Lurdes Boix Llonch

El port de l’Escala de la vila d’Empúries va néixer a mitjan segle XVI de la mà de pescadors occitans que introduïren als ports del nord de Catalunya la pesca dels sardinals: barques de vela llatina equipades amb uns cinc mariners i xarxes anomenades sardinals o anxoveres, segons la mida de la malla. El nou art permetia fer grans captures de peix que s’havien de conservar en sal. El port de l’Escala va acollir més de cent sardinals. Sortien dues vegades al dia: a l’alba de prima –just quan el sol s’ha post– i a l’alba de matinada –just abans de sortir el sol–. Quan detectaven una mola de peix, calaven les xarxes a la deriva, el peix quedava emmallat i després s’havia de desmallar d’un a un en arribar a port. A principi del segle XX va començar la pesca de les teranyines, unes barques grosses equipades amb deu mariners i amb el bot de llums o barca petita, on anava el llumeter, l’encarregat d’encendre els llums per atraure el peix. Era una pesca d’encerclament: la barca grossa desplegava la xarxa al voltant de la mola de peix. Després s’estrenyia la corda de sota, la sàgola, i formava una gran bossa d’on el peix no es podia escapar i es recollia amb salabrets. A partir de 1920 s’introduïren els motors a les embarcacions. Més tard, se substituïren els materials orgànics de les xarxes com cànem, cotó i suro pel plàstic, que tant de mal fa a la fauna marina i al medi ambient. La saviesa ancestral per orientar-se i localitzar caladors de pesca amb senyes es va substituir pels radars, sondes i GPS. Avui, l’escalfament de l’aigua de mar, l’excessiva normativa i burocràcia complica la feina als pescadors. Gairebé es podria dir que és un miracle que hagin persistit amb aquest sacrificat ofici. Però deixem que ens ho expliquin ells mateixos.

Josep Lluís Sureda Busquets. En Josep Lluís té 54 anys i és l’actual patró major de la Confraria de Pescadors: «Tot l’ambient de casa girava al voltant de la pesca, la mare sempre remendava, quan tornava el pare, si havia pescat, hi havia alegria, si era mal temps o no es pescava, hi havia tristesa. Als onze anys em vaig embarcar. M’agradava la llibertat i el contacte amb la natura. Amb el meu germà Pere, set anys més gran, anàvem a la teranyina del pare, la Morisca. Era de fusta i feia uns 12 m d’eslora, amb aparells vells. Quan el pare va plegar, el 1993, ens vam fer socis i vàrem canviar la barca vella per una de fibra. Era la barca més moderna de l’Escala. Feia 18’5 m d’eslora. Jo vaig proposar de batejar-la Germans Sureda i la mare ens va dir que li faria il·lusió que també hi hagués el seu cognom. Així que li vàrem posar Germans Sureda Busquets. Quan el meu germà va morir, el 2014, vaig quedar sol al front com a patró. El pare va tenir un gran disgust. La meva il·lusió seria que continués el fill de la meva germana, Eduard Campos Sureda, segon patró, perquè els meus fills no volen pas seguir. Fa 40 anys que vaig a pescar i he viscut molts canvis. Les barques són més segures i potents. Els motors han passat de 50 a 500 cavalls. Les xarxes són més resistents. L’Administració ens fa fer la veda dividida en dos períodes: de l’1 desembre al 17 de gener, per afavorir el creixement, i de l’1 al 20 d’abril, per a la reproducció. La Confraria de Pescadors té 40 afiliats i la subhasta de peix blau és al matí. La d’arts menors es feia a la tarda, però la vàrem perdre perquè hi havia poques barques i no venien compradors. Ara només queden vuit tresmalls i amb una furgoneta portem el peix a la subhasta de Palamós. Tenim tres teranyines amb base a l’Escala, de la família Sureda, però puntualment en poden venir quinze i puc dir amb orgull que, el 2024, el port amb més desembarcament de peix blau de la Costa Brava ha estat l’Escala.»

Lluís Sureda Barragan. En Lluís té 62 anys i és l’armador de les teranyines Lluís i Anna i Afra Uno. La primera la patroneja el seu fill i la segona, en Josep Comas. En Lluís també va mamar l’ofici de pescador: «A l’Escala, als anys cinquanta hi havia 58 teranyines. Quan jo vaig començar, encara veníem el peix a la platja. El tresmall era residual. A les teranyines ens compraven el peix els saladors i els majoristes. Tots venien a l’Escala perquè hi havia moltes teranyines i era el lloc més segur de trobar peix blau. Jo sempre dic que aquest ofici es porta a la sang. El pare no volia que fos pescador, però, quan vaig fer divuit anys, li vaig dir que me n’anava amb els oncles a pescar! L’oncle Jaume Guri estava casat amb la germana del meu pare, Núria Sureda Barratina, i l’altre oncle era en Pere, el pare d’en Josep Lluís, i tots anaven a la teranyina. Em vaig embarcar amb l’oncle Pere. Era l’estiu i la mar era calma, però cada dia em marejava i vomitava, fins que m’hi vaig acostumar. I m’he jubilat en mar. Vull dir que si no t’agrada és impossible ser pescador. Però avui ha canviat tot. Amb la burocràcia no podem. T’aclivellen amb inspeccions i multes. No et pots equivocar en res. La mida del peix és més petita per culpa del grau i mig que s’ha escalfat l’aigua de mar. El tipus de plàncton ha canviat i té menys nutrients i això fa que el peix no pugui créixer. Si l’edat de maduració ha baixat, també s’hauria de baixar la talla per pescar-los! Tot és un perjudici més que tenim. Ara hi ha una invasió de tonyines perquè han volgut fer una conservació massa estricta. Es foten verats, sorells, visos o boga. Només deixen les alatxes. Doncs si n’agafem perquè queden a dins de la xarxa, les hem de llençar, encara que siguin mortes, quan abans tots els pescadors de teranyina podien pescar i vendre tonyines.»

Lluís Sureda Güell. És el patró de la teranyina Afra Uno i té 39 anys: «Jo vaig decidir ser pescador perquè em ve de família. Soc patró de teranyina des dels 23 anys. El pare em va deixar anar a la barca als tretze anys per pagar-me la moto. M’agrada tant la mecànica naval com la pesca. Espero poder-m’hi jubilar perquè pescar i trobar peix no em fa por. El problema és la burocràcia catalana, espanyola i europea. Ara et poden venir els Mossos, la Policia espanyola… Tot són inspeccions i complicacions, quan la pesca no és com treballar en una fàbrica. No saps què et trobaràs cada dia. El futur el veig que demana preparar la teranyina per anar la meitat dels mariners i que ens puguem guanyar la vida. El nivell de vida ha pujat, però el preu del peix es manté, quan s’hauria de pagar més. Amb lo que guanyem ara, com que tot s’ha apujat, no podem viure. Els aparells electrònics ens ajuden: la sonda detecta la mida del peix quan li passes per sobre i també la fondària i el tipus, el sonar detecta el peix a distància, el radar serveix per situar-te i mirar els barcos i el GPS t’indica la situació. La gràcia de ser pescador és que cada dia és diferent i cada dia i a cada moment has de decidir, sense pensar abans, perquè et sortirà al revés i més en aquesta badia.»