Judit Pujol Odèn

L’empremta dels temps passats es materialitza en el paisatge, en el subsol, en la cultura i, també, en les construccions. El patrimoni arquitectònic és divers i dispers; perquè aquesta herència romangui intacta calen persones expertes. Oficis que es dediquen a aturar el temps i a retornar a la vida allò que havia quedat oblidat.

Professionals que actuen amb sensibilitat, amb curiositat i amb estima, seguint els principis de reversibilitat i mínima intervenció, perquè qualsevol actuació pugui ser revertida en el futur, sense danyar l’obra original. Més enllà de les tècniques especialitzades, restaurar el patrimoni és respectar allò que ens connecta entre generacions.

El patrimoni quotidià. D’això, n’és bon coneixedor l’arquitecte establert a Organyà, Antoni Fiol Colomar. Originari de Mallorca, va canviar el mar pel riu Segre als anys vuitanta. Ens trobem a Fígols perquè me’n pugui explicar més, de la seva feina. Caminem pel nucli antic fins a arribar a un edifici de dues plantes, l’interior del qual amaga el molí. Una construcció de l’any 1917, quan els veïns i les veïnes van crear una cooperativa, a través de la Sociedad Agrícola Aceitera de Fígols. Un projecte del qual l’Antoni parla amb orgull. No és només un edifici, sinó que suposa recuperar la cultura del poble, fer que les instal·lacions, que van quedar en desús cap als anys vuitanta, ara siguin espai de divulgació i centre de trobada. L’objectiu final és donar una nova vida a l’edifici, per posar en marxa el molí i el forn de pa, i que torni a ser un motor social.

L’arquitectura no són només blocs de pedra, columnes i teulats. També són els elements de ferro i de fusta que conservadors i restauradors, com la Marta Prunera, tracten amb delicadesa perquè tornin a brillar. «Abans feien servir materials nobles com cera d’abella o goma laca. Ara tenim productes més moderns, treballats en laboratoris, però també són més agressius amb el medi ambient i tornem una mica cap als més naturals», explica la Marta.

Restaurar per estimar. Reprenem el camí amb l’Antoni i acabem parlant als peus de l’església romànica de Sant Víctor, on Fiol em confessa que prefereix el patrimoni civil del religiós, malgrat haver intervingut en més d’un centenar de capelles. La voluntat de Fiol va més enllà de l’estètica, el patrimoni l’entén com un actiu més de la vida social i no com una relíquia que s’ha de conservar tancada: «El patrimoni no pot ser només una cosa que algú et mostri amb una clau i prou. Això el fa miserable.»

Aquesta professió requereix sensibilitat per trobar l’equilibri entre conservació i adaptació als nous temps en cada cas. Un dels temples on es mostra aquesta faceta és a Sant Julià dels Garrics, a la Vansa i Fórnols. A banda de la rehabilitació de l’edifici, allà s’hi va dur a terme la restauració del retaule. A les tasques habituals s’hi va sumar l’enginy per poder ubicar la pintura al seu espai original, però a la vegada protegir-la i fer-la accessible al públic. «Hi vam instal·lar un cancell de vidre perquè la porta fos sempre oberta i un botó per encendre la llum del retaule».

Restaurar el patrimoni, però, també és buscar una visió global, mirar al voltant i saber-ne el context. Per aquest motiu, l’arranjament de l’església va impulsar la creació d’itineraris pel riu de Bona, que transiten per altres elements arquitectònics, com un molí i la bassa de càrrega, avui dia gairebé desapareguts. Només un dibuix de Fiol, present durant la ruta, reinterpreta la zona i retorna l’espai al seu estat original; perquè «el patrimoni també vol dir reconèixer totes les capes del passat i decidir com explicar-ho perquè connecti amb les persones i en formi part de la vida quotidiana.»

Les èpoques passades i les necessitats de cada temps influeixen en les construccions. Les esglésies romàniques solen tenir transformacions al gòtic i al barroc. En els temples de més magnitud, com és el cas de Sant Esteve d’Alinyà i Santa Maria d’Organyà, es va crear una cambra d’aire entre la volta i les teules, per evitar problemes d’humitat. Una obra purament sota criteris tècnics, posteriorment va tenir altres usos. En restauracions recents van descobrir que l’espai s’havia anivellat amb terra. La creença entre la població era que ajudava a suportar l’estructura. Una hipòtesi, però, parlava de l’ús com a aquarterament en les guerres carlines.

Pel que fa al cas d’Alinyà, una esquerda que envoltava tota la nau va descobrir una ampliació, la qual es va aprofitar per amagar una escala de caragol, que les tropes haurien utilitzat per accedir a l’espai ocult, a la part superior de l’església. La confirmació d’aquella sospita va arribar per la troballa dels paletes. Era un canut metàl·lic amb un document de 1836, el nomenament d’un tinent d’infanteria.

Fiol reconeix que Alinyà «m’intrigava molt perquè les parets fan 2,20 m de gruix, quan normalment fan 1,10 m», i també en ressalta una pedra a la façana amb una inscripció: 1259. «Suposo que ho van replicar perquè la data està feta amb màquina, cosa que no em quadrava amb l’any.»

La curiositat per saber què amaga cada estructura no se silencia fàcilment. De fet, l’Antoni confessa que durant vuit anys va ser alcalde d’Organyà per poder fer un estudi arqueològic al voltant de l’església, però creu que encara queda molt per estudiar. «Estic convençut que l’actual portalada estava més endins i la van traslladar quan canvia de canònica a col·legiata», indica. Sovint, les capes de la història no es troben a simple vista, a vegades queden reflectides en pergamins o documents, que resten pacients a ser estudiats, com el diplomatari del temple, que consta de 800 pergamins, alguns a l’arxiu del Bisbat d’Urgell, però la gran majoria a la Biblioteca de Catalunya. «Allà s’hi conserven les Homilies, que és el document més conegut, però el fons del diplomatari és una autèntica meravella.»

Noves mirades al futur. El patrimoni arquitectònic també es troba en altres edificis. Espais que van quedar en desús, com antigues escoles, i que ara es transformen en centres cívics o bars, perquè cobreixin noves necessitats i arrelin persones als pobles. Espais que amaguen molt més que una estructura, on sovint a l’interior trobem tresors que passen desapercebuts. La Marta Prunera, conservadora i restauradora, reconeix que «el patrimoni etnològic no té valor estètic ni artístic, però són elements que ens expliquen molt sobre la història del territori. Parlar d’aquests objectes és fer memòria històrica.»

Un fet similar s’aplica a les construccions tradicionals del Pirineu, actualment buides i degradades. Aquestes noves possibilitats d’aplicacions són les que han analitzat estudiants d’Arquitectura d’universitats catalanes i valencianes, a través d’un taller d’estiu. Aquest 2025, una trentena de persones s’han centrat en el cas d’Estamariu i Bescaran, on hi han fet diferents propostes com incloure zones de treball a les mateixes cases, per aprofitar les grans dimensions de les construccions o impulsar la masoveria per pal·liar la falta de poder adquisitiu en els joves per tornar al territori.

La restauració del patrimoni arquitectònic estableix una base sòlida per construir el futur. Mantenir en peu masies, esglésies, bordes, ponts i molins és cuidar la memòria i donar noves funcionalitats. Perquè la història s’escriu a través d’un patrimoni viu.