Montserrat Biosca
Alberes 24
Filla de Barcelona, fa més de quaranta anys que viu a la banda nord de l'Albera i és la presidenta d'Òmnium Catalunya Nord.
Montserrat Biosca. Fotografia de Jean-Marie Artozoul

Roser Bech // Filla de Barcelona, fa més de quaranta anys que viu a la banda nord de l’Albera i és presidenta d’Òmnium Catalunya Nord. Va estudiar Filosofia i Lletres, secció romàniques, i de jove va participar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Juntament amb el que va ser el seu marit, en Llorenç Planes. És sensible a les llengües alhora que és molt crítica amb la situació lingüística del territori on viu, que prefereix denominar Catalunya Nord més que no pas Rosselló. Considera que les fronteres són construccions artificials i no pas naturals.

–Expliqueu-nos els vostres orígens. «Vaig néixer el 1945 al carrer Casanova del barri de l’Eixample de Barcelona. Em dic Montserrat Biosca Alabart. El cognom de la mare és del Priorat. Jo, encara que visqui lluny, m’hi sento arrelada [al Priorat]. Érem cinc germans, jo era la gran, dues noies i tres nois. Vivíem en un pis molt gran amb els avis materns i una tia, perquè abans a les cases hi havia ties [riu]. De fet, era una tia àvia soltera, una germana més jove de la meva àvia. Ella, la tia Mercè, es cuidava de tots nosaltres. O sigui que a casa en aquella època érem deu. Sort que el pis era gran! Cal dir que una mica amuntegadets estàvem… N’hi havia moltes de cases així, amb diverses generacions.»

–El pare i la mare a què es dedicaven? «El meu pare havia fet estudis d’electricitat i treballava en una empresa que arreglaven motors. La meva mare evidentment no treballava a fora, però feia classes de piano particulars. Tocava molt bé. Érem una família de classe mitjana del carrer Casanova.»

–Quina tendència política vau mamar a casa? «L’avi era de centredreta. Sempre parlava d’en Cambó i llegia La Veu de Catalunya. Érem una família religiosa com tanta gent en aquell moment. Això que t’explicaré és curiós. Quan era petita jo sabia que una monarquia volia dir que hi havia un rei, però a Espanya hi havia en Franco, un dictador. Un dia a casa vaig preguntar perquè Espanya era una monarquia si no hi havia un rei. El meu avi em va respondre: ‘Perquè en Franco és un dictador’. I jo vaig pensar que vet aquí perquè fèiem tants dictats a l’escola [esclatem a riure totes dues]. Per tant, ja veus que el meu avi no era pas franquista. El meu pare, que havia fet la guerra, sempre deia que els republicans havien perdut perquè havia sigut un gran desordre. Tant el pare com la mare deien que la guerra havia fet canviar la mentalitat a molta gent. Vet aquí l’ambient de casa meva.»

–Quins estudis vau cursar? «Vaig anar en una escola de monges, de les Germanes de la Caritat, al carrer Urgell, a tocar de casa. Aquí fins al cinquè de batxillerat i, en acabat, vaig anar a l’institut Montserrat, al carrer Copèrnic, que ja era un xic més lluny. La secció femenina de la Falange ens feia classes de formació política, per exemple. No hi compreníem res nosaltres, ni la persona que ens ensenyava, la senyoreta Marina. Després vaig anar a la Universitat de Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres, secció Romàniques. També seguíem el que en dèiem les tres maries: religió, formació política i formació física. Podies fer un esport i jo feia bàsquet amb les noies del curs. Sempre perdíem els partits. Érem molt dolentes [riu]. Crec que vam guanyar només una vegada amb unes nenes de Dret que no tocaven la pilota. Ens dèiem: ‘Que bones som quan juguem amb dolentes!’ [riu]. T’imagines? He viscut coses increïbles.»

–Com vau viure la universitat? «Ui, era fantàstica! Érem molt pocs estudiants i ens coneixíem tots. Anava a classe amb la Dolors Bramon, especialista avui en àrab, i en Joan Martí, que havia sigut president de la Secció Filològica de l’IEC… En aquell moment la universitat era molt important per nosaltres perquè hi havia conferències, manifestacions, professors molt bons com en Badia i Margarit, en Martí de Riquer… Especialistes en romàniques i medievalistes que ens formaven molt bé en la matèria de Bretanya. Una vegada amb el meu marit vam anar a casa d’uns amics a la Bretanya i vaig parlar del Sant Graal i tot això, i es van quedar parats. En Llorenç els hi va dir que només era jo, que normalment la gent no ho sabia pas, tot allò [riu]. La universitat era una oportunitat per descobrir. Potser era massa jove i em faltava maduresa, però bo… Eren cinc anys, dos de comuns i tres d’especialitat, de Romàniques. I allà vaig anar per primer cop a classes de català perquè, és clar, jo el català el sabia parlar però no el sabia escriure.»

