Dolors Vidal
Des de temps ancestrals, el càmping ha estat una de les formes primitives d’allotjament, adoptada per caçadors, recol·lectors, pelegrins, conqueridors i exploradors. Actualment també és un model turístic basat en habitar la naturalesa sense alterar-la amb la finalitat de compartir un conjunt de significats i vincles amb el paisatge i les persones que l’habiten. La terminologia aplicada per descriure els càmpings varia segons els països i els contextos: parcs de caravanes, rulots, turisme autoguiat, turisme de càmping i boondocking. Brooker & Joppe (2013) opten pel concepte «hospitalitat a l’aire lliure» (outdoor hospitality) per referir-se a les activitats associades als càmpings. Parlem de viure en una tenda de campanya durant un curt període de temps, sigui en un càmping regulat o en un entorn salvatge. També ho relacionen amb l’ús d’autocaravanes i caravanes.
A Europa, el terme “càmping” va aparèixer a França el 1903, influenciat per la cultura britànica i alemanya. A mesura que augmentava la demanda de qualitat i confort, comencen a incloure-hi instal·lacions com parcs, piscines, bugaderies i petits mercats. A Amèrica del Nord i Nova Zelanda, el càmping organitzat comença a desenvolupar-se en les dècades de 1920 i 1930, i adquireix popularitat després de la Segona Guerra Mundial.
La institucionalització i modernització del càmping va permetre consolidar el sector. Es creen clubs i federacions com el Càmping Center Forstinning, que s’encarrega de formar joves, fabricar i desenvolupar material de càmping, organitzar esdeveniments i demostracions i publicar manuals i guies. Tot i la seva rellevància històrica, aquest tema ha estat poc estudiat en la literatura acadèmica i ha jugat un paper marginal en el finançament dels estudis turístics. No obstant això, s’han desenvolupat algunes recerques, principalment al Canadà, els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda, Croàcia, Dinamarca, Alemanya, Espanya, Turquia i el Regne Unit.
A Catalunya, l’editorial Barcino publica el 1934 un llibret sobre els càmpings. La publicació els presenta com una manera òptima de connectar amb la natura i alhora desconnectar, encara que per pocs dies, de l’estrès urbà. Segons l’Associació Sindical Espanyola de Terrenys d’Acampada Turística, al 1960 ja existien 115 càmpings a Espanya (a Catalunya n’hi havia 72, el 62% del total). El càmping des dels seus començaments ha estat un motor generador d’experiències i emocions compartides; grups d’aventurers, exploradors i excursionistes s’introduïen en les entranyes de la naturalesa per conèixer els seus misteris, desconnectar de la quotidianitat o tornar a la simplicitat de la vida natural combatent la inclemència de l’entorn amb tendes de campanya com a refugi.
S’hi van anar sumant diversos col·lectius, com ara els artistes a la recerca d’espais de creació; van començar a organitzar activitats associades al càmping i a passar diversos dies enmig de la naturalesa. Amb el temps, centenars de famílies i grups d’amics es van embarcar en l’aventura d’explorar el món natural, deixant la comoditat de la ciutat i desenvolupant pràctiques associades a la supervivència per valorar la riquesa natural del paisatge cultural a través de l’agudització dels sentits.
Cultura, naturalesa i convivència. El primer registre oficial del terme “càmping” a Catalunya es pot trobar l’any 1917, amb un reeixit campament ubicat a la badia de Roses i el cap de Creus, marcant una fita crucial en aquesta història. El Consell de Pedagogia de Barcelona porta a terme el càmping de l’Escola d’Estiu. Trenta-cinc persones, entre nois i noies, formaven part d’aquesta acampada amb finalitats culturals, de vivència de la naturalesa i d’aprenentatge de la convivència.
Uns anys després, la paraula “càmping” s’introdueix a Catalunya. Al 1928 es defineix com a «manera de gaudir de la naturalesa amb comoditats, accessible per a aficionats amb recursos. No es tracta només d’una activitat a l’aire lliure, també ofereix la possibilitat d’establir-se en un lloc determinat i gaudir de la vida en contacte amb la naturalesa.»
