Miquel Perals
Les Garrotxes 27
Conversa amb el setcasenc Miquel Perals. Poques persones tenen tant de coneixement i mostren tant d’entusiasme per la Vall de Camprodon.

 Ramon Estéban // Conversa amb el setcasenc Miquel Perals. Poques persones tenen tant de coneixement i mostren tant d’entusiasme per la Vall de Camprodon com aquest investigador de la història local, i això que la seva formació acadèmica no va ser en aquest camp. Amb ell pots parlar de gairebé tot perquè ha viscut molt i és un tastaolletes intel·lectual. Ara està escrivint la ‘Història de Setcases’.

–Vostè és enginyer de monts, economista, escriptor, editor, investigador històric… Com l’he de presentar?
–«Bé, de fet soc enginyer i economista.»

–Va anar a escola a Setcases mateix?
–«Sí, tot i així els meus pares van tenir interès en què, a més, anés a conferències. Fora de les hores lectives, el mateix mestre, el senyor Robert, em feia una hora de conferència. Això va fer que a l’escola jo anés una mica avançat i m’aparellessin sempre amb gent que era més gran que jo. Entre aquest interès dels de casa i la meva facilitat per estudiar, podríem dir que em vaig convertir en un alumne aplicat. Quan jo tenia 12 anys, el juliol del 1954, coincidint amb la mort del meu pare, la meva mare em va plantejar la possibilitat d’estudiar. ‘M’he assabentat que en Francisco de can Bernadic –una casa de Tregurà– fa el batxillerat amb el mestre de Vilallonga i potser tu també podries fer-ho’. Collonut, vaig pensar jo. Aleshores vam anar a trobar el mestre, el senyor Noguer, que em va agafar. Amb ell vaig fer els cinc cursos del batxillerat i el sisè ja el vaig fer a l’institut de Girona. Després vaig cursar el preuniversitari i el selectiu a Barcelona i seguidament vaig anar a Madrid a fer la carrera.»

–En aquella època no feia estudis superiors tothom qui volia. A casa seva devien estar bé, econòmicament parlant.
–«No et pensis. El meu pare va estar molt malalt durant anys i a casa estàvem pràcticament arruïnats. El que passa és que la meva mare va ser una persona molt treballadora i va tirar endavant. Els anys de batxillerat i de preuniversitari els van pagar els de casa, però a partir d’aleshores no em van donar ni un duro. Jo em vaig pagar tota la carrera. Quan estudiava a l’Escola Industrial de Barcelona feia de cambrer en un restaurant que era dels monjos de Montserrat, al carrer Canuda, i que encara existeix però ara és de Càritas. Tots els cambrers érem estudiants. Servíem els dinars i els sopars i, a canvi, menjàvem de franc i, a sobre, teníem alguna propineta. Quan estava amb l’aigua al coll, la mare m’enviava 500 o 1.000 pessetes i així arribava a final de mes. A Madrid em vaig inflar de donar classes particulars i, a més, a partir de tercer de carrera t’encarregaven feines. Per exemple, per la província de Girona vaig treballar en l’estimació de les riberes del Fluvià. De Ventalló a la desembocadura, ho vaig fer jo. També, els planells de 40 muntanyes, tant de Girona com de Barcelona. A Planselloses, Monars i a la zona de Vilallonga hi ha muntanyes que jo vaig mesurar.»

–Aquestes primeres feines li devien servir molt per conèixer el territori.
–«Ja ho coneixia molt perquè a casa eren ramaders. Em va servir sobretot per guanyar alguns diners. Després vaig treballar una temporada en el Patrimoni Forestal de l’Estat. Aquí vaig fer treballs força seriosos i ben pagats i vaig aprendre molt. Un cop vaig estar a punt d’estavellar-me quan sobrevolàvem amb un hidroavió un incendi forestal amb el meu cap, en Juan del Peso. Per cert, fa uns tretze anys em vaig retrobar amb ell i resulta que ara treballava per la Generalitat. Quan jo estava sota les seves ordres ho havia de fer tot en castellà, tu. ‘Hosti, noi, t’has hagut de reciclar!’, li vaig dir, i vam riure. Bé, més endavant em van enviar a Cañete, al districte forestal de Conca, on vaig estar medint, entre d’altres, la muntanya de Valdemeca, on s’havia estavellat l’avió de Joaquim Blume, el gimnasta. Quan vaig acabar, el 1972, vaig tornar a Catalunya per treballar a Torras Hostench, a Girona.»

