Enric Pujol
La dictadura del general Franco s’instaurà per la força, a conseqüència d’un cop d’estat militar i després d’una Guerra Civil molt cruenta (1936-1939) i d’un exili massiu. La xifra de morts i exiliats provocada per aquell conflicte encara avui és en curs de quantificació minuciosa. Parlem de centenars de milers de persones.
El final de la guerra, però, no comportà una reconciliació civil. El nou règim dictatorial, especialment en els primers temps, emprengué una repressió a gran escala que comportà nombroses execucions –3.350 a Catalunya–, la creació de camps de concentració massius i de batallons de treball forçat dels qui havien servit en el bàndol republicà i dels qui no s’havien adherit a la insurrecció militar. Si bé, després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), hi hagué una minva de les xifres massives de víctimes, la repressió fou una constant al llarg de tot el franquisme. I les detencions, els empresonaments, les multes i, fins i tot, les execucions es perllongaren fins a la mateixa mort del dictador, el 1975.
Característiques generals. Es visqué com una mena d’estat de guerra permanent. El fonament del règim fou la por. Els militars, la policia, la guàrdia civil, amb la connivència dels tribunals i de la jerarquia eclesiàstica, hi tingueren un paper decisiu. El record de la guerra, des de la perspectiva dels vencedors, fou persistent i s’emprengué una política de contramemòria i propaganda. Els drets civils i democràtics foren suspesos. Les dones perderen la igualtat legal. S’imposà una censura fèrria –de control de tots els mitjans de comunicació i espectacles– contra el pluralisme polític, ideològic i religiós que s’havia implantat a l’Europa occidental després de la guerra mundial.
En el cas català, la repressió es dirigí també contra la llengua pròpia, la cultura i la identitat nacional –un ‘fet diferencial’ que Catalunya compartí amb el País Basc i Galícia–. L’execució del president Lluís Companys, el 1940, feu evident que el nou règim va voler negar tota noció d’autogovern per sempre més. Calia imposar la idea que Catalunya havia perdut la Guerra Civil.
Certament, hi hagué sectors, també a Catalunya, que donaren suport al règim. Molts com a reacció per la repressió revolucionària contra la gent de dretes i religiosa desencadenada en el bàndol republicà en els primers temps del conflicte. Però aquests suports van minvar notablement a mesura que el règim dictatorial i la repressió es perpetuaven, i afectaven els drets humans fonamentals i els drets nacionals catalans. Fins i tot la desafecció s’estengué cap a importants sectors eclesiàstics que acabaren donant suport a l’oposició antifranquista.
L’amplitud temporal de la dictadura fa que calgui distingir diferents períodes. Els anys quaranta foren els de la resistència política i cultural democràtica i es van caracteritzar per la repressió massiva, per una política del règim que progressivament marcà distàncies amb els seus aliats nazis i feixistes, i per una economia autàrquica, de tancament amb l’exterior. Els cinquanta, amb un règim ja reconegut internacionalment, marcaren l’inici d’una represa econòmica general que es consolidà a la dècada següent i que també tingué un cert impacte en l’àmbit cultural, però no en el polític, on es mantingué una repressió implacable. Als anys setanta, per bé que el desenvolupament econòmic i social s’havia fet evident, es tornà a experimentar una major agitació política, perquè ja es preveia el final del règim i les mobilitzacions de l’oposició augmentaren espectacularment i el franquisme desencadenà una repressió altre cop molt alta.
L’Alt Empordà, un exemple emblemàtic. La comarca es va veure afectat per aquesta conjuntura general que hem descrit. I la Catalunya del Nord, també, ja que no tan sols fou el territori que acollí una xifra massiva d’exiliats als primers temps, sinó que molts refugiats s’hi van instal·lar de per vida, cosa que tingué una afectació demogràfica molt important en aquell territori.
De la repressió franquista a l’Alt Empordà en tenim dades precises gràcies al treball de Manel Alaió La repressió franquista. Represaliats i víctimes de la Guerra Civil a l’Alt Empordà (2023), centrat en els primers temps i en la mateixa Guerra Civil. Una dimensió de la repressió més cruenta ens la dona aquest autor en assenyalar que a la comarca hi hagué 1.420 consells de guerra, dels quals 115 penes de mort –algunes commutades per presó perpètua– i 215 cadenes perpètues de 30 anys. Així mateix, a part dels morts durant la guerra en tots dos bàndols, Alaió registra també els exiliats –inclosos els deportats als camps nazis–, els funcionaris expedientats, sobretot mestres, i la gent que van veure confiscats els seus béns i valors, cosa que eleva la xifra de víctimes a més de 7.000 persones, només en aquells anys inicials de dictadura.
La repressió política també es deixà sentir intensament a la comarca pel fet de ser un territori fronterer. Es pot dir que hi va adquirir una dimensió ‘física’. Calia que la frontera que l’havia unit amb la Catalunya del Nord –i sobretot amb el Rosselló i la seva capital Perpinyà– ara fos com un mur impenetrable. Per això sorgí el projecte de fer una línia de defensa a tota la ratlla fronterera dels Pirineus –fins a l’Atlàntic–, que a l’Alt Empordà adquirí un relleu especial per ser la principal zona de pas terrestre i per on podia penetrar un hipotètic enemic del règim.
