Tornar al blog
Gavarres 43
Santa Caterina, festa popular
Assaborint el dinar el dia de l’aplec de 1932. PROCEDÈNCIA: Arxiu fotogràfic Associació Amics de Santa Caterina.

Sílvia Yxart > Text

L’aplec acull des del segle XIV romeus de Torroella i de tot el Baix Ter que demanen intercessions, hi ballen sardanes, fan dringar la campana o visiten en Manelet

Antigament, a l’aplec de Santa Caterina, situada a la vall gran del terme de Torroella de Montgrí, s’hi pujava en romeu, traginant la cassola al llom i invocant la santa, a qui s’atribuïen tota classe de miracles. L’esdeveniment era esperat per la gent de la vila i de les poblacions veïnes, i encara més pels ermitans, que omplien la bossa.

L’ermita de Santa Caterina va ser fundada pels volts de l’any 1392 per tres monjos benedictins procedents del monestir de Montserrat, que durant el Cisma d’Occident vingueren a refugiar-se a Torroella. En Xavier Mundet (Torroella, 1939), un dels actuals administradors de l’ermita, m’explica que, tot i així, aquesta gairebé sempre ha estat municipal. «Els monjos no devien estar massa bé amb el bisbe de Girona, perquè en lloc de deixar-la al bisbat, el 1403, acordaren amb el Consell de la Vila que, després de la seva mort, la gestió i el manteniment passaria a mans de l’Ajuntament.»

La història de l’ermita. A banda de ser administrador, en Xavier és el president de l’Associació d’Amics de l’Ermita de Santa Caterina, una entitat que va néixer el 2006 per donar estructura formal a les persones que, a banda dels administradors, col·laboren i donen suport a les tasques que s’hi fan. En Lluís Galan (Torroella, 1959), secretari de l’associació, també ens acompanya. Ambdós m’expliquen la fortuna de trobar La història de Santa Caterina, el llibre del notari torro­ellenc del segle XVII Andreu Sàbat, per desgranar la història de l’ermita, ja que l’arxiu municipal fou destruït durant la Guerra del Francès i ha quedat molt poca informació anterior a aquesta època. L’obra consta de dues parts. En la primera parla sobre la figura de la santa i de la Torroella de l’època, i en la segona, dels diferents miracles que se li han atribuït.

Pel que sembla, el 1131, en Pere Ponç, senyor de Torroella, va donar a l’església de Sant Genís unes terres de la vall i el 1300 hi ha indicis d’una construcció eremítica en un indret de la muntanya amb una font d’aigua coneguda com Aribosa. «On hi ha les basses, encara hi ha una deu, a sota, que raja», confirma en Xavier. Tot i així, «en realitzar l’ampliació de l’ermita, l’any 1700, van adonar-se que amb la de la font no n’hi havia suficient per fer la calç de l’obra i van haver de construir la cisterna i pujar l’aigua amb rucs des del molí de Bellcaire.»

Segons explica el notari, antigament a Santa Caterina s’hi pujava en romeu, tant per l’aplec, com si hi havia fam, pesta o faltava aigua, per fer rogatives. Bromegem si no ens tocarà tornar-hi amb aquesta sequera que patim. Fins a l’any 1975 se celebrava el mateix dia de la santa, el 25 de novembre, però a partir d’aleshores es va començar a festejar sempre el diumenge abans.

Les tres capelles. Ara hi ha molta gent que hi puja en cotxe, però llavors l’habitual era fer-ho en tartana o caminant des de la vila fins al coll de la Creu, passant per les tres capelletes, que segons conta una llegenda popular van ser el primer lloc de veneració de la santa. Em recorden la història que diu que la imatge la va trobar un pastor entre uns matolls i que, llavors, el poble va fer una petita capella on l’havia trobada. Però que, al cap d’un temps, va desaparèixer i la van trobar «més amont del camí», i allà van fer una segona capelleta. I com que de nou, va passar el mateix, es va fer una tercera capelleta. Però hi caigué un llamp i, en foradar la teulada, la santa va fugir a la vall. I com que d’allà no es mogué, els frares hi construïren l’ermita.
Certament, quan un fa el descens des del coll de la Creu, la vall t’acull amb una calma que és ideal per aturar-t’hi, a redós de la tramuntana, amb les muntanyes de migdia fent ombra. Es tracta d’un espai idíl·lic dins del Parc Natural, que no sorprèn que inspirés l’obra Solitud de l’escriptora escalenca Víctor Català. En Xavier em desmunta el mite, assegurant que la mateixa Caterina Albert, en una entrevista amb Tomàs Garcés feta l’any 1926, explicà que només hi havia pujat una vegada. És admirable, penso, que amb un sol cop en tingués prou per copsar l’essència de la festa i dels elements més característics de l’ermita, tan ben retratats a la seva obra.

