Anna Pi Vilà i Roser Bech Padrosa

Després d’una primavera plujosa, el paisatge fins a arribar a can Batlle de Sant Tomàs, a Torroella de Fluvià, ens regala estampes de camps de cereals verds i turgents, oliveres florides i marges ufanosos en què les plantes silvestres esquitxen de colors. Aquesta família s’ha dedicat a la terra i al bestiar des de fa generacions, i sembla que té el futur garantit.

En Joan Batlle (1955) ens explica que el seu pare, el seu avi i tirant enrere tots eren pagesos. A can Batlle, també conegut com a ca l’Agustí i més enrere can Sistu, “quan jo era petit, teníem vaques, vedells, porcs, conills, gallines… la base de totes les cases, una economia d’autoconsum”. L’avi d’en Joan es va morir quan ell tenia dos anys i el seu pare, quan ell en tenia només disset, així que va haver de seguir el rem “i aprendre’n a mesura que ho anava veient. També als vespres d’hiverns feia cursos, que si de benestar animal, que si de fitosanitaris…”. En Joan es va casar el 1978 amb la Concepció Cros, filla de pagès, de ca l’Alai de Peralada, “per tant, també m’ha acompanyat i hem creat la societat Batlle-Cros”, veu com una sort. “Un cop casats, vam augmentar els porcs fins a tenir un cercle tancat. I amb la crisi del porc de fa uns anys, vam integrar la granja a Friselva. No guanyes tant, però és segur. Ara tenim 5.000 porcs, que seguim paral·lelament a la terra. De fet, és indispensable per poder tirar el suc. Menem unes 250 hectàrees, entre les nostres i les arrendades pels voltants”. Sembren de tot: farratges, userda, veça, ordi, civada, blat, colze, blat de moro, i també tenen oliveres, de les varietats arbequina i argudell.

A Sant Tomàs impera la calma. Dels 25 habitants fixos, els Batlle Cros són els únics que es dediquen al sector primari, “ara som sols, i fem nosa. Però anem aguantant. Primer hi havia les granges abans que la gent nova. De la colla de jovenet, soc l’únic que m’he quedat a viure aquí. I la gent que ve de fora ja no fa de pagès”. Tampoc els seus fills van demostrar interès per l’ofici i van dirigir les seves carreres professionals cap a altres sectors ben diferents, el periodisme. En canvi, en Pau Fenés Batlle (2008), el seu net gran, va mostrar maneres de petit. En Joan afirma que s’hi neix, “ja el sistema de jugar, quan un és petit, ja veus si t’agradarà o no”. En Pau confirma que d’infant ja li agradava aixecar-se aviat i anar a treballar amb l’avi, “encara que de petit potser feia nosa”, reconeix.

En Pau, però, no va créixer al poble, sinó a Sant Boi de Llobregat. Era durant els caps de setmana i els estius, quan pujava a veure els avis, que s’amarava de l’ofici. A dotze anys ja arribava als pedals del tractor. I a setze, es va treure el carnet per menar-lo. Ara bé, va ser la pandèmia de la covid, que va passar a Sant Tomàs, el detonant que el va fer decidir a professionalitzar-se i apostar per aquest estil de vida: “Al camp es viu millor”. En Joan s’adonà que, en un primer moment, la seva filla, l’Agnès, la mare d’en Pau, no veia clar que es volgués dedicar al sector primari. “Sap què és viure aquí; ho ha vist tota la vida”, defensava en Joan. A més, l’avi creu que amb la il·lusió que té el seu net segur que se’n sortirà. En Pau celebra que, quan s’ha fet gran i han vist que anava seriosament, a casa sempre li han donat suport i l’han animat a fer el que volgués. També els avis.

Per ara, formació. El curs 2024-2025 en Pau ha començat a estudiar el Cicle Formatiu de Grau Mitjà de tècnic en producció agropecuària a l’Escola Quintanes, a les Masies de Voltregà, amb una modalitat que combina les classes presencials a l’escola i les pràctiques en centres de treball. D’octubre a febrer, les pràctiques van ser en un taller mecànic a Ventalló; ara les fa a ca l’Alai, a Peralada, “on treballo més i porto el tractor”. Tot i això, assegura que les classes són molt pràctiques, també. Amb les ganes de professionalitzar-se en el sector, va acabar l’educació secundària obligatòria, i l’escola és el que s’esperava, “així els amics són de pagès, també”. D’uns vint alumnes que són a classe, disset o divuit provenen de famílies que es dediquen a la pagesia: “Sempre parlem del mateix. Ens agrada”, riu. A l’escola es recomana fer pràctiques en granges alienes, per així veure altres exemples d’explotacions. En la mateixa línia, van fer un viatge pedagògic al sud de França on van visitar dues granges.

En Joan hi concorda, “perquè mai se sap cap on evolucionarà”. Explica com les explotacions familiars, avui, són inviables a causa de l’augment dels costos de producció i tot es va concentrant en mans de grans empreses: “Si pots fer més feina amb menys temps, baixa el cost de producció. La feina és la mateixa, però s’ha de produir més per poder-se defensar”. Pensa que cal incorporar el que s’ha après durant aquests anys, amb les noves normatives, i adaptar-les en el sistema pràctic de cadascú, a l’explotació i al territori. “La pagesia val molt la satisfacció personal que en puguis treure. Si no fos així, t’emprenyaries cada dia”, conclou. D’altra banda, assegura que, en els últims deu anys, la burocràcia i les normes s’han multiplicat, i l’Administració, en lloc d’ajudar, revisa que es compleixin. La Revolta pagesa, iniciada el febrer de 2024, amb la premissa que cal canviar moltes coses, ha suposat, tanmateix, un renaixement de la pagesia. En Pau no l’ha viscuda en directe, era a classe, però se’n sent partícip. Tot i que de petit li feia vergonya admetre la seva passió, perquè els amics ho veien com un ofici de segona, ara ho veu com un privilegi que vol compartir. Té clar què vol i no li fa por haver-hi de dedicar moltes hores. No ho considera sacrificat, “per mi no és treballar, i sempre ho pots compaginar amb els amics i altres coses”. Això sí, es considera afortunat d’haver-s’ho trobat arriat: treballar el camp és el que li agrada més, “però donen molt més els animals. Per sort, a casa tinc de tot, i faré de tot”.

En Joan es troba en situació de jubilació activa: ha de mantenir el negoci per, quan en Pau es pugui donar d’alta, poder-l’hi traspassar. També ho té ben clar perquè, de moment, ha comprat un Massey de 245 cv per al seu net: “El porta sempre en Pau, pel meu gust porta massa tecnologia”. En Joan ‘aguanta’ perquè al seu net li agrada, “si no, potser ja hauria plegat”. Assegura que mentrestant també es distreu i que és un complement més. De fet, la passió per aquesta manera de viure traspua als ulls d’en Joan quan ens parla de la innovació d’aquest any: ha sembrat mostassa. Anem a veure’n els camps perquè justament és florida i fa un pam de goig.

Per la seva banda, en Pau, un cop acabi el cicle formatiu de grau mitjà, pot consolidar la formació amb un de superior: “Sortirà d’allà amb tota una sèrie de títols que després necessitarà”, assegura en Joan. “Quan acabi seguiré el que ha fet l’avi tota la vida”, conclou convençut en Pau.