Una frontera impenetrable? Aquest aïllament, que s’inicià als anys quaranta i es perllongà fins a mitjans dels anys cinquanta, afectà persones i tota mena de mercaderies. Així mateix, comportà una presència militar generalitzada, amb l’actuació de nombrosos components dels batallons de treballadors –fos per reforçar la línia defensiva o per restablir ponts, estructures i altres edificacions destruïdes durant la guerra– i grans dotacions de policies i de membres del partit únic del règim, la Falange espanyola, que arribà a tenir a Figueres tants afiliats com a Girona.
A la segona meitat dels anys cinquanta, a causa del reconeixement de la dictadura per part dels EUA i de la mateixa ONU, s’abandonà la idea de construcció d’una línia defensiva presumptament inexpugnable, però el rígid control fronterer es mantingué durant tot el franquisme. Les autoritats franquistes van fer un gran esforç per construir una frontera impenetrable, però no ho aconseguiren pas. El tancament absolut a tota mena de mercaderies que imposaren durant els anys quaranta i primers cinquanta, en l’etapa d’autarquia econòmica, es va veure burlat mot sovint pel contraban, per l’estraperlo, que va possibilitar l’entrada massiva, però clandestina, de productes de tota mena. No parlem d’un fenomen que afectés només la comarca i unes poques persones en concret, sinó que tingué una dimensió general, ja que, entre altres coses, va permetre la supervivència d’indústries i manufactures d’arreu del país, i la de molta gent, en una època de gran precarietat.
Les entrades i sortides clandestines de persones no van parar durant tota la dictadura. Hi hagué el gran exili de 1939, que afectà centenars de milers de persones i tingué una gran incidència a l’Empordà, sobretot entre la flor i nata de la classe política i intel·lectual: posem per cas figures com Josep Puig Pujades, Alexandre Deulofeu o Ricard Martin. Però també hi hagué moltes entrades clandestines de gent que, durant la Segona Guerra Mundial, escapà de la França ocupada pels nazis –jueus, combatents aliats, francesos que es volien incorporar a les tropes de De Gaulle…–, molts dels quals foren detinguts i conduïts a presons o camps de concentració.
L’oposició antifranquista. També els adversaris del règim feren moltes entrades i sortides clandestines. Els maquis o guerrillers, fins i tot després de l’intent d’ocupació armada de la Vall d’Aran de 1944 –que fou violentament esclafat–, feren incursions de sabotatge i acció directa fins entrats els anys seixanta, especialment els de filiació anarquista. Pel que fa al conjunt de l’antifranquisme, s’establí una relació entre l’oposició interna i l’exili –on hi havia la direcció política dels principals partits i sindicats– que motivà el pas sovintejat d’una banda a l’altra per passar propaganda, diaris, llibres, gent i tota mena de material aleshores clandestí. Un cas emblemàtic és el del dirigent socialista Josep Pallach, que havia entrat a organitzar el seu partit a mitjans dels anys quaranta i que fou detingut a Figueres i traslladat a Girona, d’on es fugà a principis de 1946. I encara tornà a entrar a la segona meitat dels seixanta, fou tornat a detenir, però en aquesta ocasió l’expulsaren del país.
La creixent organització de l’oposició a l’interior, especialment evident als anys seixanta i sobretot als setanta, amb la fundació, el 1971, de l’Assemblea de Catalunya –aquí Assemblea de l’Alt Empordà on destacà la figura de Carles Caussa–, motivà encara una nova tongada d’exilis per escapar a la repressió del règim. Fou el cas de Pere Ignasi Fages, fill del poeta Carles Fages de Climent, aleshores portaveu de l’Assemblea de Catalunya i membre del PSUC, que aconseguí enganyar els policies que l’anaven a detenir, s’escapà cames ajudeu-me i es va poder exiliar a París.
Però l’increment organitzatiu motivà també moltes detencions i tortures per obtenir informació sobre els integrants dels partits i sindicats aleshores clandestins, sobretot practicades a la tristament famosa comissaria de Via Laietana de Barcelona, on, per exemple, van recloure el figuerenc Jordi Degà, líder del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Una pràctica habitual, aquesta de la tortura, iniciada des dels mateixos inicis del règim, com evidenciava el cas d’un altre figuerenc, Antoni Casademont, i de tants altres.
Al costat de la repressió específicament política, a la comarca també es deixà sentir la repressió de caràcter lingüístic i cultural, amb censura i entrebancs de tota mena. I que també fou sostinguda al llarg del temps, amb major o menor rigor, a mesura que la societat civil s’organitzà per fer-hi front, amb institucions com Òmnium Cultural, que tingué un fort arrelament a la comarca i que impulsà unes meritòries classes de català –impartides per Josep Fortiana i Maria Verdaguer–. La defensa de la llengua pròpia es convertí en un acte de resistència contra la dictadura que sostingueren escriptors i escriptores –Maria Àngels Anglada, Alexandre Deulofeu, Isabel Clara Simó, aleshores professora a Figueres, Maria dels Àngels Vayreda, Manuel Costa-Pau…–, revistes i mitjans de comunicació –Canigó, Vida parroquial, Ràdio Popular de Figueres–, músics i cantants –exponents de la nova cançó, com els grups Indika o Josep Tero, agrupacions sardanistes… i afortunadament una llarga llista de persones i institucions que feren possible.
