Marta Masó Escobairó
Una tarda tempestuosa d’estiu aconsegueixo reunir al voltant d’una taula en Xevi Codina Güell (1952), ànima i propietari des de fa més de mig segle de l’empresa de ratafia Russet, amb els seus successors. Els dos fills, en Marià i la Ginebra Codina Ferrés, confessen que ja de ben petits sabien que no pertanyien a una nissaga qualsevol perquè el producte que feia el seu pare tenia un valor emocional afegit, per la seva vàlua gastronòmica, però també perquè s’havia convertit en símbol local, en el regal que molta gent s’emportava quan sortia fora de la comarca. Però ni l’un ni l’altra van pensar a dedicar-se al negoci d’entrada. En Marià (1988) va estudiar i va treballar com a dissenyador gràfic durant una pila d’anys a Barcelona, fins que la pandèmia de 2020 el va portar a replantejar-se la vida i el futur. La Ginebra (1993), musicòloga de formació, va treballar durant un temps com a gestora d’esdeveniments culturals, abans de tornar a Olot. Recorda que de petita solia acompanyar els pares a fires, i explicava des de darrere de la parada tots els detalls de la ratafia i de la seva elaboració. Ha estat l’última a incorporar-s’hi i està fent el relleu al seu tiet, en Ton Torné, en procés de jubilació i encarregat de l’àrea de la comercialització i distribució. El fill d’en Ton, en Jordi Torné Codina (1984), completa la cinquena generació de can Russet. Amb setze anys, hi treballava a temporades quan s’havia de fer la collita de nous, o de reforç en època de més feina, per les festes de Tura i Nadal. Sempre ha tingut inquietud pels alcohols i va aprendre del seu oncle l’art de la destil·lació amb alambí. Va estudiar Belles Arts i va treballar a bosc, però sempre ha tingut passió per les potingues, i durant un temps va elaborar cervesa artesana i sake. Fa deu anys que es dedica de ple a la producció de la ratafia.
Tots tres han estudiat i treballat fora del negoci familiar, i s’hi han anat incorporant sense pressions, de manera natural. Ben diferent va ser el relleu del seu predecessor. En Xevi se n’acabava d’anar a estudiar ceràmica a Barcelona quan va haver de tornar precipitadament per la mort del pare. La mare es va quedar a càrrec del magatzem i la botiga de licors, i ell es va especialitzar en la producció de la ratafia. Als inicis n’embotellaven entre 8.000 i 10.000 ampolles anuals, a més de la que venien a granel. Ara la producció ronda les 300.000, i no en fan més perquè la seva filosofia empresarial és la de créixer a poc a poc, sense prendre mal, i mantenint la qualitat de sempre per fer ratafia elaborada artesanalment, seguint els mètodes tradicionals de maceracions d’aiguardents, nous verdes i triades plantes aromàtiques. Només n’han millorat alguns dels passos del procés per assegurar la uniformitat de cada colada. Un licor que manté el mateix etiquetatge que va dissenyar fa quaranta anys la Pin Ferrés, esposa d’en Xevi, amb una il·lustració de l’artista Kim Domene, i que es comercialitza en diferents mides. De l’envàs de tres litres, el que va dins d’una bossa encapsada, a can Russet en diuen liró. Un nom que té una bona explicació. Ja fa molts anys que quan els clients fan la comanda de ratafia, demanen rates, per referir-se a les ampolles de 70 cl, i lirons, quan necessiten la mida gran. I ara ja és un nom tan consolidat que un liró també s’ha convertit en una unitat de mesura. En Xevi recita les equivalències: «Cinc lirons són un mallal, quatre mallals fan un bot i deu bots equivalen a un bocoi». I afegeix que un bot era la quantitat de líquid que cabia dins d’una pell de cabra, que era la manera com antigament es traginava el vi.
Del pont de can Russet al Transvaal. Des de la seva fundació el 1903, la ratafia Russet sempre s’havia fet ben a prop del riu Fluvià, a la casa pairal situada al número 2 de la carretera de Santa Pau, just a tocar del pont que va acabar adoptant el seu nom. Però l’espai, amb soterranis i escales, havia quedat petit per a tota la producció. Per això, no s’ho van pensar dues vegades quan el 2018 els va sortir l’oportunitat de comprar el Transvaal, un mas situat a peu de la mateixa carretera, just al trencant que mena a l’església de Sant Cristòfol les Fonts. La masia es va construir el 1902, només un any abans que can Russet, i igual que casa seva també havia fet d’hostal. En Xevi diu que recorda haver-hi anat de petit a fer una beguda i haver-hi vist ballades de sardanes. Tot i que el mas es va escripturar com a Bellamira, ja de bon inici es va batejar popularment com a Transvaal, un nom ben rar que fa referència a les guerres bòers i a la lluita per la República del Transvaal, notícia destacada a tots els diaris de l’època. Es creu que els treballadors d’Olot que construïen la casa la van anomenar així perquè els quedava lluny, més enllà del riu Fluvià, igual com la nova república sud-africana quedava més enllà del riu Vaal.
Una oportunitat de compra i moltes coincidències, que van portar-los fa tres anys a traslladar-hi tota la producció. Ara estan en un espai més ample, diàfan i pràctic, que a més també té uns bons exteriors, on hi han plantat un centenar de nogueres, que de moment els donen uns 60 quilos de nous a l’any, però que confien que acabaran produint totes les nous que necessiten per a la seva ratafia. Aquí també cultiven hisop i camamilla, dues de les herbes indispensables per la maceració. Una de les obsessions d’en Xevi és que totes les herbes i espècies siguin de la temporada. Fins al punt que durant una època es feia portar la canyella directament de Sri Lanka, però va haver de deixar-ho de fer per les múltiples traves burocràtiques. I encara que no tinguin un departament específic de desenvolupament de nous productes, els agrada molt provar receptes noves, encara que després no les comercialitzin. Diuen que és com un joc familiar. Asseguren que s’ho van passar molt bé quan van portar a la pràctica les receptes que l’arxiu de Santa Coloma de Farners va recuperar del fons de Francesc Rosquellas, considerades les receptes de ratafia més antigues. O quan proven de fer un licor de nous verdes que han descobert anant de ruta per França o quan destil·len oli d’espígol.
Queda clar que els Russet han desmuntat aquell principi bàsic de l’emprenedoria familiar que diu que la primera generació crea el negoci, la segona el fa créixer, la tercera el manté i la quarta l’enfonsa. Conscient que els deixa una empresa sòlida, l’únic consell que en Xevi dona a la generació següent és que encara prioritzin la qualitat per sobre del volum de vendes. I, si és possible, un prec final: que no caiguin en la temptació de fer ratafia sense alcohol.