–I les classes de català en temps franquistes com eren? «Eren fora d’hores de classes lectives, als migdies. No comptaven per res les classes de català. El meu avi quan era petita em deia que el català no tenia gramàtica i jo dubtava però, vaja, com que ho deia l’avi… De fet, el català a les escoles és molt recent i, malgrat tot, ha sobreviscut. És un miracle. A darrere de les gramàtiques hi ha sempre un estat, des dels romans. Els professors que teníem de vegades dubtaven, el primer que vaig tenir va ser en Francesc Marsà. Després com a matèria de Romàniques, crec, de la mateixa manera que estudiàvem romanès ‒no hi enteníem res‒ i portuguès, també hi entrava el català, que ens el feia en Joan Solà, uns cursos més gran que jo, però que ja treballava a la universitat. Paral·lelament a la universitat, vaig anar a classes de català al CICF (Centre d’Influència Catòlica Femenina), a la Via Augusta. El director era Joan Triadú, per mi una de les persones més influents, que ha fet més per Catalunya. En acabat, jo hi vaig fer classes aquí, com a professora als vespres, després de passar els famosos exàmens de la JAEC (Junta Assessora per als Estudis de Català), que eren difícils.»

–Així que vau encetar una etapa com a docent? «Mentre feia les classes de català als vespres a adults al CICF, tan bon punt vaig acabar la carrera vaig anar a treballar de docent de lletres ‒història, gramàtica, literatura‒ a l’IPSE, una escola de batxillerat a tocar casa meva. I el més important de la meva vida va passar el 1969, quan en Jordi Mir ens va atabalar perquè anéssim a la primera edició de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada.»

–Per què el més important de la vostra vida? «Perquè un grup de gent de Barcelona vàrem anar a Prada i allà vaig conèixer el que seria el meu marit, en Llorenç Planes. Jo hi vaig anar deu dies perquè era molt barato, crec que pagàvem 10 francs per dia. Ho dic de memòria. Quan érem allà van demanar si algú sabia escriure a màquina ‒jo hi havia escrit força, tot i que no tenia formació específica‒ i m’hi vaig oferir. Però jo no sabia que les màquines franceses tenien un teclat diferent. I em va ajudar en Llorenç, que era fill del Vallespir, tot i que jo en sabia més que ell malgrat no ser el meu teclat [riu].»

–Com era la Universitat Catalana d’Estiu? «Era molt bé perquè hi havia molta gent d’aquí [Catalunya Nord]. Abans d’això jo amb gent de Barcelona havia anat a Cuixà, era de moda, a parlar, a visitar… Perquè quan vius en una ciutat, necessites naturalesa. I el Centre Excursionista de Catalunya promovia moltes excursions. Vam aprofitar per pujar a la pica de Canigó des de Cortalets. Tot era molt actiu als anys seixanta i setanta: l’excursionisme, les classes de català, l’Orfeó Català… Va ser la base, s’havia treballat molt per sota, per després afrontar el 1978. Però, tornem-hi. A Cuixà ens deien que ningú no parlava català i era pas veritat. I a Prada vèiem que molta gent el parlava. Aquí encara ara el català és una llengua que s’amaga, que es parla més del que sembla.»

–I no va ser un amor d’estiu amb en Llorenç… «En Llorenç em va dir que m’escriuria una carta, però jo no ho creia pas. I sí que ho va fer. Ens vàrem anar veient de tant en tant. Ell encara estudiava a Dijon, feia de funcionari com a enginyer agrònom. Però després va arribar el servei militar i ell va anar a Algèria quinze mesos. Vam festejar per carta, que en aquella època era prou freqüent. A França no tenien telèfon, en canvi, a Catalunya ja era normal des de feia temps. Ens vam casar el 1972 a Sant Joan de les Abadesses, a mig camí entre Costoja, casa seva, i Barcelona, casa meva.»

