van despertar coses que potser haguessin quedat tancades a dins, entre intuïcions mai desvetllades.

A Girona, com uns anys més tard a Tossa, quan l’avi venia a passar uns dies, deixant aturades les seves activitats a Olot, em sentia alliberada de l’espai interior i amb possibilitats de perdre’ns en rutes improvisades a bosc o pels carrerons. Ell em parlava d’aquella ciutat vora les aigües de l’Onyar, enfilada dalt del turó com jo quan necessitava que m’aixequés per veure el riu, no fos que em passés com un dia a tocar el pont de Pedra, que la mare xerrava amb una dona mentre jo m’agafava a la pedra per acostar-me a l’aigua, i vaig sentir un formigueig a tot el cos, una invasió subtil de formigues que van aprofitar bé el temps de conversa. Com que no podia suportar fer mal a un animal, callava, les deixava fer, no fos que me les espolsessin provocant un genocidi.

Quan deixàvem la ciutat, després de passar pel barri vell o la Devesa, anàvem cap a Pedret i a la Vall de Sant Daniel, tot i que també fèiem alguna entrada als Banys Àrabs o la Catedral que, de tant ombrívola, m’obligava a fugir,  sempre amb pressa per arribar al claustre, l’únic lloc que tenia llum i protecció alhora. A més, podia preguntar històries sobre els capitells, entrar i sortir del recorregut de pedra per envair l’exterior. Ell, en canvi, sempre estava amb la història d’un tapís sobre la creació i un manuscrit sobre l’apocalipsi. Miràvem el Palau Episcopal de reüll mentre sèiem a la plaça dels Apòstols, abans de baixar corrents les escales. Recordo que un dia vàrem aconseguir pujar al campanar i molts anys després llegiria amb entusiasme el Josafat de Bertrana (personatge i autor em van acompanyar entre projectes, com la d’un cicle interdisciplinari que feia pel Servei de Biblioteques de “la Caixa”: Trànsit i migració d’imatges). Ara veig que molts d’aquests camins han seguit formant part de la meva vida, transformats en exposicions, en escrits… Allà, asseguda a la plaça, petita com era, no podia suposar que aquell edifici tancat on vivia el bisbe, formaria part de la meva vida durant uns anys i que d’aprendre a respirar sense horaris passaria a respirar per aconseguir que els rellotges funcionessin a l’hora marcada, més enllà del meu desig d’estendre connexions sense temps (Cegueses, Una cambra pròpia…). I el més fort és que en el meu despatx del Museu, tenia dues ‘finestres’ fent-me companyia: una pintura de l’avi, un camí de bosc ple d’arbres que es perd en l’infinit, una de les pintures que buscava quan anàvem al museu del Monestir de Sant Pere de Galligants (abans museu provincial de la Diputació); i una altra de Bertrana amb ‘camins que no menen enlloc’ i es perden dins la boira.

Avançar sense un camí dibuixat. Potser per això, quan tardàvem tant a tornar, es preocupaven pels despistats. De fet, l’avi en tenia fama a casa, però estava molt clar que sí, que ens despistàvem i ens agradava descobrir, com a Tossa, quan  trobàvem cases abandonades a bosc. No us podeu imaginar el plaer que sentia a l’hora d’entrar i investigar (ara potser ens dirien okupes!). Les parets eren el suport ideal per als dibuixos i els escrits, sempre amb el nom i la data per si ens volien venir a buscar! Però seguíem altres recorreguts bosc endins, entre muntanyes, resseguint el mar i els penya-segats, els racons amagats, com la taula pel poeta… A ell li agradaven les roques suaus i ondulants, el bosc amb les sureres i els pins, enfilar-se sempre cap amunt encara que no seguíssim cap camí i respirar profundament. Al marge de la natura, hi havia altres complicitats compartides: l’arqueologia, que vaig continuar fins a la universitat, i les visites al Museu, travessant el forat del recinte medieval des Codolar o resseguint la muralla, un món que es va obrir a l’art, una investigació que mai no s’ha aturat i continua aquí, al meu costat. Amb tot això, el que vull dir és que sempre hi ha una finestra per obrir, fins i tot quan ens veiem obligats a estar tancats, i cal travessar-la per aprendre a respirar, entendre que som un collage visible i invisible, encara que moltes vegades esdevinguem incomoditat per als altres, aquells que no hi ha manera que entenguin això de ser humans.

Il·lustració: Àngel del Pozo

LLegir més