Martí Picas Sala
Al Berguedà, els pitjors moments pel que fa a les morts violentes en el marc de la Guerra Civil es van viure a l’inici i final del conflicte. A les defuncions de soldats com a víctimes de guerra, les va acompanyar un important registre de morts violentes perpetrades pels dos bàndols, afavorides pel context que havia originat la guerra.
Per una banda, els primers mesos, les morts violentes indiscriminades de gent de dretes, propietaris o per raó de fe es van barrejar amb algunes morts més pròpies d’ajustaments de comptes personals dels primers mesos de conflicte. Per altra banda, a l’hivern de 1939, el ràpid pas del front per la comarca va deixar un segon gran episodi de víctimes que es poden vincular més directament a fets de guerra, però també de violència paral·lela al conflicte. En aquest cas, víctimes civils, emboscats o ajusticiats indiscriminats pel nou règim van ampliar la nòmina de morts a la comarca. La casuística és molt diversa i tot seguit presentem una mostra tipus dels casos més característics segons el moment.
Estiu de 1936: violència extrema. A l’inici de la Guerra Civil, els episodis de persecucions i assassinats també es van viure amb cruesa al Berguedà. El Llobregat, de Berga en avall, va esdevenir un focus d’activitat notable, especialment a les fàbriques del baix Berguedà, on les reaccions al cop d’estat van ser intenses. A Berga, la majoria d’assassinats es vinculaven a sectors dretans civil/empresarials, mentre que a Gironella la violència es dirigia principalment contra l’entorn religiós. D’aquesta manera el cementiri es va convertir en un dels principals punts d’execucions.
Un dels episodis més importants es concreta la nit del 31 de juliol, al voltant d’un grup de sis religiosos format per Pere Santamaria –vicari de Gironella–, Ramon Armengou –capellà de les Germanetes dels Pobres de Berga– i els seminaristes franciscans Antoni del Olmo, Ferran Sentañes i els germans Salvador i Eulogi Rivelles. Tots ells van coincidir a amagar-se entre les restes del monestir de la Portella (Olvan), on foren descoberts per milicians republicans a mitjan mes de juliol de 1936. Membres del Comitè de Fígols i de Cal Rosal, segons algunes fonts, i de Berga i Gironella segons altres, els trobaren en un registre, tancant-los a la capella de la masia de Ferreres (Olvan). El dia 31 de juliol, i després d’un judici irregular, van ser conduïts al cementiri de Gironella on moriren executats.
A l’esclat inicial de la guerra el va seguir un 1937 més tranquil al Berguedà. L’administració republicana es va consolidar i les morts violentes descontrolades es van reduir, així doncs les morts per malaltia foren les principals causes de defunció a la comarca. L’arribada de refugiats de diverses regions d’Espanya van deixar a Berga, Gironella i la Pobla de Lillet els registres més elevats de mortalitat, ja que s’hi ubicaven els centres sanitaris principals. Les morts per malaltia es van endurir entre la població refugiada sobretot per la debilitat física de moltes persones fruit de l’escassetat alimentària, cansament i condicions de vida. Els infants en van patir especialment les conseqüències.
Un dels casos importants es va donar a la petita parròquia de Coforb, on la masia de Rossinyol s’havia convertit en casa d’acollida. Es desconeix el nombre total de refugiats que hi havia, però una petita epidèmia va causar la mort de cinc infants asturians. Entre el 14 i 30 d’octubre de 1937 els germans Alfred i Pepin González –dos anys i deu mesos, respectivament–, Ramon Huerta –cinc anys–, Rosita Carbón –catorze mesos– i Consantino Arpum –el més petit, de tres mesos d’edat, que havia nascut a Solsona com a refugiat de guerra– moriren al poble de malaltia cardiorespiratòria.
El 1938 la situació es va deteriorar per la República, amb pèrdues territorials que van augmentar la densitat de refugiats i morts. La fallida ofensiva de l’Ebre va apropar el front al Berguedà i va incrementar el registre de soldats morts. A la rereguarda, la pressió per reclutar joves emboscats enduria la situació i va portar a enfrontaments significatius, com a Viver i Montmajor.
El 14 juny de 1938 dos soldats del País Valencià que estaven destinats a Berga, German Martínez Mas de Benifaió i Ferran Martínez Ferris de Xàtiva, durant una batuda als boscos de Viver, van ser sorpresos per un grup d’emboscats i foren ferits de mort per perdigonades al cor –les armes de caça eren les més comunes pels emboscats– per part de desertors. Uns dies abans, a principis de juny, Josep Rovira Cinca, fill de Casserres, estava emboscat també als boscos de Viver i fou detingut per les patrulles de carrabiners. Les circumstàncies de la seva mort no són clares i segons fonts oficials republicanes fou ferit de mort intentant fugir dels soldats.
La fi de la guerra i la retirada. El 1939 l’arribada del front al Berguedà va provocar una devastació molt ràpida en un període breu. La majoria de morts es van produir en un mes, amb un intent fallit de mantenir el front a Montmajor-Viver-Berga. Els hospitals militars en retirada van certificar nombroses baixes de soldats. El 2 de febrer les tropes franquistes van entrar a Berga i amb poc més d’una setmana ja quedava ocupada la resta de la comarca.
Hi va haver víctimes de guerra per pillatge i execucions indiscriminades en alguns pobles de la comarca. Especialment significatius són els diversos casos d’emboscats que són sorpresos durant el pas del front i que les morts s’atribueixen a la retirada republicana o a les tropes d’avantguarda franquistes. La rapidesa dels esdeveniments afavoreix els assassinats indiscriminats.
Un cas significatiu és l’execució de Ramon Freixa Casals, qui havia estat alcalde de Capolat part de la guerra, juntament amb els regidors Rossend Pagerols Parera i Ramon Freixa Casals. Foren detinguts arbitràriament a casa seva per soldats franquistes la matinada del 5 de febrer de 1939, localitzats als boscos de Queralt i, quinze dies després, executats entre altres cossos localitzats a la baga de Queralt.
Les víctimes arbitràries també van ser una realitat, com el cas del pagès de Montmajor Vicenç Torrebadella, qui fou mort per soldats franquistes mentre llaurava els camps de casa seva per robar-lo el dia 5 de febrer. També soldats republicans en retirada van cometre execucions indiscriminades, com en el cas del jove d’Avià Lluís Villurvina, descobert al seu amagatall el dia 2 de febrer als boscos de Can Cardona, i afusellat pels soldats al mateix bosc.
Morir després de la guerra. Algunes víctimes es van produir després de la guerra, i com en altres conflictes del món, la curiositat infantil en fou la causa. A la Pobla de Lillet es va produir la mort per explosió de bomba de dos infants, quan un grup de nens, l’abril de 1939, estaven jugant a la carretera de Berga, al lloc conegut com l’empalme quan van trobar al bosc una granada de mà que, en recollir-la, els va explotar. En conseqüència, va matar dos dels nens: Ramon Viñas i Josep Casals, de deu anys.
Les morts violentes d’una guerra es poden produir de múltiples maneres i la casuística, més enllà de les morts ordinàries dels combats, és gairebé tan variable com els casos que es van produir. Malgrat tot, a la comarca encara queden fets dignes d’estudi, com els casos de les morts de la casa de l’Estany a Cercs o el grup nombrós d’emboscats a la balma murada de les Heures.
