Narcís Subirana Feliu
Antigament, a les muntanyes de les Gavarres els masos eren propietat de grans senyors (reis, comtes, barons…). Aquests senyors posseïen molts masos dispersos i per treure’n el màxim rendiment possible es veien obligats a arrendar-los a diferents famílies. Masovers era la denominació amb què es coneixien justament aquestes famílies que anaven a viure i treballar a aquests masos. Moltes vegades els senyors venien el dret de treballar la terra i viure a la masia. En aquests casos, els pagesos propietaris, que també eren masovers, havien de pagar un o diversos censos durant l’any al senyor feudal.
La masia és la casa del mas on vivien els masovers i, si era prou important, encabia amos i tot. L’entrada es feia amb amples portalades que es tancaven durant la nit, assegurant-les amb una esparna. Es construïa amb parets gruixudes i rugoses, i s’encarava als quatre vents, però sempre d’esquena a tramuntana (com si no volgués saber res d’aquesta). Al nord no tenia finestres, perquè algunes vegades aquest vent bufava fort que s’enduia fins la teulada. La porta forana sempre s’encarava a migdia, i era a la paret d’aquest punt on solia fer-se un rellotge de sol, per fer saber als seus estadants sempre l’hora si no podien sentir el rellotge de la torre. Les finestres de la planta baixa totes eren petites i enreixades, per privar l’entrada de qualsevol intrús. De tan antigues que són aquestes masies, la teulada sol estar com les boques velles que no tenen dents.
Si és prou antiga, sota el ràfec del teulat d’una masia es poden veure els rajols que el sostenen pintats amb diferents dibuixos vermellosos indesxifrables, cap és igual. La gent gran solia dir que es pintaven per guardar la masia i espantar les bruixes i els mals esperits. Sota aquest mateix trencaaigües, les orenetes, aprofitant el bon resguard que els donava, cada any prenien l’aigua de la bassa d’abeurar el bestiar i espigolaven les palles que trobaven pels voltants i hi construïen el niu. Era un niu arrodonit de dimensions quasi perfectes, on es podien veure les cries que treien els caps per sobre la barcada, totes amb els becs oberts demanant el menjar que no trigava a portar-los la mare, engrandint la colònia any rere any.
Creus protectores. La masia tenia la porta forana plena de creus (cada any se n’hi anaven afegint), fetes amb fulles de palma i beneïdes del Dia de Rams, per protegir els estadants. Disposava de grans quartos vells, de sales espaioses que eren com els envelats de festa major, ja que aquella estança, entre altres usos, sobretot durant les festes servia per encabir tots els convidats. Els quartos de dormir estaven repartits: en un dormien els avis, en un altre el matrimoni jove, els fadrins i les fadrines tenien els seus, i en els altres dormien les criatures (solien ser-ne un bon grapat). Quartos on en els dies de pluja, els afortunats que estaven estirats en màrfegues plenes de bossat (fulles de blat de moro) sentien l’harmoniosa melodia que feien les gotes d’aigua quan queien sobre les teulades del sostre.
Durant el dia, quan tothom era al camp, la masovera treballava i treballava, amb els fogons i la pastera, ja que tant pastava com feia els menjars, més senzills o laboriosos, i comptava i recomptava tot l’aviram que cada dia sortia a espiocar les herbes tendres del voltant de la masia. Tant era dins de la gran cuina com a les corts, o tallant amb destral amb mà destra unes branques al llenyer per anar mantenint el foc que tothora tenia encès sota la gran campana per escalfar una olla de ferro colat plena d’aigua, que tenien permanentment penjada en els clemàstecs i servia per rentar els plats, fer el dinar o la perolada pels porcs.
Quan plovia, la gent corria buscant el seu recés per aixoplugar-s’hi i esperava que passés la tempesta. Tothom sabia que no s’havia de resguardar sota els arbres, ja que hi havia perill que hi caigués un llamp, però tampoc on hi havia corrent d’aire, com portes, finestres i xemeneies.
Portes sempre obertes. La masia, sempre solitària, apartada de qualsevol casa, podia construir-se a la plana, al pendent d’un turó o enmig d’espessos boscos. Una masia cuidada més pels masovers que pels mateixos amos, que els acollia i donava feina a gent de la vila i altres de molt més enllà. Durant el dia sempre tenia les portes obertes de bat a bat, oferint la seva hospitalitat, però durant la nit els seus estadants les tancaven com si fos un castell per tal de protegir el tresor més preuat que tenia, els seus masovers. Uns masovers que, tot i la foscor de la nit, continuaven treballant algunes hores més, cuidant el bestiar que tenien a les corts. Ho feien ajudats per la claror dels llums d’oli o carbur, fins que arribava l’hora de sopar. Quan la nit davallava al toc d’oració, la masia convidava a entrar-hi i veure els avis remugant el rosari al menjador o al costat de la llar de foc, carregats de mandra i devoció. A l’hivern, cada vespre es podien veure els estadants asseguts a l’escó davant de la gran llar, tot resant el rosari, mentre les guspires passaven pel mig del fum i s’enfilaven xemeneia amunt. Eren homes i dones creients, que vivien sota les lleis de Déu.
