Pitu Basart

Diuen que en Josep Ensesa i Gubert, propietari de l’hostal de la Gavina i promotor de la ciutat jardí i del camí de ronda de s’Agaró, va lliurar personalment a en Calixto Baquero una carta en la qual li atorgava el títol honorífic d’alcalde de la Conca. Per quina raó un modest fuster, solitari i estranyot, veí del barri vell de Cassà, va rebre el reconeixement d’un dels prohoms del turisme a la Costa Brava?

En Calixto Baquero Falcón (Vic, 1882-Cassà, 1967) era un personatge si més no peculiar. Ens en parlen en Jordi Baquero Sardó (Cassà, 1946) i el seu germà Josep Maria (Cassà, 1949), nets d’en Calixto, que actualment viuen a Girona. Certament no en tenen gaire informació pel fet que els seus pares no parlaven gens del seu avi i ells el van conèixer molt poc. Tanmateix, als dos germans els consta que la família provenia del caserio Baquero, als afores de Bilbao, i que el seu rebesavi besavi Simón, que era peroler ambulant i venedor d’ansats i cassoles d’aram, va marxar amb la seva esposa, la Maria Falcón, per establir-se primer a Saragossa i després a Vic, lloc on va néixer i va ser batejat en Calixto l’any 1882. Desconeixen, però, com i per què amb posterioritat en Calixto va venir a espetegar a Cassà, tot i que saben del cert que el seu avi es va casar la primera dècada del segle XX amb la Carme Presas Martí, nascuda a Sant Feliu, amb la qual es va establir a la vila de l’Ós i van tenir quatre fills: en Francesc, en Josep, l’Emili i la Rosa.

En Jordi i en Josep Maria van sentir explicar als pares que durant la dècada dels vint del segle passat, a causa de la mala relació que mantenia el matrimoni, la Carme va deixar en Calixto a Cassà i va marxar amb les criatures a fer la verema a la Catalunya Nord, primerament a Ceret i després a Ribesaltes, on va decidir quedar-se. Però en Calixto no volia perdre de vista la família i va anar seguint-li els passos de prop mentre s’anava guanyant la vida com podia. Fins i tot va persistir a seguir dona i fills quan la Carme va decidir allunyar-se més per perdre’l definitivament de vista i es va instal·lar prop de París, a Ormesson sur Marne, on va criar i va fer estudiar els fills. Quan va esclatar la segona guerra mundial, la Carme va veure necessari retornar cap a Cassà amb els fills. I en Calixto, evidentment també. Al poble, van continuar fent vida separadament: ell s’estava al carrer de Roscada, i la seva esposa, al carrer d’en Nyol.

Vida a Cassà. Els que tenen més records de l’avi Calixto són en Josep Baulida Carreres (Cassà, 1948) i la Maria Esgleyes Mates (Cassà, 1938), que havien estats veïns seus al carrer de Roscada. «L’avi Calixto ‒diu en Josep‒ vivia dues cases més avall de la carnisseria que encara hi tenim, a l’altre costat de carrer». La casa tenia una porta d’entrada alta, de fusta i amb un vidre a la part més enlairada. «Als baixos, hi tenia l’estada i el lloc on treballava. I, al primer pis, l’habitació amb un balcó on tenia la bicicleta amb la porta permanentment oberta estiu i hivern». La Maria Esgleyes, de ca l’Esclopeter, que era veïna amb ell porta per porta, em fa entrar a casa seva i m’acompanya a veure la casa, avui abandonada, on havia viscut en Calixto des d’una eixida on tres veïns tenien un pou comunitari: «En Baquero tenia les gallines al segon pis ‒em comenta assenyalant enlaire‒ i solia estendre la roba al primer, a sobre el pou, cosa que feia enfadar el meu pare, que sempre hi tenia raons. Si no era per això era per la brutícia que quan escombrava deixava davant de casa i que el pare li retornava. Ai, pobre Calixto… no tenia gaire franquesa amb el veïnat.»