–I un cop casats? «Vam anar-nos-en a viure a Aurilhac (massís central), un lloc perdut, perdut, perquè era el lloc on van enviar en Llorenç, que era funcionari i feia de professor a l’institut agrícola. A mi Aurilhac no m’agradava gens. Allà va néixer el nostre primer fill, en Joan, el 1974. Tres anys després ens en vam anar a París. Allà vaig començar a anar a classes de francès per millorar-lo, on hi ha havia altres dones casades amb francesos que eren d’altres països. I és allà on t’adones que no ets sola, com un bitxo raro

‒En quina llengua heu parlat als vostres fills? «El segon fill, en Miquel, va néixer el 1977 a París. Als fills sempre els hem parlat en català. De fet, no ens ho havíem plantejat mai perquè era evident, fins que amb tres anys el gran va anar a l’escola maternal en francès. En Joan durant molt de temps es va pensar que era ben normal parlar una llengua a casa i una de diferent a l’escola. Per Pasqua del primer any que anava a escola, ens vam endur a casa un ocellet que era la mascota de la classe i el meu fill de seguida em va dir: ‘Mama, en aquest ocellet li has de parlar francès’ [somriu]. Saber dues llengües els ha ajudat més tard a aprendre’n d’altres.»

‒I vau seguir treballant en la docència? «Jo anava amb la llicència de Romàniques i la gent no comprenia gran cosa. Algú em va dir que per trobar feina a França em calia passar algun diploma francès. Vaig fer un BTS, una espècie de formació professional superior. I amb la formació administrativa vaig entrar a l’institut on treballava en Llorenç amb temes de comptabilitat. El 1981 van obrir un institut agrícola a Tesà i així ens vam poder traslladar de París a Perpinyà. Ell hi feia de professor i jo feia la comptabilitat, fins que ens vam jubilar el 2010. El 1983 ens vam fer la casa on visc ara, a Sant Nazari.»

–Tot i ser lluny de casa, vau poder-hi mantenir el vincle? «Mentre érem a París vam continuar sempre venint a la Universitat Catalana d’Estiu. En un moment vam ser-ne organitzadors, fins i tot. En aquella època hi havia molts pocs participants d’aquí, la majoria eren de Catalunya Sud. I aquest és el problema de les coses catalanes que s’organitzen aquí. En Llorenç, fins que es va posar malalt, hi havia anat cada any; jo tots, excepte un parell de cops que no vaig poder.»

–I l’inici de la vostra implicació política i social… «En Llorenç va ser un dels fundadors i president d’Unitat Catalana, un partit que va obtenir representació a diversos pobles rossellonesos, entre els quals Perpinyà. En Llorenç va escriure el llibre El petit llibre de Catalunya Nord en un context d’auge de l’independentisme i la crisi econòmica a Catalunya Sud. Jo, en canvi, sempre havia mantingut contacte amb gent d’Òmnium del sud. Llavors, hi coneixia força gent. Saps? Perpinyà és molt lluny de París. És molt al sud. I Barcelona és molt a prop i és una gran ciutat… I fa trenta anys, arran de l’inici de la Nit de Santa Llúcia a Perpinyà, es va crear Òmnium Catalunya Nord.»

–I ara en sou la presidenta. «De presidents de l’entitat hi havia hagut en Jordi Carbonell, l’Andreu Barrere, la Maria Barcons i jo fa deu anys que en soc. Costa, però, organitzar activitats en català a Catalunya Nord. Aquí la gent són molt passius. I potser l’única cosa que belluga és el catalanisme. Per exemple, el diari d’aquí es diu L’indépendant, secció catalana, i de català no en té res. Només hi ha cada diumenge un escrit ben petit en català. En canvi, si et passeges tens ple d’empreses o negocis que es diuen ‘català’ o ‘catalana’, encara que sempre parlin francès. Però és que aquí és així. Bo… molts cauen en el folklore i prou. Com les sardanes. Jo sempre dic que cal que donem una empenta a aquesta gent perquè s’uneixin a la catalanitat. Jo tampoc no dono tanta importància al parlar, perquè al capdavall és una tècnica, el que realment és important és que se sentin catalans. Per mi.»

–I per començar era necessària una nova denominació del territori? «En Llorenç va promoure la paraula Catalunya Nord perquè aquí tothom en diu ‘catalans’, ara bé, el país no. En aquella època es deia Rosselló. Però, és clar, és la plana i prou. I a en Llorenç no li agradava que un país on la gent s’anomena ‘catalans’ el seu nom no tingués la paraula ‘Catalunya’.»

