Arcadi Castilló i Xavier Mateu
A finals del segle XIX Catalunya estava a punt de fer la ‘segona revolució industrial’ i passar del carbó a l’electricitat, tal com estava succeint en altres regions europees. El carbó, massa car, deixaria de ser un llast per al creixement industrial. L’energia hidroelèctrica, abundant, barata i transportable, va permetre aquest salt endavant, alhora que la seva explotació seria causa de la transformació d’un territori muntanyenc que, en aquells moments, estava ancorat a una economia agroramadera i silvícola d’autosuficiència.
El Pallars, bressol de la indústria hidroelèctrica. Van ser tres els elements necessaris per a la implantació dels grans projectes hidroelèctrics: mercat potencial, disponibilitat del recurs i persones prou visionàries i decidides per impulsar projectes gegantins i prou solvents per superar les dificultats que plantejaven.
El mercat hi era, a les àrees industrials de la regió de Barcelona on la indústria manufacturera estava lligada als cursos fluvials o depenia del carbó. El recurs també: aigua abundant i bons desnivells. I, finalment, no faltaven els emprenedors capaços de superar traves legals i burocràtiques, adquirir concessions i trobar finançament i suports polítics per aconseguir que els seus projectes arribessin a bon fi.
Ha esdevingut mítica la frase de F.S. Pearson al seu col·laborador Carlos Montañés al cim del Tibidabo, a la vista de les fumejants xemeneies fabrils de l’àrea de Barcelona i, nord enllà, dels Pirineus nevats: «Montañés, perles com aquesta ja quasi no en queden al món… em quedo amb aquest assumpte». L’atzar o el destí farien que aquesta aventura comencés amb dos projectes situats a la comarca del Pallars Jussà, independents l’un de l’altre i liderats per visionaris ben diferents.
Emili Riu, que havia obtingut les concessions del curs alt del riu Flamisell, fundador d’Energia Elèctrica de Catalunya, basava la seva estratègia en cabals d’aigua moderats i grans desnivells. Per tal de disposar de més cabal va interconnectar 28 llacs d’origen glaciar de la capçalera del Flamisell, 15 dels quals subterràniament. Emili Riu, sortenc, que fou diputat i senador a Corts, utilitzà la seva influència per impulsar aquest i altres projectes en la seva demarcació.
El mateix any 1911, F.S. Pearson, amb la col·laboració de Carles Montañés, va crear la Barcelona Traction, Light and Power Company, La Canadenca, i van comprar drets ja concedits a Domènec Sert en el tram de la Noguera Pallaresa del Congost de Collegats a Camarasa. El primer projecte d’aquest sistema consistia a construir una presa a l’estret de Susterris per crear un gran pantà que alimentés les turbines de la central de Talarn.
Les dues empreses, una vegada aconseguit finançament a l’estranger –canadenc els uns i suís, francès i anglosaxó els altres–, van iniciar una renyida competició per arribar la primera al mercat i oferir l’energia als industrials barcelonins.
El territori receptor. Abans d’aquests successos la Vall Fosca, amb 1.400 habitants, vivia de l’agricultura i la ramaderia en un règim d’autoconsum. L’economia es fonamentava en una estructura social secular, amb famílies àmplies vinculades a ‘la casa’, que era la unitat de producció i de consum. A les més grans hi vivia una família extensa, parents diversos i servidors, i els diners, pràcticament, no s’utilitzaven.
A la Conca de Tremp hi havia, a més, una certa economia agrària comercial, un sector terciari local i una petita indústria manufacturera. Una jerarquia de poblacions estructuraven el territori i mercats com els de Tremp o Sort, o fires com la de Salàs, atreien mercaderies, diners i persones en una dinàmica pròpia de l’economia mercantil, sense entrar encara plenament en l’economia capitalista.
El model tradicional d’economia rural del Pallars, basat en la complementarietat de conca i muntanya, havia començat a entrar en crisi a finals del segle XIX a causa de diversos factors: les successives sequeres, l’ocupació de terres marginals i l’arribada de la fil·loxera. La concatenació d’aquests fets suposà una greu crisi demogràfica que va comportar massives migracions cap a terres americanes.
Els impactes i les transformacions. En aquesta conjuntura va arribar la nova activitat, vinculada a un nou model regulat pels elements propis del capitalisme: treball i capital, i la competència en el mercat de treball. Les dues centrals van ser emblemàtiques en el seu moment, per innovadores o per les seves gegantines dimensions. Va ser necessari millorar i estendre una xarxa de carreteres, fins llavors rudimentària, i construir moltes infraestructures auxiliars: fàbriques, tallers, línies d’alta tensió i edificis complementaris; i, finalment, habitatges, colònies, campaments i serveis per allotjar i atendre els treballadors que van venir.
La magnitud de les obres hidroelèctriques, la inversió, la complexitat i la innovació que comportaren va provocar impactes tan importants que suposaren un veritable trencament en la manera de viure i de relacionar-se, i van preparar el terreny per transformacions més profundes que s’anirien produint al llarg del segle XX.
