Una vida marcada pels paèrs
Garona-Nogueres 01
El periodista Manu Moga conversa amb en Tòn Leja, l'últim cistellaire veí de la Val d'Aran
En Tòn Leja només necessita una cadira i un ganivet per elaborar els 'paèrs' durant hores al carrer. Fotografia de Gorka Martínez.

DOSSIER

 TÒN LEJA ES RESISTEIX QUE QUEDI EN L’OBLIT LA FEINA ARTESANAL D’ELABORAR ELS CISTELLS ARANESOS D’UN TEMPS QUE JA HA PASSAT A MILLOR VIDA A LA VAL D’ARAN

Manu Moga Rella > TEXT

«Els paèrs són la meva vida, la meva passió», afirma en Tòn Leja amb un somriure d’orella a orella només començar la conversa. Té 68 anys, però l’esperit i la vitalitat d’un jove de 20 anys. Abillat amb una boina que l’ha acompanyat durant bona part de la seva vida, en Tòn, que viu a Arties, a la casa familiar ‒casa Alberto‒, detalla fil per randa com s’elaboren els cistells típics de la Val d’Aran: el paèr ‒amb ansa‒ i el brèç ‒més petit i sense ansa per agafar-lo‒. Mentre va recordant tot el procés, narra fins el més petit detall de tot el que comporta elaborar un cistell, començant pel moment en què va a buscar la millor fusta per treballar. «A partir del 10 d’agost, coincidint amb la festivitat de Sant Llorenç, aprofito per anar amb una destral a buscar la fusta de mata per triar les millors peces per després poder elaborar els cistells. Sempre, el millor moment és quan hi ha el quart minvant de la fase lunar.»

En Tòn és un apassionat i amb molt de sentiment recorda que el seu pare i el seu padrí van ser qui de ben petit li van transmetre els coneixements que va adquirir sobre els cistells. El seu pare li aconsellava com havia d’elaborar-los, de manera que els començava a fer per després ser ell mateix qui li acabés de retocar i polir la feina. «Abans, a totes les famílies sempre hi havia algú que sabia elaborar els cistells, ja que es podien fer servir per a moltes coses: per anar a l’hort a recollir patates, per dur llana a rentar o, fins i tot, per portar-hi pedres», recorda melancòlic d’altres temps. La Val d’Aran ha estat un territori on, com a moltes altres zones de muntanya, a causa de la llunyania de les grans ciutats i a una orografia que la fa estar rodejada, amb una sensació de tancament, s’hagi viscut principalment de la pagesia i l’agricultura. D’aquí que la passió que mostra en Tòn amb els cistells fos una de les principals activitats d’oci, però a la vegada de treball, fins fa poques dècades. Ja en temps més contemporanis, en Tòn ha tingut l’oportunitat d’ensenyar com es fabriquen aquests cistells a diferent gent que ha mostrat cert interès en aquest ofici. Durant diversos anys, el Conselh Generau d’Aran va organitzar cursos per elaborar cistells, amb en Tòn com a professor. Aquests cursos, que s’impartien a la seu del Musèu dera Val d’Aran de Vielha, va tenir un èxit de convocatòria important, amb més d’una dotzena d’alumnes en cada edició, a on els aprenents podien aprofundir en les tècniques que es feien servir a l’Aran fins fa unes dècades.

 

La metodologia marca l’excel·lència «En només una hora i mitja puc completar un dels cistells més petits. Quan començo a fer-los, el temps s’atura i hi puc dedicar hores i hores sense adonar-me’n si s’ha fet ja de nit». És feliç quan parla de tot el procés, a on només necessita una cadira i un ganivet. L’hivern a l’Aran, marcat per la neu i el fred, fa que sigui el moment ideal per a què en Tòn s’assegui a la seva cadira de palla ‒una altra de les seves passions és precisament l’empallament artesanal de cadires‒ i comenci a treballar en l’estructura que tindrà el futur cistell. La seva metodologia és fixa i la inèrcia fa que precisament perdi la noció del temps que hi dedica. Sempre ho fa de la mateixa manera: primer comença amb les anses ‒en els cas dels paèrs‒ que és la part més dura, segueix amb les corones laterals que subjectaran el cistell, després defineix la forma que tindran, acabant per entrellaçar les fustes del fons del cistell de forma molt curosa, fins que queda ben polit i sense cap tipus de forat ni esquerda. Un procediment delicat, intens i que necessita d’una paciència absoluta i que reflecteix la personalitat d’en Tòn.

Avui en dia, molta gent de fora, i també local, li demana que els faci un cistell, que en la seva major part s’utilitza com a element decoratiu. Gent de Madrid, Salamanca, Barcelona… Els clients que en Tòn té cada any venen de tot arreu i quan arriben a la Val d’Aran pregunten per ell. «Els restaurants em demanen petits breç per a decorar o per a fer-los servir de safata per a portar el pa o la fruita. Mentre que els que venen de fora normalment els volen per decorar les seves cases». En Tòn ens confirma que en un any pot arribar a fer més de cent cistells! Fa uns anys, pel casament d’una de les seves nebodes, va haver de fer-ne, precisament, més de cent. Aquesta passió pels cistells fa que no pugui parar d’elaborar-los. De fet, durant molts anys ha participat en diferents fires d’artesania tant a l’Aran com a fora. Fins i tot va arribar a anar a Salt (Girona) per mostrar els seus cistells en una fira d’oficis. En aquest tipus d’esdeveniments ha pogut fer demostracions de com treballar la fusta, a on grans i petits s’han quedat bocabadats veient la precisió amb la qual en Tòn dedica el seu temps per després regalar un tros de la passió. «Em fa molt feliç quan veig que la gent ve i observa amb deteniment com elaboro un cistell. Molta gent no ha vist mai el procés i no imagina que amb poques eines poden tenir una peça pràcticament única. De veritat, que gaudeixo gairebé més veient la seva reacció, que no pas pel temps que hi dedico.»

 

L’últim cisteller. «Ara mateix soc l’únic veí de la Val d’Aran que encara treballa aquests cistells autòctons. Si no canvia la cosa, amb mi morirà un art que ha estat present en la nostra manera de viure fins fa pocs anys. És una llàstima que les noves generacions no valorin més aquests tipus de feines, però ho entenc, ja que la gran majoria no ha viscut el que era la vida al camp o a l’hort, i en la societat actual, el turisme, sobretot de neu, és el que mou l’economia a casa nostra». I és que com diu en Tòn, Baqueira-Beret, inaugurada l’any 1964 és des de ja fa molts anys el principal motor econòmic de l’Aran. La gent més gran és qui ha viscut la transició de l’estil de vida antiga a la més moderna i poden comparar de quina manera ha canviat tot a l’Aran. En canvi, els més joves ja han nascut amb l’esquí com la principal font econòmica i totes aquestes feines tradicionals, com la de fer cistells, els queden molt lluny i desconeixen totalment el seu procediment. Senzillament, és un exemple i un reflex del nou estil de vida, que deixarà en el record un temps passat, qui sap si per sempre. Si més no, en Tòn seguirà elaborant aquests cistells mentre la salut li ho permeti. Ho compagina amb l’empallament de cadires, però sobretot amb l’hort, una activitat a la qual dedica bona part del seu dia a dia, una vegada es va jubilar de la seva feina en un taller de cotxes ja fa uns anys. Ara disposa de tot el temps del món per seguir gaudint de les seves passions, les quals ha realitzat tota la seva vida, i amb les quals continuarà fins que el cos digui prou.

LLegir més