«Per ganxona, ja és de tots»
Gavarres 37
Aquesta frase de Margarita Wirsing, exdirectora d’ ‘Àncora’, sintetitza què representa el setmanari que ha informat els veïns de Sant Feliu durant 70 anys.
Redacció del setmanari, amb Josep M. Isern, director, i Joan Canadell, redactor, al local del passeig dels Guíxols // PROCEDÈNCIA: Arxiu Josep M. Isern.

Àngel Jiménez // Si reculem temps enllà de 1936, veurem la importància que ha tingut, a la ciutat de Sant Feliu, la premsa local, que actualment s’ha convertit en una font de recerca històrica essencial. De tot això enraonem amb en Josep M. Isern, el darrer director del setmanari Àncora (1947-2016). Ell s’ho mira des de dins: coneix molt bé l’engranatge, la història i els col·laboradors de la publicació. Jo, en canvi, m’ho miro des de fora, com a lector ocasional i crític.

Com que la nostra memòria, a banda de selectiva, és molt llarga, recordem el moment en què va rebrotar la tradició de la premsa guixolenca –sota l’empara de la parròquia– amb la publicació de Símbol, el 1942. Era el suplement del full parroquial i d’Acció Catòlica, escrit en castellà, que va anar fent la viu-viu fins al 1961.  El motiu de publicar una nova revista va ser el futbol. Efectivament, l’any 1947 es va editar el primer número de Chut, –títol manllevat de Xut, un setmanari esportiu català editat a Barcelona de 1922 a 1936. És clar, el fundador havia de ser un aficionat del futbol que, alhora, comptés amb la confiança del règim: Enric Descayre i Salgas. Ell va ser l’impulsor de l’edició del primer número el 30 d’octubre de 1947. Aspirava, simplement, a ser comprat i llegit. L’any 1949, el setmanari va substituir la seva capçalera: Àncora, en comptes de Chut. El canvi de nom assenyalava també un canvi d’orientació. Els horitzons de la revista s’obrien a matèries i continguts més amplis i a altres col·laboradors.

La Margarita Wirsing. Lògicament, per ampliar el setmanari i donar-li un impuls ordenat i acadèmic, calia posar al davant una persona nova. I aquesta va ser la Margarita Wirsing. Dona, intel·lectual i supervivent de la repressió franquista. Llicenciada en ciències i pedagoga de professió, va ser l’ànima providencial de la revista, que va salvar quan aquesta feia aigües. Va convocar a casa seva –carrer Capmany 26– deu guixolencs que hi poguessin col·laborar desinteressadament, amb l’aportació d’uns diners per tirar-la endavant. Així ho explicava en Lluís Palahí, l’altra ànima de la revista.

La Margarita, que hi figurava com a directora el 1961, aviat va comptar amb el suport d’en Josep Vallverdú i Aixalà. L’escriptor lleidatà descriu amb la seva gràcia habitual l’ambient de la redacció. «Aquella revista del començament era feta per uns equips nodrits en reunions de vuit o nou persones –tots homes!, hi afegeixo jo– a la redacció dominats per la conversa, el sentit de l’humor, la discussió d’un gir o d’una frase; en fi, l’aprenentatge constant. Hi havia qui apareixia amb col·laboracions escrites a mà, que calia passar a màquina, hi havia qui sempre presentava els escrits amb retard… Un cert aire d’improvisació campava per aquelles reunions en les quals, però, el sentit de rigor acabava imposant-se». En Vallverdú va col·laborar-hi a partir de 1950 amb regularitat i sense cap remuneració física, però –reconeix– amb incomptables satisfaccions íntimes, com per exemple els sopars de redacció i del sant patró. La Wirsing comptava també, de bon començament, amb la col·laboració del mestre i ninotaire Narcís Masferrer. I també, molt de tant en tant, amb la d’en Gaziel.