En un butlletí del Centre Excursionista Mar i Muntanya de 1935 es proposa que per superar moments difícils a la vida i per créixer a nivell personal integral, cal fer càmping: «Feu càmping. Ens trobàvem amb els mateixos dubtes i dificultats que vós, i per fi hi trobàrem remei amb una tenda.»
Les dècades de 1940 i 1950 van marcar un auge en la popularitat del càmping. No obstant això, també es va fer evident l’impacte ambiental d’aquesta activitat: incendis forestals, generació de residus i alteració dels ecosistemes van ser alguns dels problemes que van començar a preocupar els ambientalistes. Després hi ha les causes que no poden atenuar-se: el turista inconscient que tira un llumí encès en la mala herba i després, provocat l’incendi, fuig espaordit; el jove que, per la raó que sigui, no compleix el reglament que porta a la motxilla.
El Diari de Barcelona es fa ressò de diverses maneres de valorar l’experiència campista: Miguel Arnau Mont, poeta, va escriure una carta exaltant-la com un retorn a la naturalesa, un acostament al primitivisme i una font de tranquil·litat espiritual. Argumentava que el càmping forjava persones valeroses i optimistes, que era una manera de «tornar l’home a un candor que s’ha perdut en l’asfalt i els pisos». També descriu amb detall el ritual d’un dia de càmping, des del despertar amb el sol fins al sopar sota les estrelles, transmetent la seva passió per aquesta activitat. Per la seva banda, Josep Pla esmentava els beneficis del càmping però advertia sobre la necessitat d’una maduresa i preparació física per afrontar els desafiaments de la vida a l’aire lliure. També criticava alguns acampadors que, per falta d’experiència o responsabilitat, deixaven un rastre de destrucció al seu pas. La coexistència d’aquestes diferents perspectives reflecteix la complexitat del debat sobre el càmping. La difusió de la pràctica campista, també en places urbanes, crea polèmica i urgeix a regular l’activitat. El desig d’aventurar-se a la natura comença a enfortir-se entre els catalans; institucions com el Centre Excursionista Barceloní, pioner en l’exploració de la natura, van posar les seves tendes de campanya a disposició dels excursionistes interessats en el càmping.
El 1927 es va fer el Primer Concurs de Càmping, com un «interessant auxiliar de l’excursionisme». Durant l’any següent, es realitzaren excursions conjuntes amb el Camping Club of Great Britain Ireland, mostrant la importància del càmping com a activitat esportiva i com a forma d’intercanvi cultural.
Trobada internacional el 1929. Va ser un any de creixement per al càmping a Catalunya. Diversos esdeveniments van marcar una fita en la història d’aquesta activitat. El Càmping Club de Catalunya va organitzar una trobada internacional que va reunir acampadors d’Anglaterra, Holanda i Dinamarca. Catalunya es va consolidar com un referent en el panorama del càmping europeu, enfortint la connexió entre clubs i aficionats de diferents països.
Així mateix, el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar el Segon Saló Català de Fotografies de Muntanya. El càmping s’hi va exposar com una activitat a l’aire lliure que permet gaudir del paisatge. També es van gestar concursos de fotografia. Afegim-hi la pel·lícula de Francesc Bordàs, que amb una mirada gairebé antropològica va enregistrar les relacions i l’estada d’uns amics durant juliol i agost de 1930 a prop del llac de Sant Maurici.
Alternativa consolidada i sostenible. El càmping ha estat una de les formes d’allotjament turístic més arrelades a la demarcació de Girona des dels seus inicis. Els excursionistes i aventurers marquen l’inici d’aquesta pràctica. En un temps rècord passa a ser una alternativa a l’allotjament tradicional ‒hotels i hostals‒. Aquesta evolució ha estat especialment rellevant a les Gavarres, l’Ardenya, Begur, el Baix Ter i el Montgrí, on el càmping ha tingut un paper clau en la dinamització econòmica i la preservació del territori.
