Alexandre Weltz-Gispert

Avui en dia, el turisme ha arrelat amb tanta força i està tan incorporat a les nostres vides que sembla formar part de la condició humana, però no sempre havia estat així de generalitzat i predominant. Històricament hi havia determinats establiments per allotjar-se quan es visitava un altre indret, com ara hotels, pensions i fondes, però la possibilitat d’allotjar-se en una tenda fou una veritable revolució en el món del turisme, ja que l’apropava a les classes més populars. L’acampada lúdica amb tenda en espais naturals va donar-se a conèixer fa poc més d’un segle al Regne Unit. A casa nostra, fou principalment l’excursionisme el que promogué la descoberta del país fent ús de les tendes de campanya, i l’any 1923 ja es creava el Càmping Club de Catalunya. Precisament, l’any 1928 aquesta entitat rebria la visita de la seva homòloga, el Camping Club of Great Britain and Ireland, que després de desplaçar-se a zones muntanyoses també van anar a la platja de la Fosca. En aquella època, però, els pescadors escalencs eren els que muntaven tendes a la platja de forma més regular, com explica Lurdes Boix en aquest mateix dossier. La popularitat de les acampades a la natura i els moviments lúdics i estacionals de la població s’haurien consolidat abans si no hagués estat pels conflictes bèl·lics de les darreries dels anys trenta a l’Estat espanyol i de principis dels quaranta al conjunt d’Europa. Una vegada passades les guerres aparegueren les dificultats econòmiques i de subsistències que van estroncar l’evolució natural del campisme. De fet, als anys quaranta era prohibit acampar i la Guàrdia Civil ho impedia. Per altra banda, des del Frente de Juventudes del règim franquista es va utilitzar la fórmula dels campaments, especialment entre els més joves, per promoure l’esperit nacional. L’excursionisme popular va trigar a refer-se, i així mateix passaria amb els turistes estrangers, que arribarien progressivament a mesura que l’Estat espanyol sortia de l’aïllacionisme i s’obria cap a l’exterior.

La primera regulació. A principis dels cinquanta les condicions de vida dels ciutadans milloraven i cada vegada més europeus i catalans aprofitaven els períodes de vacances estivals per visitar altres terres, entre elles la Costa Brava. Alguns dels terrenys ubicats vora el mar guanyaren interès i començaren a convertir-se en zones d’acampada mig improvisades. La pràctica de l’acampada s’estenia arreu i des del Ministeri d’Informació i Turisme es tractà de regular-la, creant el Comité Español del Cámping, l’any 1953. Aquest comitè establiria una sèrie de requisits per als campistes ‒que s’haurien d’acreditar‒ o per als que condicionaven espais d’acampada. Finalment, l’any 1954, s’organitzaria l’activitat amb la realització d’un registre de Terrenos Oficiales de Cámping. Sembla ser que el primer càmping a registrar-se oficialment al conjunt de l’Estat espanyol fou un establiment ubicat al municipi de Palamós, el càmping la Fosca. Un espai d’acampada impulsat per Jaume i Joan Farré que al llarg de cinc dècades va tenir obertes les portes.

El càmping la Fosca s’emplaçava en uns terrenys de la família de Daniel Oliu, coneguts com la pineda d’en Crispí, en un promontori que hi ha just davant de la Roca Fosca, al bell mig del paratge. Era un indret que ja havia esta utilitzat per fer-hi trobades locals de caire festiu i on també s’hi havia acampat. A partir d’aquell moment, però, esdevindria un pol d’atracció turística consolidat, ja que la iniciativa de Jaume Farré Albagés i el seu nebot Joan Farré Rius anava més enllà de cedir un espai als campistes. Aquells terrenys que havien llogat van ser dotats de serveis sanitaris ‒aigua, lavabos i dutxes‒, un bar i un punt on els usuaris podien adquirir articles de primera necessitat ‒entre altres, pa, llet o gel‒. Poc després, el 1958, van fer-hi un petit bar d’obra, un restaurant i sis habitacions sobre d’aquest, que cinc anys més tard acabarien convertint-se en l’hotel Bella Fosca, que complementaria amb més de trenta habitacions els quatre bungalous i les gairebé setanta parcel·les per a tendes o caravanes del càmping la Fosca. Si bé no era un dels càmpings més grans dels set que hi havia al municipi quan va tancar les portes, era un establiment apreciat pels seus clients per la seva proximitat al mar. Va cessar la seva activitat el 2005 i així va perdre’s la continuïtat d’aquesta iniciativa pionera en el turisme d’acampada.

Expansió de l’oferta. Amb el pas dels anys s’incrementaria l’oferta amb diversos establiments que anirien obrint. El càmping Palamós, ubicat en un petit puig a la vora de sota ca la Margarida, fou iniciativa dels germans Lluís i Jordi Roqué Guisset i, des de l’any 1958 fins avui dia, ha estat gestionat per successives generacions de la mateixa família. Aquest és, en l’actualitat, el càmping més antic en funcionament de Palamós. En aquell moment també va obrir el càmping les Moreres, creat per la família d’Enric Recasens, ubicat arran de la platja Gran, contigu amb Sant Antoni, on hi havia hagut la seva empresa de suro. Més cap a l’interior, a uns 500 metres de la platja i tocant la riera Aubi, en Ricard Turon Turon va crear, el 1960, el càmping Vila-romà. El 1962 començaven a funcionar dos càmpings més; per part de la família Displàs, la Coma, en un turó ubicat al costat del nucli de Sant Joan de Palamós. No gaire lluny d’aquest, en Josep Lumbreras Mercader obriria el càmping Internacional, entre Sant Joan i la Fosca. Aquells anys també obriria el Benelux, el més allunyat del nucli urbà i el més proper a la platja de Castell, per part de Joan Farré, amb altres socis. També als anys seixanta en Camós obriria el Qui Pugui, que no duraria tants anys. Finalment, a principis dels vuitanta, en Julià i altres socis van obrir el Càmping King’s entorn del mas Agustí, uns metres a l’interior de la platja de Sant Esteve de la Fosca. Tot plegat, un nombre considerable d’establiments que durant anys van oferir un servei als campistes i van conformar un paisatge local determinat. Amb el pas del temps, molts d’aquests càmpings han anat desapareixent i cedint els terrenys a la construcció d’edificis nous. Al municipi veí de Sant Antoni de Calonge, el càmping Costa Brava és el més antic de l’Estat espanyol en actiu. També fou impulsat els anys cinquanta pels senyors Farré i, des del 1973, és gestionat per la família Herranz-Colomer.

El sector del càmping i el turisme han evolucionat i, malgrat que l’acampada amb tenda no desapareixerà, les comoditats dels mobile home i dels bungalous, la irrupció de les autocaravanes o la creixent presència del lloguer d’apartaments d’ús turístic disseminats en la trama urbana, han fet minvar la presència de campistes. En el cas del càmping la Fosca, els terrenys seran utilitzats per construir-hi dos blocs amb més de quaranta allotjaments i una dotzena de xalets.