–Creieu que les noves generacions de Catalunya Nord parlen o se senten catalanes? «La qüestió és que tothom voldria saber el català, no aprendre’l. Saps què vull dir? El català que aprenen no és natural perquè a la Catalunya Nord saben que es poden passar al francès fàcilment i tothom els entendrà. Jo sempre dic que cal anar a Prada durant deu dies perquè com que allà la gent no sap parlar francès, parles el català. És una bona manera d’aprendre’l. El que ens ha ajudat a nosaltres és que els pedagogs han dit que com més llengües parlem, millor. Un bon argument per defensar el bilingüisme. Això ha estimulat la Catalunya Nord a l’escolarització en català, amb moviments pedagògics com Arrels i la Bressola. Fa trenta o quaranta anys això no es deia.»

–Veig que el tema de les llengües us interessa. «El tema de les llengües m’interessa molt perquè una cosa que és natural entre els homes està sotmesa a les regles gramaticals, a la política, a les modes… I aquesta lluita constant de forces entre la modernitat, com ara els joves que diuen ‘guai’, no sé pas si tu ho dius, i la tradició té una força molt gran. És d’una complexitat enorme. Fa trenta anys jo volia dignificar el català aquí perquè les llengües es van degradant. Per exemple, quan vam ser a Aurilhac, on es parlava tradicionalment l’occità, me’n vaig adonar que l’últim reducte de la llengua era la gent gran, que el mantenia per parlar amb els animals. I el català a la Catalunya Nord que s’ha guardat és el de pagès. Així a la gent li sobtava que en Llorenç i jo parléssim en català als nostres fills, mentre que no trobaven estrany aquells que el feien servir per parlar al gos. I això perquè no era pas considerada prou fina.»

–I creieu que el prestigi del català ha millorat amb els anys? «La força econòmica va lligada a la força lingüística a Catalunya. A diferència, a Catalunya Nord no hi ha hagut burgesia i la riquesa i la força política era i és París. Un altre problema que tenim és la mobilitat de la gent a França. Aquest fet fa que la gent no s’arreli. A Espanya i a Catalunya estàs arrelat al territori com estàs arrelat als teus fills. Però a aquí no. D’altra banda, és estrany com Catalunya Nord adopta ràpidament les tradicions de la Catalunya Sud, com ara les puntes de coixí o la festa de Sant Jordi, que ara s’ha implantat a tots els pobles. En canvi, una que ha anat d’aquí cap allà és la Flama de Canigó. Però tots aquells que l’organitzen parlen en francès. Pel que t’he dit abans, vol un esforç i no el volen fer i tampoc no en tenen la necessitat.»

‒És qüestió d’esforç doncs….«Si aquí les empreses posessin el català com a llengua necessària per entrar a treballar, la gent faria l’esforç, però de moment no hi és això. Jo crec que si Catalunya fos independent, aquí les coses canviarien molt. Ara bé, també tot dependria de quantes llengües oficials establissin. Per exemple, aquí tenim ràdio Arrels i no hi va ningú que no parli en català. En canvi, la televisió i la ràdio de Catalunya Sud tant surt gent parlant en català com en castellà, o gent que parla català incorrectament. S’hauria de corregir!»

‒Des d’Òmnium col·laboreu amb les classes de català. «Sí. Ara mateix hi ha uns 300 socis a Òmnium. La major part d’estudiants de català són persones jubilades que volen aprendre català. I un altre perfil és la gent que els interessa per la feina. Però aquesta força de la feina no és prou perquè hi hagi molts de grups.»

–I com veieu la relació entre nord i sud? «A nivell lingüístic és escandalós, perquè ara hi ha persones de Catalunya Nord i Catalunya Sud que es parlen en anglès entre elles. Jo ho he sentit en restaurants de la costa. És la força econòmica dels Estats Units. I també el fet que molta gent que viu aquí no n’és, no hi estan arrelats. A part, els límits de la frontera no són gens clars. La frontera és una construcció artificial, no pas natural. Aquests mesos arran de la Covid es va veure que volien tancar fronteres, però hi ha camins que comuniquen. Soc optimista i, si els catalans del sud sou independents, les coses aquí podrien anar molt cap a positiu.»

 

 

LLegir més