En Manelet. Em comenten que l’ermita actual no s’assembla gaire a la primitiva, ja que al llarg dels segles ha patit vàries reformes, però tothom podria destacar els elements característics que s’han convertit en el marc d’aquest aplec. La sala gran, amb la finestra al fons, esguarda amb indiscreció la plaça de l’ermita, on es ballen les sardanes. I és on trobem l’accés al campanar. La tradició és pujar-hi, malgrat que s’hagi de fer cua per accedir-hi, perquè l’escala de cargol és de pas estret. I és imprescindible fer dringar la campana fortament, una vegada i una altra, per tancar plenament el ritual de l’aplec. El mateix que passa amb els marrecs, que si no visiten en Manelet, no tenen la festa completa. Aquest ninot-nen, si l’obsequies amb una moneda, mou la mà dins de la seva capsa de cristall. En Xavier em confessa que es tracta d’una tradició que forma part de l’imaginari popular de l’aplec, que no se sap exactament d’on ha sortit. L’Andreu Sàbat no en parla mai. Per tant, dedueixen que és posterior. En Lluís diu que alguns visitants que han passat per l’ermita li han comentat que «els niños manuelitos eren imatges religioses habituals a Sud-amèrica amb la difusió del cristianisme i que potser es va portar d’allà…»

Baixant les escales del campanar, s’arriba a la capella, amb les pintures d’estil gòtic de traçat renaixentista, restaurades el 2002, i el retaule barroc d’en Joan Torra del 1702, que recull en imatges la història de Santa Caterina, filla del cònsol romà d’Alexandria, decapitada al segle IV per convertir-se al cristianisme. Malgrat que habitualment no s’hi fan actes religiosos, el dia de l’aplec s’hi celebra l’ofici abans de ballar les sardanes, i es canten els goigs a Santa Caterina.

Els ermitans, que sovint tenien cabres, olivans per fer oli i hort per abastir-se, esperaven el dia de l’aplec per a fer alguns calerons. Es refiaven dels cafès que servirien, del vi i oli que vendrien, així com de les galledes i càntirs d’aigua que omplirien. Els últims residents foren en Tomás Cejudo i la Carmen Martín, que deixaren l’ermita l’any 1970. Després, en Manolo Martín, que era el seu gendre i treballava a la brigada municipal, es va encarregar de pujar a obrir-la. Però en jubilar-se, el consistori va determinar pagar als administradors, perquè ho fessin. «Inicialment aquests s’escollien cada dos anys, però ara se’n nomenen de nous quan algú plega. En Xavier ho és des del 1972, compartint rol amb en Josep Burgas, en Vicenç Bofill i en Jordi Duñach», explica en Lluís. L’assignació que l’Ajuntament els dona queda com a fons de l’ermita, perquè, juntament amb els altres diners que es recapten al llarg de l’any, s’usin per a fer el manteniment de l’edifici i millorar les instal·lacions adjacents. A banda d’això, els administradors i l’associació estan fent una tasca molt important de recuperació històrica. «Comptem amb un fons fotogràfic de més de 600 imatges antigues catalogades a la web www.ermitadesantacaterina.org, on tothom pot accedir, igual que a la documentació i articles relacionats amb l’ermita.»

Tanmateix, l’organització de l’aplec segueix essent la tasca més rellevant. «Pensa que només s’ha deixat de fer el 2020, per la pandèmia! Abans la gent pujava plogués o fes vent. Fins i tot hi havia colles que, la vigília de la festa, dormien a la muntanya o a l’ermita. Però ara ja fa uns anys que tot està molt ben organitzat, perquè en gaudeixi tothom. Oferim un menú que inclou el típic arròs a la cassola de l’aplec, tenim servei de bar, venem records i oferim servei de taules i cadires, perquè la gent no hagi de traginar-les amunt i avall, ja que ara les famílies no s’instal·len a la muntanya, amb les estovalles al terra, i cuinen l’arròs; ara la majoria prefereix entaular-se.»

És entranyable descobrir que l’esperit de l’aplec segueix vigent amb la mateixa força i que fins i tot els gegants i les gralles pugen per amenitzar la festa, fent-la avui encara més sonada.

LLegir més

Vols llegir més articles?

Fullejant la revista podràs descobrir moltes més històries ben arrelades a casa nostra.

Altres articles
Gavarres 44
La Criminala
La nit del 28 de febrer a l’1 de març de 1914, la Mercè Cabarrocas i en Pere Mitjà varen assassinar en Manel Mitjà a can Domènec dels Metges
Les Garrotxes 33
Un geni a la terra cantelluda
Josep Bosch Puy, en Piculives, va inspirar-se durant molt temps a les muntanyes de l'Alta Garrotxa, on va fer estades intenses i fructíferes
Subscriu-te al butlletí.

Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial

"*" indicates required fields

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!