El Club Pirinenc Andorrà va nèixer l'any 1970 gràcies a l'impuls d'homes i dones apassionats de la muntanya

Eva Arasa Altamira > Text

«Què hi aneu a fer, a la muntanya?». Joan Reguant, reconegut sobretot per ser el coordinador de diverses candidatures al Patrimoni Mundial i al Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO –entre elles, les falles del solstici d’estiu als Pirineus, inscrites l’any 2015–, recorda la pregunta que li feia el seu padrí cada vegada que es calçava les botes i quedava amb els amics per trescar pels cims d’Andorra. Ell era un jove que, a mitjans dels setanta, havia tornat al país després d’estudiar la carrera i s’havia trobat amb tota l’efervescència del Club Pirinenc Andorrà, que feia poc que s’havia creat gràcies a l’impuls de diversos muntanyencs vinguts d’arreu, sobretot de Catalunya.

La pregunta del padrí era la pròpia de tantes i tantes generacions que havien viscut la muntanya com «un lloc on podies anar a prendre mal, un lloc d’esforç i treball». I és que la muntanya era percebuda com un medi necessari, però hostil. «Ja no t’explico què pensava de l’escalada, que per a les persones de la seva edat era una cosa raríssima», rememora Reguant.
Sigui com vulgui, alguns joves andorrans havien començat a sortir pel seu compte i a explorar pas a pas el relleu andorrà. Són aquests joves que ben aviat es van sumar a les files del Club Pirinenc, que havia estat fundat l’any 1970 per un grup d’apassionats de la muntanya. La majoria d’ells venien de Catalunya i estaven vinculats a entitats com ara el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) o el Centre Excursionista de Sants, però també n’hi havia algun d’origen francès.

En aquella època tan dinàmica, són moltes les persones que d’una manera o altra van implicar-se en el club. Els noms que surten de manera recurrent sempre que es parla dels seus primers anys són: Manel Anglada, Martí Cerezo, Ernest i Josep Coma, Jaume Saumell i Josep Granja, que va ocupar la presidència de la primera junta. També Sam Pimienta, Ton Casals, Sergi Benet… i dones com ara Rosa Anglada, germana del Manel, o Núria Aràs, que va ser la primera dona que va ascendir al Pedraforca per la cara nord. «És gràcies a ells que es va instaurar un esperit muntanyenc a Andorra», conclou Reguant, que lamenta que no se’ls ho hagi agraït prou, especialment a persones com Manel Anglada, que no va poder ser el primer president del Club Pirinenc perquè no era andorrà.

Passió per conèixer el territori. L’esperit muntanyenc dels impulsors del Club Pirinenc Andorrà anava més enllà de la pràctica esportiva. Bevien, tots ells, dels valors de l’associacionisme i d’una institució emblemàtica com el CEC, que entre finals del segle XIX i començament del segle XX havia estat clau per al coneixement del territori i el desenvolupament de les ciències de la natura. «Entenien el muntanyisme com una pràctica de coneixement del territori: coneixement geològic, de la flora i la fauna, dels ocells i les papallones, i també coneixement etnològic», explica Joan Reguant, que confirma que en aquells anys va anar creixent la seva pròpia passió pel patrimoni natural i cultural. També, remarca la vàlua de la tasca d’inventari que van fer els primers muntanyencs del Club Pirinenc Andorrà: «Hem de pensar que tot això era abans de la creació de l’Institut d’Estudis Andorrans.»

Fa cinquanta anys, les condicions per a la pràctica de l’excursionisme eren «força més precàries» que les actuals. No només pel fet que els materials eren més rudimentaris, des de les feixugues botes de muntanya, les raquetes o la mateixa roba, que no es confeccionava amb els teixits tècnics que existeixen avui, sinó perquè bona part dels camins no estaven oberts i «hi havia menys de la meitat dels refugis que hi ha ara», remarca en Joan.

Precisament pel que fa als camins, una de les fites assolides pels membres del club va ser el marcatge dels senders de gran recorregut (GR) i l’elaboració de mapes, amb la col·laboració d’excursionistes catalans i francesos. Els primers 45 quilòmetres de GR es van acabar de marcar l’any 1977: «Al carrer del Fener –al límit del que són avui les parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany–, s’hi va instal·lar una pilona on hi havia dues fletxes: una en direcció a França, a través de la Portella Blanca, i l’altra en direcció a les terres de l’Ebre, a través de la frontera del riu Runer.»
Quan fa memòria del marcatge del GR, Reguant parla amb orgull de la seva dona, Anna Closa, que va ser «la primera dona que va agafar els pinzells i va començar a marcar el GR-7 pel Madriu». En la conversa, un nom de seguida en porta a un altre, i ben aviat comprovem que el muntanyisme ha unit parelles i famílies: «En aquella època hi havia la dona del Sam Pimienta, la Danielle, o la dona del Joan Pujal. I la Maria Vilaró i la Maria Laborda, de Sant Julià. També eren muntanyencs el fill del Manel Anglada, el Joan, i el fill de la Núria Aràs, el Xavi. Segur que me’n deixo una bona colla…», conclou Joan Reguant.

Més enllà de l’excursionisme. El Club Pirinenc Andorrà va ser pioner en la introducció de la pràctica d’esports de muntanya com ara l’escalada i l’esquí de fons, en aquest cas gràcies a persones com l’alt-urgellenc Josep Giró, tres vegades olímpic, o Jacint Verdaguer. Actualment, a banda del senderisme, les activitats que ofereix el club van des de l’alpinisme i l’alpinisme d’hivern fins al barranquisme o l’espeleologia. A més, s’han posat en marxa escoles d’escalada i d’esquí de muntanya.

La vicepresidenta del club, Meritxell Farrero, està convençuda que tothom que vulgui fer una activitat a la muntanya hi pot trobar el seu lloc, fins i tot les persones que tot just comencin a descobrir el gust de recórrer els camins que travessen Andorra. Les sortides es fan totes amb guies titulats i en aquestes, explica Farrero, es fomenten «els valors de la companyonia i el respecte per la muntanya».
Avui, el club compta, cinquanta anys i escaig després de la seva fundació, amb 1.100 socis i sòcies. Un dels més veterans té setanta anys llargs i Meritxell Farrero assegura que, a les sortides, «és dels que sempre va al davant». És per això que la vicepresidenta el posa com a exemple que l’edat no ha de ser, si la salut ho permet, un fre per a la pràctica del muntanyisme.
Lluny queden les reticències que hi va haver als inicis envers el club. «Algunes autoritats no ho veien gaire clar pel fet que no hi havia un grup de socors com hi ha ara. Fins i tot els caçadors s’hi oposaven», diu Farrero, que afegeix que amb el temps «els mateixos caçadors s’han adonat que hi ha lloc per a tothom». I és que, de fet, «a Andorra no hi ha hagut mai cap incident entre excursionistes i caçadors».

Els peatges de la muntanya. En aquests anys d’història, també s’han viscut moments dolorosos. Joan Reguant recorda la pèrdua de companys en circumstàncies diverses, des d’allaus fins a problemes de salut que, a la muntanya, han tingut un desenllaç fatal: «de tant en tant, la muntanya es cobra el seu peatge». L’altra cara de la moneda són les vivències acumulades i els bons records que n’han quedat. Reguant no dubta a destacar, de la seva experiència, totes les vegades que va pujar amb els amics al Comapedrosa per veure la primera sortida de sol de l’any: «Ara ja no ho faig per Cap d’Any, perquè amb la família és més complicat, però alguna vegada encara pujo al Comapedrosa a trenc d’alba. És màgic»