La masia tenia un gran menjador, amb prestatges tancats on es guardaven gots, tasses i ansats. Disposava de grans taules rectangulars, rodejades de cadires velles fetes de balca, que els gats anaven desfilant de mica en mica cada dia, quan s’afilaven les urpes. En aquestes taules s’oferien els menjars com l’honrat prestigi d’hostal, amb lleixes plenes de grans pans per a la família i els mossos que la masovera pastava i coïa un cop a la setmana al forn de què disposaven, d’on l’avi s’aixecava cada dia abans dels àpats resant «En el nom del Pare, deslliura’ns de qualsevol mal…» i on a l’hora dels àpats la masovera, amb la ganiveta, feia el senyal de la creu al pa abans de llescar-lo. La masia, això sí, sempre treia fum per la seva gran xemeneia, sempre havia de tenir la llar encesa per cuinar, escalfar aigua o per donar ànims als masovers abans d’anar a dormir i després de prendre un ansat de vi calent.
Ampliacions i xifrers. Semblava que les masies competien les unes amb les altres per mirar quina era més gran. Amb les teulades a dues aigües, sempre que es podia s’engrandia l’edifici, afegint-hi construccions adossades que podien fer les funcions de graner, cort o païssa per guardar-hi tot el farratge que necessitaven perquè el bestiar pogués passar l’hivern (i que els mossos també feien servir de jaç per dormir). Sovint, davant la masia es plantaven xifrers i, segons la quantitat (un, dos o tres), tot captaire o passavolant que s’hi acostés sabia si allà li oferirien solament aigua, també menjar o fins lloc per dormir. Amb un xifrer s’oferia aigua; quan n’hi havia dos i arribava algun captaire la mestressa anava cap a la pastera, aixecava la tapa i tallava una llesca de pa de forment que li oferia junt amb un càntir d’aigua fresca, i amb tres xifrers el captaire podia quedar-se a dormir sobre el terrabastall o al porxo de la masia; això sí, tenia totalment prohibit fumar cap cigarreta (era un gran risc perquè podia encendre’s amb extrema facilitat).
Els amos solien anar a la masia (on tenien un quarto reservat per a ells, amb llit, armari i calaixera) sobretot a l’estiu, a l’època de batre —per controlar els sacs que entraven al graner— o de fer la pelada —per controlar les pannes de suro que hi havia al rusquer—. A l’hivern, en canvi, tret que hi anessin per veure les carboneres, solien quedar-se a la vila, on gaudien de la comoditat de tenir tots els serveis a l’abast. Els amos també s’estimaven la masia, sabien que aquella propietat era la que donava menjar a la família tot l’any i la que li permetia viure amb més comoditats.
Quan bufava la tramuntana, se sentia el vent que entrava xiulant sense aturador per qualsevol esqueixada de les velles obertures, fent ballar els cortinatges fets senzillament d’una saca de polpa o garrofes. Portes i finestres eren construïdes de fusta noble, i barraven el pas de lladres i malfactors quan intentaven fer alguna malifeta. Encara tenien espitlleres per repel·lir amb valentia els possibles atacs que poguessin tenir des de fora de la masia, com passava en època de guerres i revoltes.
Impremta inesborrable. Eren masies d’amples i velles parets, algunes panxudes, que les inclemències del temps han anat despullant i descarnant, deixant les pedres al descobert, com l’ocell que perd les seves plomes, on la pluja, les glaçades, ventades i assolellades hi han deixat la seva impremta inesborrable. Unes masies que es troben sempre en un petit altiplà, enmig de camps fèrtils, i altres vegades mig amagades per les boscúries que les envolten, encintades dalt de les carenes de les Gavarres, dominant les seves terres i tot el pla, com el rei que observa el seu reialme.
La masia més d’una vegada ha vist les batusses entre amo i masover per qüestió del repartiment del fruits. Malgrat tot, l’amo sabia que no podia exigir més al masover, perquè feia tot el que calia per tirar la família endavant, i el masover sabia que l’amo només volia cobrar allò pactat. Batusses que algunes vegades havien estat més que paraules fortes o patacades, havien estat sagnants, amb la intervenció de les autoritats. Són històries d’un temps passat, però que no fa tant que algunes persones grans encara recordaven.
La masia és enyorada pels qui hi han viscut durant la seva infantesa i van veure’s obligats a marxar-ne cercant nova feina, o van casar-se i van anar a viure a vila o ciutat. Recorden quan l’estimaven, i encara l’estimen i esperen alguna volta tornar-hi d’estada, a riure com a la seva infantesa, quan se sentia el vent murmurar mentre passava. I en recordar-la s’omplen d’enyorança com l’ocell que en un dia de pluja enyora sentir l’escalfor del seu niu.