Tot i que utilitzaven tecnologies punta, les obres necessitaren molta mà d’obra per l’envergadura i complexitat dels projectes, pels limitats mitjans tècnics de l’època i per la rapidesa en què es van fer. Una petita part dels treballadors provenia de la mateixa comarca, fet que va contribuir a frenar la greu emigració que patia, però la immensa majoria provenia de fora.
A la Conca de Tremp van arribar-hi unes 10.000 persones i a la Vall Fosca Energía Eléctrica de Cataluña n’hi va portar prop de 4.000. Els treballadors provenien sobretot de Múrcia, l’Aragó́, Andalusia i Galícia. Els enginyers i directius de La Canadenca venien dels Estats Units i del Canadà, mentre que els d’Energía Eléctrica de Cataluña eren suïssos, italians o francesos. L’impacte poblacional va ser molt important per un territori en crisi abocat a l’emigració. Entre 1912 i 1916 la població́ de la Vall Fosca va augmentar un 200% i la de la Conca de Tremp, un 65%.
L’allau de treballadors va desbordar la capacitat d’acollida de les dues companyies. Vora la presa de Talarn es va aixecar el campament de La Canadenca, desmantellat a l’acabament de l’obra, i a la Vall Fosca es va construir una colònia obrera i barracons als estanys de la capçalera de la vall. Tot i això, els treballadors van acabar hostatjant-se també en hostals, cases particulars o pallers i corrals llogats als veïns. La presència de tants forasters va incrementar el comerç, transport i la creació d’establiments d’esbarjo, més o menys legals, atesa la presència de tants homes sols. Acabades les obres, el gruix dels treballadors va marxar i només van quedar al territori els quadres directius i les brigades de manteniment i gestió, ocupats en part per població local.
La inversió per finançar les dues centrals va ser de prop de 50 milions de pessetes de l’època, que equivaldrien a uns 150 milions d’euros actuals. Tanmateix, calcular només en termes monetaris la inversió efectuada a començaments del segle XX no dona una idea prou clara del gran impacte real que suposava aquesta quantitat. Llavors un jornaler cobrava al voltant d’una pesseta al dia –sovint menys, perquè podia cobrar una part en espècie– i un peó de La Canadenca unes dues pessetes, per dures jornades de treball d’entre deu i dotze hores diàries.
La injecció de diners provinents de les expropiacions i, sobretot, dels salaris en una societat, especialment a la Vall Fosca –i més tard a l’Alta Ribagorça i al Pallars Sobirà–, on l’economia era autàrquica, va obrir el camí a un seguit de canvis en la cultura del territori i en la dinàmica econòmica que acabaria per donar el tomb a la total transformació de la comarca.
Les transformacions més importants van ser les estructurals, generades pel contacte entre dos sistemes de vida i de comportaments diferents entre el personal assalariat, desvinculat del territori, allotjat precàriament i sense lligams familiars, i la població local estructurada sobre patrons tradicionals. Això va suposar un veritable xoc cultural en el sentit ampli del terme: idioma, formes de vestir, lleure, aliments i begudes, formació i fins i tot creences religioses, que transformà els esquemes mentals tradicionals i va apropar el Pallars cap a la modernitat i el nou ordre econòmic.
Impactes ambientals i paisatgístics. Els impactes ambientals generats per les obres i les activitats hidroelèctriques no van tenir cap rebuig atès el context econòmic i cultural de la Catalunya industrial de les primeries del segle XX. Ara bé, una avaluació actual destacaria les afectacions sobre el medi aquàtic i els ecosistemes vinculats, ja que es va alterar profundament el règim hídric en crear plans d’aigua d’alçada variable, canals o lleres discontínues. L’afectació als estanys d’alta muntanya, on la vulnerabilitat és molt elevada, fou crítica.
Les obres també van transformar el paisatge. Al mosaic tradicional de conreus, pastures i riberes dels rius s’hi van afegir línies d’alta tensió, preses, embassaments, conduccions forçades, canals, estacions transformadores i, fins i tot, un funicular i un carrilet; als pobles s’hi van construir barris moderns i edificis vinculats a les obres, que van generar el que en podríem anomenar el ‘paisatge hidroelèctric’, percebut com a propi i identitari de la comarca.
La implantació de les hidroelèctriques va desencadenar també el procés de penetració d’un nou sistema econòmic a l’Alt Pirineu, el capitalisme, que va trencar la dinàmica tradicional i es va anar estenent per tot el territori de muntanya. La construcció de noves infraestructures, tecnologies i activitats que s’introduïren i, sobretot, el contacte amb unes noves formes de vida i de relació entre capital i treball van canviar les relacions econòmiques, socials i culturals al territori, mentre s’establia una relació d’intercanvi desigual entre les àrees més dinàmiques de Catalunya i les comarques del Pirineu que actuava en funció d’interessos i necessitats externes.
Aquests canvis, que s’iniciaren al Pallars Jussà, es replicarien més tard a les comarques del Pallars Sobirà, l’Aran i, sobretot, l’Alta Ribagorça, i van marcar l’inici de la transformació total de la societat i del territori a l’Alt Pirineu, on les activitats econòmiques rurals tradicionals han anat girant cap a la terciarització de l’economia, i la indústria hidroelèctrica n’és l’única excepció.