Els primers campistes arribaven amb cotxes i motocicletes carregats amb tendes. L’absència de regulació permetia l’acampada lliure en zones com les platges de Begur, l’Estartit i Sant Feliu de Guíxols, on la convivència amb pescadors i habitants locals era habitual. El fenomen va guanyar popularitat fins que, davant l’augment del nombre de visitants, les autoritats van establir les primeres normatives per regular l’activitat. A mitjan anys cinquanta van néixer els primers càmpings organitzats. En un context de recuperació econòmica i d’obertura del règim franquista al turisme internacional, les costes catalanes es convertiren en un pol d’atracció per a turistes nacionals i internacionals, especialment francesos, alemanys i holandesos. Descobrien la Costa Brava com una destinació atractiva per dormir a l’aire lliure.
Antecedents a l’Estartit. El primer càmping documentat a la Costa Brava va ser el Rifort a l’Estartit, inaugurat el 1935, encara que en un format molt bàsic i sense cap servei estructurat. Un dels primers càmpings enregistrats va ser el càmping La Fosca (1954), establert a prop de l’espai que avui ocupen els apartaments Proa. Als anys 60 es van obrir càmpings com el Begur, El Maset i l’Interpals, que oferien una infraestructura amb serveis mínims. Aquests establiments van evolucionar per adaptar-se a la demanda creixent, afegint espais com lavabos comuns, punts d’aigua potable i parcel·les més organitzades. Amb l’augment del turisme internacional i el desenvolupament de la xarxa viària, els càmpings de la Costa Brava es van professionalitzar per oferir infraestructures més decents i professionals. A Begur i a Pals van aparèixer establiments com el Cypsela Resort, a l’Estartit el càmping Les Medes i a Torroella de Montgrí El Delfín Verde, que amb el temps es convertiria en un dels càmpings referents de la regió en incorporar infraestructures com supermercat, piscines i espais per fer esport i celebrar esdeveniments esportius.
La professionalització del sector va portar a la creació d’associacions de càmpings que promovien la qualitat i regulació de l’activitat. Conjuntament amb la promoció i divulgació del càmping, el perfil del turista també canvia i es torna més familiar. Cada cop més turistes catalans i espanyols es decanten pel càmping com una opció assequible per gaudir de les vacances envoltats de natura i platja.
A partir dels anys 90, els càmpings de la Costa Brava experimenten un procés de modernització accelerat. L’augment de la demanda porta el sector a transformar-se per millorar la qualitat i diversificar l’oferta. Es comencen a introduir per primera vegada les mobile homes, comunament conegudes com bungalous, que suposen una revolució en el sector. Aquestes noves modalitats d’allotjament permeten als turistes gaudir de més comoditats sense renunciar a l’experiència del contacte amb la natura i la costa.
L’obertura de zones esportives, com pistes de tennis i parcs aquàtics, una oferta gastronòmica més sofisticada i l’animació infantil faciliten les vacances i el descans dels pares, ja que els seus fills fan activitats durant el dia. Càmpings com Castell Montgrí, Valldaro i El Delfín Verde es converteixen en referents per la seva aposta per la qualitat i la innovació. A més, càmpings com La Ballena Alegre i Las Dunas, a Sant Pere Pescador, adopten mesures mediambientals molt potents, i obtenen certificacions europees com l’EMAS i l’ISO 14001.
A partir del 2000 apareix el glàmping (glamur-càmping), que atreu un nou perfil de visitants en combinar l’experiència del càmping tradicional amb el confort dels hotels i estil i serveis d’alta gamma. L’oferta d’allotjament també ha evolucionat cap a opcions més diversificades. Els càmpings actuals abracen des de les formes primitives de l’acampada fins a les més sofisticades. I les Gavarres, des de mitjan segle XX, són una de les zones més rellevants de Catalunya en l’oferta i demanda de càmpings.
