Josep Vilar
L’Alta Garrotxa sempre havia estat un territori forestal, no tant com a l’actualitat, que és un sol bosc uniforme. Era un mosaic de velles boscúries de roures, faigs i pi roig; extensos aulinars masegats periòdicament per les afilades picasses dels picadors per fer carbó; amples pastures de ramades d’ovelles i centenars de cases obertes amb els seus quintàs. Les millors boscúries eren a les obagues i parts altes de les muntanyes. Rouredes magistrals a les solanes de Bolòs, Salarça, Monars i la Vall del Bac; folgades fajoses inclinades i amagades darrere el Bassegoda i altres llargues serres; impetuoses pinoses de pi roig al centre de l’espai i llargues pinasses cap a la part més oriental.
L’aulina es podia explotar bé. Es picava. Es carbonava. I en sortia un apreciat carbó que era tret en sarrions sobre centenars de matxos per vells camins gastats. Era una estructura que aguantava el territori, junt amb els grans ramats d’ovelles. Era el pa de cada dia per a molts i la riquesa per a pocs. Més fotut era l’aprofitament de la fusta d’aquelles centenàries boscúries. El territori petri, trencat i encinglat ho dificultava totalment. I els arbres anaven creixent parsimoniosos. Feien set i gana a propietaris i empresaris forans. A finals del segle XIX s’hi van atrevir amb més força. Una colla d’italians va obrir estretes carreteres per la banda del riu Manol, tot fent via cap a Lliurona. Van arribar fins al pla dels Cóms, sota la pairalia del Caritg. Construïen un pontet de pedra per superar el clot dels molins del Caritg. Era conegut pel pontarró dels Italians; no en queda res. Instal·laren cables per treure pins de l’obaga del Mont i de Falgars amb una subestació mitjana a la plana del Ferrers i l’estació final en el Manol, sota la casa de Plana d’Oliva, on serraven els troncs gràcies a la força de l’aigua del riu. En deien ‘la Màquina’. Hi ha migrades restes entre la bardissa. Era en els anys 1880 i 1890.
Dels valencians a en Xurriaques. Uns valencians es van atrevir a explotar les pinoses de Riu i el Martanyà. Obriren carreteres que no comunicaven amb la plana. Pujaren les carretes desmuntades pel Treu Petit. Estimbaren els pins a l’arrastre de sota Sant Feliu de Riu, en deien la ‘Rossolada’, i queien a tocar la riera de Sant Aniol, al pla dels Castanyers o pel Canal d’en Buxó, a la solana del Martanyà, on encara es nota la cicatriu. Parlem dels anys 1890. Més tard, explotaren les pinoses i fajoses de Sant Grau d’Entreperes i Gitarriu. Obriren una carretera en el primer contrafort cantellut de la muntanya dels Comuns, al nord del poble de Tortellà, que passant per Sant Grau i Gitarriu va arribar al coll de Faja. És coneguda per la carretera dels Valencians. Era en els anys 1900 i 1910.
L’empresari Jeroni Aurich, en Xurriaques, de Banyoles, encara s’hi va atrevir més. Va tallar centenars de roures monumentals de la solana de Monars. Se serraven allí mateix, a mà, amb una pollina, per fer-ne travesses de tren: era el temps de l’expansió del ferrocarril. Pujaren amb matxos i, peça a peça, una màquina de vapor s’instal·là sobre la casa de Ma de l’Om de Monars. La màquina, mitjançant un cablejat, feia pujar unes vagonetes fins dalt al pla de la Serra, a la carena, on el cable baixava fins al coll de les Falgueres, a la frontera ‘francesa’, entre els municipis de Bassegoda i la Menera. Del coll va construir una carretera per a carretes: en un tram resseguia la frontera, tot seguit baixava a la pairalia de Falgós, del municipi de Serrallonga del Vallespir, per arribar al final a la vila de Sant Llorenç de Cerdans, amb bones comunicacions i, fins i tot, tren. Anava tot sobre rodes –sota cable o sobre carretes, vaja–, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es va tancar la frontera. I en Xurriaques s’hi va arruïnar. No va defallir. Es va refer tallant les rouredes de Ribelles per a travesses. Les baixava, també amb cable, per l’estret del Salt del Brull fins a la plana de Sant Aniol d’Aguja i, amb matxos, cap a Sadernes. Anys més tard, va tornar a tallar a Monars i va instal·lar un llarg cable de la casa de Maians fins a la vall d’Ortmoier. Eren els anys vint i trenta. Colles de portuguesos van assolar les rouredes de la Vall del Bac. També en serraven els troncs per a travesses de tren. Deien que eren molt bons serradors.
