Miracles i torrons
Les Garrotxes 25
Al santuari del Collell, escenari revelador d’una aparició mariana, no hi manquen ni aplecs ni romeries. Els anys passen, la tradició perdura.
L'aplec del Ninou, de l'any 1959 // Procedència: Arxiu del Santuari del Collell.

Francesc Ginabreda // La història de Santa Maria del Collell és d’aquelles d’antiga soca: des de l’alta edat mitjana fins als nostres dies, barons, peregrins, seminaristes i capellans hi han deixat petjada canònica i devota. La més significativa, però, és la llegenda de l’aparició de la Mare de Déu l’any 1483, una dècada abans de la reial visita de Ferran el Catòlic. Al llarg dels segles, el Collell ha servit gairebé per a tot: santuari, priorat benedictí, seminari, presó, hostal, centre educatiu, infermeria i casa de colònies. Durant la segona meitat del segle XX va ser un internat de prestigi que acollia alumnes de tot Catalunya, entre ells l’expresident Carles Puigdemont.

El santuari, adscrit a la parròquia de Sant Andreu del Torn, està encerclat per les serralades de Sant Julià del Mont, el Mor, Finestres i Rocacorba, al municipi garrotxí de Sant Ferriol. La devoció popular el va convertir en un lloc de culte gràcies a la llegenda mariana, segons la qual un pagès del Torn, Miquel Noguer, tingué una visió en què la Verge l’impel·lia a donar nova vida al temple. I com que bona fides contraria est fraudi et dolo, el miracle va ser símbol i el símbol va brillar, i els aplecs i les processons de seguida van expandir la seva popularitat. Alguns papes fins i tot van concedir privilegis espirituals al santuari. Mossèn Joan Prat, l’actual rector, explica que també ho feien els monarques catòlics, que s’encarregaven de renovar-ne puntualment el dret d’asil.

Per acollir millor la quantitat de feligresos que hi anaven, l’any 1912 es va començar a construir una nova església, la basílica neogòtica situada al costat de l’església original, enllestida el 1952. Encara avui, aquest indret al llindar de la Garrotxa acull fraternes congregacions de peregrins que hi fan cap per celebrar, com diria Xènius, la santa continuïtat d’una selecta sinaxi on la devoció, la germanor i la gastronomia es converteixen en una sola cosa com si fossin el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

Des de fa una colla d’anys, mossèn Joan és qui s’encarrega d’organitzar-les. Són aplecs i romiatges que sobreviuen al pas del temps i a l’ateisme. N’hi ha dues que sobresurten per la seva importància: la Festa de l’Aparició, que té lloc el primer diumenge després del 25 d’octubre, i l’Aplec del Ninou, que es commemora el primer dia de l’any. La Festa de l’Aparició, que és la Festa Major del Collell, té una evident significació historicomística, però la festa més popular i concorreguda és l’Aplec del Ninou, també anomenat Aplec del Collell. «Hi ha documents del segle XVI que ja en parlen», apunta mossèn Joan, i des d’aleshores, excepte els anys de la Guerra Civil, no ha deixat de fer-se. «L’església sempre s’emplena», subratlla. «Fins i tot els anys que ha nevat». Enguany hi han assistit un centenar de persones.

Un aplec únic per encetar l’any. Ninou és una abreviatura venturosa de l’any nou –anni novi; ninovi; ninou– i també té un lloc a la fraseologia popular, almenys a la fraseologia garrotxina: «Per Ninou, un pas de bou». Un pas per allargar un xic més el dia després del pardal de Nadal i la llebre de Sant Esteve. Segons mossèn Joan, la celebració és plenament religiosa –«o piadosa», puntualitza– i la devoció «prima sobre les altres coses». Tot i fer-se en un dia «tan intempestiu» com el d’any nou, la gent –també el jovent– continua assistint-hi «i la gran majoria ve a combregar». El seu factor diferencial és la data: «No crec que n’hi hagi cap més, d’aplec d’any nou». A l’eucaristia, presidida pel Bisbe de Girona, Francesc Pardo, hi assisteixen devots de pobles de les contrades veïnes i un bon grapat d’antics alumnes de l’internat.