La llengua. Els primers anys, per les circumstàncies que sabem, l’Àncora es publicava en castellà, però no va trigar a ser bilingüe. Des de la resistència d’alguns redactors –no tots dominaven la gramàtica catalana– s’assumia que escriure en català era una de les tasques més urgents a acomplir. L’extraordinari de primavera de 1959, que incloïa l’editorial ‘Sant Jordi mata l’aranya’ de la directora, obria de bat a bat les planes del mig a la poesia de Foix, Espriu i Blai Bonet. Però serà encara bilingüe fins al número 2000. I és que la directora no canalitzava ni imposava el seu poder al mitjà, sinó que cada redactor tenia la llibertat –limitada– d’escriure segons el seu criteri personal i mirant de reüll la censura que, sempre, la hi constrenyia. El procés es feia gradualment i la presència del català a la revista guanyà espai. La Margarita, pacientment persuasiva, tenia molt de tacte, de manera que l’equip redactor, tan heterogeni i mascle, no grinyolés. Finalment, l’any 1986 la publicació s’edità íntegrament en català i amb la denominació registrada Àncora-Setmanari de la Costa Brava. Dos anys després, es va constituir l’Associació Cultural Bitàcola, com a empresa editora legal i responsable del setmanari (1989-2016).

Amb l’Isern comentem alguns números extraordinaris amb continguts d’història importants. Llavors, des del Casal Guixolenc –fundat a Barcelona el 1959– en Joan Soler i en Joan Torrent promovien el coneixement i la difusió de la història de la ciutat. De 1963 a 1968, l’Àncora va publicar amb certa regularitat un estudi important d’Eduardo G. Hurtebise Bosquejo histórico de la villa de San Feliu, de 1905. I per la Festa Major de 1970 l’edità en forma de llibre. A pesar que l’edició va ser curta i estava plena d’errors, va servir de punt de partida per a recerques posteriors i per editar-ne d’altres. Però no pensin que tot era història. També el mestre Jaume Lloveras Albertí, per exemple, va publicar una secció de notícies marítimes, que firmava amb el pseudònim de Lloyds.

A l’exemplar extraordinari de festa major de 1964, la directora anunciava que la revista sortia de nou, vestida de festa, endiumenjada. I que això havia estat possible gràcies a la gentilesa dels anunciants i subscriptors, a l’aportació generosa dels col·laboradors i també a l’ajut de la Casa de la Ciutat; però, sobretot, gràcies a la devoció constant de tots els que llavors formaven part del cos de redacció. De passada, reconeixia que l’aventura de publicar cada setmana l’Àncora, com a negoci, era absolutament ruïnosa. El seu tiratge tan sols arribava a fregar els mil exemplars en les edicions extraordinàries, però no aconseguia que aquesta xifra es mantingués a les edicions setmanals. Però valia la pena confegir la publicació per lliurar-la com a ofrena amorosa, gratuïta, a la ciutat. Sabia que era ben rebuda pels guixolencs de dins i amb fervor d’enyorament pels guixolencs de la diàspora. Per aquests darrers –en sóc testimoni– era una cosa única, excepcional. La Margarida –sempre tan emotiva– acabava expressant que el setmanari era tant dels lectors com dels redactors: «L’Àncora, per ganxona, és ja de tots».

Periodisme i censura. En aquella època, al voltant de la Wirsing s’havia format com una mena d’escola o taller de periodisme en llibertat malgrat els condicionants polítics. En Josep López de Lerma va pertànyer a la colla de redacció del setmanari, quan el domicili es trobava al bell mig del menjador familiar de la directora. Allà va aprendre l’ofici de periodisme i de polític. Altres, com en Julià Castelló, estudiant encara de periodisme, hi feien les seves primeres experiències. Les dificultats de publicar un article amb sentit crític revelaven la duresa de l’ofici. La Llei de premsa de Fraga (1966) permetia parlar de tot menys de la situació política. Per si de cas, hi havia el delegat de premsa comarcal que tenia cura del seu compliment. Abans de distribuir una edició s’havia de fer el dipòsit de mitja dotzena d’exemplars a la delegació del Ministerio de Información y Turismo. A Sant Feliu el seu delegat va ser, durant molt de temps, Joan Puig i Admetller. Una persona molt lligada als orígens i a la trajectòria del setmanari, familiar dels dos directors posteriors de la Wirsing i alcalde de la ciutat (1960-1964).