Segons en Josep Baulida, era un home estrany, que vivia sol en una casa molt poc endreçada i que il·luminava amb espelmes ja que no disposava de corrent elèctric: «Quan algun cop va estar malalt ‒recorda en Josep‒ el pare se’n cuidava i li portava menjar». Però no tot el veïnat hi tenia tan bona relació: «En Calixto estava sempre de punta amb en Leandro Fuster, un treballador de la fleca de can Cebrià, l’actual fleca Selvana. I els alumnes de la Salle li tenien el dit a l’ull: quan sortien d’escola li anaven a trucar la porta, se’n burlaven i ell els perseguia enfurismat, cridant…». Malgrat tot, en Josep Baulida s’hi portava bé, amb en Baquero, tant que fins i tot li havia permès d’entrar a casa seva. En canvi, ell no anava mai a la carnisseria Baulida, preferia desplaçar-se amb bicicleta fins a can Xarles, al carrer de les Ballesteries de Girona, per comprar bistecs de cavall, la carn més saludable, segons el seu criteri.

Pel que m’expliquen els nets i els dos veïns, en Calixto Baquero era petit i rodanxó, portava el cabell curt, tenia una cara rodona i colrada, amb un gran mostatxo. A l’hivern, duia gorra, uns pantalons de vellut amples i armilla. A l’estiu, en canvi, anava sempre amb unes calces curtes també amples i una camisa baldera. El seu aspecte era afrancesat, amb un cert aire bohemi. Algunes persones el recorden expressant-se puntualment amb expressions franceses, segurament apreses durant el periple que va fer per França seguint la família.

Estius a la Conca. «Quan arribava el mes de juny ‒fan avinent tant en Josep com la Maria‒ ja veies que agafava els trastoquets i se n’anava amb la bicicleta carregada cap a marina; també s’hi enduia les quatre gallines que tenia». Es veu que feia més d’un viatge per instal·lar-se durant l’estiu a la platja de la Conca, concretament a la pineda que dona a la part coneguda com el Safareig. «Allà ‒conta en Josep‒ muntava un tendal aguantat amb canyes que li feia d’estada tot l’estiu i, a prop de la vela, tenia les gallines lligades per una pota perquè no se li escapessin». Hi ha gent que explica que voltava pels horts dels encontorns i arreplegava allò que li donaven i que també prenia d’altres coses per iniciativa pròpia i sense permís dels propietaris. Els seus nets Jordi i Josep Maria saben també que uns joves cassanencs que en una ocasió havien anat a la Conca a passar el dia i varen gosar remenar les pertinences del ‘xalet’ de platja de l’avi Calixto en van sortir escaldats: a l’hora de marxar cap a casa van trobar-se que la roba que havien deixat a la sorra havia desaparegut i van haver de tornar cap a Cassà en banyador. Una mostra de com deixava clara la seva autoritat sobre el territori.

De joves, en Josep Baulida i alguns companys seus solien anar amb el carrilet fins a s’Agaró i tot caminant feien cap a la Conca per banyar-s’hi. «Allà el vèiem instal·lat al seu tendal, caminant per la sorra o enraonant amb algun turista. Fins i tot ‒diu en Josep‒ un dia em va explicar que, a la Conca, hi van filmar una pel·lícula de pirates i que ell va sortir-hi d’extra». Amb allò que aconseguia pels horts dels encontorns, amb els ous que les gallines ponien i amb alguns banys de mar i de sol, l’avi Calixto passava cada any molts dies a la Conca orejat i feliç. Després, tornava cap a Cassà i anava fent la viu-viu esperant que arribés altre cop el bon temps.

Era l’any 1967. A mitjan mes de maig, ja feia alguns dies que els veïns no en sabien res, d’en Calixto. El dia 18, la Benita, una dona que vivia en una casa que afrontava amb la seva, va pujar al primer pis i per la finestra va veure-li els peus a sobre el llit, immòbils. Va alertar l’ajuntament i quan l’autoritat va entrar a casa seva el va trobar mort: ja feia alguns dies que havia traspassat, tot i que al llibre d’òbits de la parròquia consta que va morir el 18 de maig. Va ser enterrat al cementiri de Cassà l’endemà, el dia 19, sense honors d’alcalde, tot i ser-ne de la Conca.