Abans d’ocupar el càrrec de rector, mossèn Joan feia de professor d’aquests alumnes. Destinat al Collell l’any 1966, ja no se n’ha mogut, i fa més de mig segle que participa a l’aplec. Entre la missa i el dinar, la música de La Principal de Banyoles amaneix l’aperitiu i ajuda a fer baixar l’escudella, la vianda i les postres amb unes quantes sardanes, tal vegada regades amb xampany, fins que es fa fosc i toca dir adeu-siau fins l’any que ve si Déu vol. L’aplec «ha estat així tots aquests anys», diu, amb la diferència que abans els que venien de lluny no es desplaçaven amb cotxe, sinó amb tartana, i hi havia més venedors ambulants que hi muntaven parada. Venien farro, embotits, conills, torrons… Una de les característiques del Ninou, en efecte, era la Fira dels Torrons, amb la presència de torronaires de les comarques gironines que hi portaven els seus dolços. «Tenien molta anomenada els d’Amer», que els fan amb avellanes i mel. La fama no era pas baldera, si fem cas de l’adagi: «Torrons del Collell, més bons que la mel».

Des de fa una trentena d’anys, l’aplec incorpora un altre ritual distintiu, que s’efectua durant l’ofici: es tracta de la presentació dels nens i nenes que van a missa davant la Mare de Déu del Collell, que reben la benedicció del bisbe. És a propòsit dels més petits que pregunto al rector, malgrat l’èxit de l’aplec, quina opinió té sobre el futur de l’església catòlica, metaforitzat amb la solemne buidor de les cada cop menys freqüentades misses dominicals. Mossèn Joan em dona una resposta sincera i enraonada, que sublima amb un benèvol somriure i una síntesi d’humor anglès tanmateix inequívoca: «Confiem en Déu».

Les romeries. La paraula romeria sempre m’evoca la imatge del gran mural de Goya La romería de San Isidro: tremebunda i macabra pintura negra on apareix un cec que toca una guitarra sense cordes seguit d’una munió de devots amb rostres sinistres i gargantuescos. No deu ser casualitat que aquesta pintura sigui del segle XIX, època en què el Collell, afectat per les desamortitzacions, cau en decadència fins que el llavors Bisbe de Girona, Florenci Lorente, instal·la un seminari diocesà al vell edifici, inaugurat el 1852. Ja al segle passat, al final de la guerra, s’hi van afusellar diversos presoners –realitat en què es basa el llibre de Javier Cercas Soldados de Salamina–, i no va ser fins al 1953 quan es coronà canònicament la Mare de Déu del Collell com a patrona de la clerecia gironina.

Les romeries, que continuen vives, no tenen la capacitat de convocatòria dels aplecs perquè, diu mossèn Joan, «són més aviat cosa dels pobles». Les processons són menys nombroses i més esparses, per bé que antigament algunes havien arribat a concentrar més de 3.000 persones. Actualment, seguint l’exemple de les parròquies del voltant, hi ha pobles que fan pelegrinatges conjunts al santuari: amb autobús i calefacció; al seu costat, el quadre de Goya és una pura entelèquia. Hi van des de la Garrotxa –Batet, Olot– i sobretot del Pla de l’Estany –Banyoles, Camós, Falgons, Serinyà, Cornellà, Vilademuls–, i així contribueixen a fer bullir encara l’olla sagrada, espessa i genuïna de la tradició. Amb un aire de Pare Brown chestertonià, el mossèn va fent el mateix que el pagès que va veure la Verge: donar vida al santuari. Potser és el moment d’afegir que «el més increïble dels miracles és que ocorren». Paraula de Chesterton. Amén.

 

 

LLegir més