A poc a poc, el setmanari va anar incorporant altres notícies d’interès, com ‘Ayuntamiento’, o la secció ‘7 días’, que donava notícies curtes i curioses del poble i que es va convertir, posteriorment, en la ‘Gasetilla guixolenca’ i la ‘Miscel·lània d’actualitat’. Era el primer que llegíem. I les esqueles, evidentment. La secció, la va portar molts anys en Lluís Palahí, home observador i cronista del dia a dia, que va deixar la secció d’esports –en Josep Serrats el va substituir–, fins al punt que en Narcís Masferrer deia: «En Lluís és l’Àncora». Una altra figura clau i polèmica, alhora, en aquella primera etapa del setmanari va ser l’Enric Figueras, corresponsal de Los Sitios des de l’any 1955. La temptació d’utilitzar el setmanari per passar comptes a un enemic real o imaginari per qüestions estrictament personals, sempre hi ha sigut. Al cap i a la fi, la informació és poder. I és que, com en Josep M. Isern reconeix, les controvèrsies, espontànies o provocades, a l’entorn de la ciutat –rambla, sitges al port, escombraries, etc.– generaven la participació dels lectors i l’augment de vendes.

Aquí volem deixar constància de la importància de tots els ninotaires i fotògrafs que –igual que l’amateurisme dels redactors– hi han fet feina lloable.

Relleu en la direcció. La Margarita Wirsing, abans del seu trasllat a Barcelona, va fer una crida per incorporar redactors joves al setmanari, mentre traspassava la direcció a un vell col·lega, en Claudi Isern, director de 1972 a 1992, que hi treballava des de la seva fundació. A la crida de la directora van respondre en Josep M. Isern, fill del director, en Joan Canadell, en Rafael Albiol, etc. Un equip que viurà de prop els temes més polèmics, com el dels ‘Silos’ (1967-1974). I haurà d’afrontar la transició democràtica en un marc més plural i obert que l’anterior. La llibertat de premsa va ser un canvi real, una millora palpable. Van aparèixer butlletins i informatius propis d’entitats, com l’associació de veïns de Vilartagues, etc. I el setmanari Àncora es veurà acompanyat de noves revistes –Quaderns municipals (1979-1980), Es Corcó (1981-1982), Setmana (1988)– massa efímeres.

Segons l’opinió de l’Isern, la millor època del setmanari va arribar aproximadament l’any dos mil. Llavors, com que tenia recursos propis, va crear uns concursos literaris, que després publicaria. L’objectiu era fomentar la creació literària i la recerca per promoure el nom de la ciutat de Sant Feliu. I, de passada, retre un homenatge als anteriors directors del setmanari. Va ser l’experiència d’una dècada sense continuïtat per falta de recursos econòmics institucionals. Amb la jubilació d’en Lluís Palahí, quedaren només en Josep M. Isern i en Joan Canadell. Aquest darrer, un element important de la penya redactora durant molts anys, lletraferit i fidel a la tradició del catalanisme més nostrat. El seu ideari, tènuement, es transparentava en algunes editorials de la darrera època.

Penso que el gran valor del setmanari és el d’haver sabut, amb paciència i persistència, assentar unes bases i unes dates fixes de sortida, sense perdre temps en el disseny –massa monòton– ni en la compaginació. Potser la desaparició li ha arribat de forma natural: per la falta de relleu personal en la redacció, per la baixa de reclams publicitaris, per l’envelliment dels subscriptors, per la disminució de vendes a causa de la desaparició del perfil de la gent que el seguia, per la indiferència de molts i per la manca de convenis i subvencions de les institucions. Tanmateix, globalment, L’Àncora ha significat un esforç digne de tot elogi. Ara la Cambra de Comerç de Sant Feliu n’ha agafat el relleu, com a revista mensual. Li desitgem llarga vida i molta sort.

LLegir més