El pont de la Boixeda. L’Alta Garrotxa és gran i intricada. Més propietaris, en altres raconades, se les empescaven per poder explotar les seves boscúries. El 1907 va arribar la carretera de l’Estat de Terrades al poble d’Albanyà. Força propietaris pressionaren per tal que la carretera continués un quilòmetre més, i que l’estat construís un estratègic pont per superar el tall del riu Muga. No se’n van sortir. Es van haver d’espavilar solets. Es reuniren tots a l’hostal de cal Músic d’Albanyà sota el lideratge d’en Martí Plana Figa, propietari de la gran finca de la Figa. Hi havia en Carles Bosch Armet, fill de l’insigne escriptor Carles Bosch de la Trinxeria, gran propietari de les finques de la Pradella, la Fillola del sector de la Muga, la Coma del Ferrer i can Padern de Corsavell, la Menera de Bassegoda i l’Orri de Sales de Llierca; Esteve Quera, de can Nou de Bassegoda; Enric Jordà, propietari de can Serrat de Corsavell, i l’Enric Palau, de la finca del Bertran de Pincaró. Acordaren construir el pont. En nom de Carles Bosch es va comprar al propietari de la Boixeda el petit terreny estratègic d’uns 1.000 metres quadrats a les dues lleres del riu per construir l’aeri pont. Obtingueren l’autorització del Govern Civil de Girona i les obres van ser dirigides per Antoni Papell, enginyer agrícola de Figueres. El primer diumenge d’agost de 1911 se’n va celebrar la benedicció i inauguració amb assistència de les autoritats de Bassegoda i Albanyà: ofici solemne a l’església de Sant Pere d’Albanyà, sardanes a la plaça i balls. Dues sardanes foren dedicades al riu, La Muga, de Miquel Serra, i Ondines de la Muga, del mestre Vicenç Bou. Una festa grossa. A partir de l’esvelt pont, els propietaris van construir les pertinents carreteres cap a les seves finques. Eren els anys deu del segle XX.
Un any més tard, en Leandre Casamor, de Banyoles, gran propietari de les finques de can Sala de Bassegoda, de Principi i del Domer i mas Sobirà, de Ribelles, va voler explotar els seus boscos i utilitzar les noves carreteres i el pont nou. Va haver de pagar a Carles Bosch mitjançant una escriptura de concessió de servitud: 3.000 pessetes. Casamor va continuar la carretera, oberta aleshores fins al coll de Bassegoda, per fer-la baixar per la solana del Bassegoda, amb dos revolts de vertigen, fins al mas de can Sala. El 1919 van finalitzar les obres de la perillosa carretera de Sadernes a Riu. Es va construir el pont dels Aures i es va refer el vell pontarró de l’Hort d’en Roca, que al cap de dos anys, el 1921, una riuada es va emportar. Les obres foren promogudes pel propietari Narcís Agustí de can Gustí de Riu.
Anys més tard, les finques Padern, Coma del Ferrer, l’Orri i can Menera foren adquirides per la família Coll Viader, de Santa Coloma de Farners, empresaris fustaners. Més tard ho seguiren els fills Coll Callicó per explotar-ne la fusta de pi i roure. Als anys vint obriren la carretera fins a can Menera, per tallar la immensa pinosa de la seva obaga. Construïen un rudimentari pont per superar el riu Borró, prop de can Garrofí, que consistia en dues altes parets de pedra a cada banda i amb llargs pins entravessats amb terra a sobre. Per seguretat, cada dos anys havien de canviar els pins. Fins i tot, el músic Fonso de Lliurona en va fer un petit poema: «Aquells balls a can Galan / i aquells racons de can Garrofí. / Ara ja no s’hi passa tant / en aquell pont de fusta / que el van deixar podrir.»
L’Anton Casamor, fill d’en Leandre, va fer tallar tota la pinosa. Un document ens aporta força informació: «Esplotasió de la pinosa de can Sala. Començada el juliol de 1926 fins el agost 1927». Es tragueren 161.831 quilos de fusta de pi, que fou baixada amb carretes amb un carregament mig de 1.400 quilos. La fusta fou venuda a Olot a 80 pessetes cada 1.000 quilos, amb despeses de transport de 39 pessetes cada 1.000 quilos. Els carreters, de cap a Montagut, eren en Ca l’Avi, en Puig, en Ferrusola, en Banal, en Masós, en Fàbrega i en Bartrina. Molta activitat i molta intendència.
Més carreteres, més explotació. Passada la Guerra Civil encara es van obrir quatre carreteres importants, bàsicament per l’explotació del bosc. El 1946 es va acabar la de can Serra de Sant Martí Sesserres, a Lliurona, mal traçada. En Fonso de Lliurona, en un poema, deia que era recta com una corda dins d’una saca. També va aparèixer la carretera de Sadernes per Cufí i el Serradell a coll de Faja i, el 1948, la que unia Sales de Llierca i l’Orri. En els anys 1957 i 1958 es va obrir la llarga carretera d’en Córdoba, de Bassegoda a Ribelles, per la Comella: construïda per l’empresari cordovès Juan Córdoba i dotzenes de treballadors cordovesos.
I vet aquí una pinzellada de l’explotació fustanera de tot un segle i mig. Petites odissees locals que han configurat el territori amb les carreteres que ens han llegat. Odissees diàries de llargs jornals, esquenes allomades, ferits, víctimes mortals, pólvora, barrinades, matxos, xurriacades, cables, picasses, pollines i barraques, sempre barrejat amb l’olor de fusta verda, tabac, vi calent, cansalada fregida i suor ressuada. I no en resta res. Torna a ser un mantell verd d’arbres més menuts.
