Jordi Altesa
Si van d’excursió per la Vall de Camprodon, vigilin on trepitgen. Podrien estar xafant, literalment, la solució als seus mals. L’orografia d’aquesta zona, amb molts nuclis i masies disseminades, va comportar que les famílies confiessin en herbes i plantes medicinals per als remeis de salut més bàsics. Hi havia un metge per a tota la vall i la seva presència estava destinada a casos d’extrema gravetat. I, com en altres ocasions, de la necessitat se n’ha fet virtut.
L’autora de l’expressió que dona títol a aquest article és Justa Solà Gardella (Llanars, 1936), que ha viscut a diferents cases de pagès del municipi com el Molí d’en Nonó, el Griu, les Bassaganyes o Casa Sola. Recorda que la seva família dedicava una part de l’hort a tenir-hi una sèrie de plantes que podien resoldre les molèsties més habituals: «L’àvia hi tenia ruda, hisop, ruibarbre, herba escurçonera i herba menuda». L’hort proveïa en alguns casos –el bestiar no hi entrava i així no s’ho menjava– i, en altres, era l’entorn el que ho feia. Una de les plantes que la Justa recorda anar a buscar durant la matinada de Sant Joan eren les fulles de noguer, que servien per fer novenes per tal de «netejar la sang». O també la valeriana, que anaven a ‘caçar’ a les Pedrisses.
El saber sobre les plantes i les seves aplicacions passava «de boca en boca» i cada casa tenia els seus remeis. Alguns eren compartits: si es moria alguna planta, entre les masies se’n donaven algun esqueix. Aquest saber botànic la Justa el va heretar de l’àvia i de la seva mare. Algunes herbes com la flor de saüc i la flor de tell –més coneguda com a til·la– es venien, la qual cosa suposava un ingrés preuat en una terra on els recursos econòmics de les famílies eren escassos.
Una altra elaboració era l’oli de cop, que es feia amb herba de cop, així com els lliris de Sant Josep, que s’empraven per curar les ferides un cop macerades mig any amb aiguardent i que, després, «es posaven al cim de la nafra i cicatritzaven». També recorda el seu oncle bevent aigua de Carabaña, adequada per a gent amb problemes de pressió. Avui, la Justa encara pren una infusió cada dia, sigui de farigola, camamilla o un romaní que té plantat al jardí juntament amb la menta i la sàlvia. Aquesta última, precisament, diu que servia per fer-ne un paté amb una mica de carn magra i el fetge d’un pollastre. La recepta encara la guarda a casa.
Les aigües fetes. Farigola, herba de tall i marialluïsa: aquestes són les tres plantes imprescindibles de la Teresa Moret Gardell (Llanars, 1960). Des de la casa del Cullell, on ha viscut sempre, recorda que «sempre que anàvem a fora la meva mare o la meva àvia em deien que collís aquella planta o aquella altra per tenir a casa». Per aquesta eficàcia creu que el coneixement ha anat perdurant al llarg dels anys. Aquestes plantes s’anaven assecant i, quan n’era l’època, s’anaven collint en funció de les necessitats.
La Teresa explica que la zona propera a casa era suficient per abastir-se d’herbes contra dolors i mals més essencials. «No ens feia falta anar gaire lluny», puntualitza. A llocs com Rojà s’hi anava a buscar herba blanca, àrnica o regalèssia. Algunes herbes, però, sí que s’havien d’anar a trobar als cims de la vall en època estival, com podria ser el cas de la camamilla de muntanya, que trobaven a Fontlletera. Aquesta camamilla, concreta, és molt més potent que la que agafaven, per exemple, a les basses de Monars de Beget. «És molt amargant, però cura», assegura. Les fulles de carxofa seques o l’herba fetgera són altres herbes remeieres que cull. Encara ara, quan les plantes s’han collit, van després al graner a assecar-se i les posen dins d’una coixinera de cotó fins que són de menester.
El pas del temps ha fet que hi hagi major tendència a anar a la farmàcia. Tot i això, la Teresa detalla que la seva neta Helena, quan té mal de panxa, li demana que li faci «aigua dels angelets». I que en aquesta zona a les infusions se’ls hi ha dit sempre ‘aigua feta’, perquè hi havia aquest component elaborat d’una planta que a vegades s’havia collit i assecat amb les mans mateixes de qui se la bevia.
En qualsevol cas, les recollidores d’herbes remeieres no volen competir com a alternativa a la medicina i sempre s’ubiquen al tractament de molèsties comunes o menys greus. Tot i això, la Teresa recorda que el seu pare va patir les febres de Malta, que li van quedar a la medul·la i no podia orinar. Una dona els va suggerir que li fessin aigua feta amb herbes de mil granes, «i li va anar perfecte». Ella, ara, consumeix herba de tall per al control de la pressió i, pel gust al paladar, la marialluïsa.
També fa servir herbes per a la cuina, on la farigola té un lloc especial, o per fer alguns ungüents o essències. D’aquestes últimes, fa memòria que es feien amb una olla de terra que posteriorment es va substituir per una olla de cuina, on es posava «un colador amb un drap de fil, la planta i, a sobre, un plat amb caliu que feia que anés deixant una essència», de la qual sortia molt poca quantitat i feien falta «sacs o panerades» de matèria primera.
El camí cap a l’alambí. La compra d’un alambí és un dels objectius pròxims que té Antònia Aspar (Molló, 1952), amant de l’elaboració d’ungüents, cremes i pomades fetes a partir de flors i plantes. A la masia de Molló on vivia la seva àvia, l’Avellaneda, hi feien parada unes trementinaires que venien herbes i hi feien nit en la seva ruta ambulant. De fet, recorda que en un racó de l’hort hi havia ginseng o una arrel semblant «que no sé d’on treien aquelles dones en aquell moment». Malgrat que la seva mare no n’era tan coneixedora, van ser les seves tietes les qui li van inculcar aquest saber no escrit per fer crema de calèndula o essència de saüc o de lliri.
Ja de petita, a l’Antònia li va interessar i en va aprendre de les tres tietes que feien «tarda de laboratori», uns coneixements que avui ha mantingut com una afició. La passió i el bocaorella han provocat canvis en una de les seves elaboracions habituals, la crema de calèndula, que fa juntament amb oli d’ametlla o de lli. En el seu cas, no asseca la flor i l’elabora l’endemà mateix. La distribueix entre amics i familiars que n’hi demanen, que la valoren per les seves propietats hidratants de la pell. Un dels secrets –o trucs– assegura que és durant el procés, quan la preparació, mentre es fa al bany maria, «no toqui res de metall.»
Un altre remei que prepara és una barreja que elabora amb hisop, essència de saüc i arrel de ginseng o llimona, que «va molt bé per destapar i sobretot per a la tos». Tampoc hi falta l’oli de cop, fet amb herba de Sant Joan o hipèric que va a buscar a principis d’estiu «a la muntanya de Santa Magdalena, que n’és ple». L’Antònia assegura que confia en les herbes, tot i que creu que «et poden ajudar molt per temes més senzills, però per assumptes greus no poden suplir la medicina.»
GAV47_iQ resum