–Com a enginyer forestal?
–«Sí, perquè jo havia fet l’especialitat d’indústria forestal, pensant que tindria més sortida. En realitat n’hi havia poca. O bé treballaves per l’Estat o bé en grans empreses com la Torras. A Catalunya n’hi havia un parell i prou, d’aquestes indústries. Si no, havies d’anar a València, Toledo o el País Basc. Però bé, a la Torras feia jornada intensiva i, de complement, a la tarda treballava mesurant muntanyes. Un bon dia, però, em va sortir una feina de consultoria en una empresa madrilenya molt gran que es deia Proasa (Protección y Asesoramiento, SA). Era la consultoria més important de l’Estat en aquell moment, amb més de 40 delegacions. Jo vaig posar-me a treballar a la de Barcelona. Se’m va obrir un món nou que, en certa manera, desconeixia. I em va agradar molt, cobrava el triple que a la Torras. Em vaig guanyar molt bé la vida –vaig arribar a director comercial– fins que a l’octubre del 1978, a Madrid, va passar una cosa; el dia 4 van assassinar un home d’un tret al cap, al portal de casa seva; un assassinat, per cert, que no s’ha esclarit mai. I aquest home, que es deia Rafael Martín-Peña y Manrique, era lletrat de presidència del Govern espanyol, era president de la Federació Espanyola de Judo i era el director general de la meva empresa. Aleshores a Proasa hi va haver molt d’enrenou perquè aquest home, que era molt influent, portava tota l’empresa. El propietari fundador, anomenat Carlos Serna Antón, era un home amb deliris de grandesa, estava acostumat que en Martín-Peña li resolia tot, i no ho va superar: va agafar una depressió i es va suïcidar al cap de dos anys, tu. I, és clar, tot va anar de capa caída.»

–I devia ser aleshores que es va establir pel seu compte.
–«Exacte. A més, estava fart de viatjar, d’anar cada dos per tres a Madrid, ja estava casat i tenia la nena… Vaig muntar un despatx a Barcelona que va créixer molt ràpidament, vam muntar sucursals a Mataró, a Reus… Lamentablement, aquest creixement tan ràpid em va crear problemes financers i em vaig endeutar. Es van crear uns deutes força importants que em van crear molts problemes. Això es va haver de resoldre negociant el deute i amb l’entrada de socis nous. El 1987 ja estava totalment resolt i a partir d’aleshores tenim un despatx molt controlat i sòlid.»

–Tot i estar establert a Barcelona, mai ha deixat d’estar molt connectat amb Setcases, no?
–«Sempre hi he estat lligat. Sempre. Mira, a la festa major només hi he fallat en tota la meva vida dos anys. Un cop, perquè tenia examen a Madrid i l’altre, l’any passat, perquè estava ingressat a l’hospital. I els caps de setmana, la majoria els passo a Setcases.»

–Jo no li coneixia gaire aquest vessant empresarial. Sempre he tingut la impressió que és un apassionat de la història.
–«Ho soc, ho soc. Mira, quan jo estudiava el batxillerat a Vilallonga, el capellà em va agafar molta simpatia. Mossèn Julià Pasqual era un erudit, molt amic d’en Coromines, el filòleg. Pensa que a Vilallonga es va fer el recull de topònims més important que he vist a la meva vida. Se’n diu Toponímia del terme municipal de Vilallonga de Ter, escrit per en Ramon Amigó, filòleg, sota la direcció d’en Coromines i amb la col·laboració de mossèn Julià. Només en algun poble de les Terres de l’Ebre es va fer un recull tan ferm de topònims com a Vilallonga! Bé, doncs, mossèn Julià tenia la idea que en aquests pobles petits la gent no llegeix i que l’única excepció era el programa de la festa major. Per això, cada any, al programa de la festa de Vilallonga hi publicava un text inèdit sobre el passat del poble, d’aquesta manera la gent s’assabentava una mica de la seva història. Aquests programes van tenir rellevància, no et pensis. Mossèn Julià va deixar de manera molt ingènua els drets d’autor d’aquests escrits al Bisbat de Vic –Vilallonga pertany a aquesta diòcesi–, que hi estava molt interessat perquè devien pensar que eren uns exemplars molt valuosos. Però en realitat els textos estaven escampats per tot el poble! Bé, aleshores, a mi, l’any 1986, em va sorgir la idea de fer una cosa semblant per a Setcases i des de llavors fem un programa de festa major força rellevant. Mossèn Julià sempre deia que aquells pobles de la vall de Camprodon havien passat sense pena ni glòria i que en algun moment o un altre havia de sortir algú que en fes la història. I aleshores em va sortir aquest cuc. Cada any publiquem quelcom inèdit i arran d’això periodistes, escriptors o investigadors universitaris ens demanen informació. Fins i tot, he trobat penjat en el web d’una editorial nord-americana un d’aquests textos nostres, el dedicat a uns setcasencs que van deixar la pell al castell de Sant Ferran, durant la guerra del Francès. En Josep Clara, l’historiador, que és un enamorat de Setcases, hi ha col·laborat alguns anys. A partir d’això em vaig proposar fer la Història de Setcases. Si no hi ha res de nou, aquest any en sortirà el primer dels dos volums que tindrà.»

–A veure si ens treu els dubtes que envolten el nom del poble.
–«Hi ha la llegenda del pare i els seus set fills i ja n’estic fins a la coronilla. Això és un residu del Ball Cerdà. Era un ball en cercle, hi havia set parelles i, al mig, l’home més vell del poble que, en un moment de la dansa, ha de ballar amb cadascuna de les noies. Hi ha vuit pobles al Pirineu que tenen la mateixa llegenda.»

–Aleshores, la creació de Setcases quin origen té?
–«Mira, tots aquests pobles del Pirineu es van crear entre el tercer i el segon mil·leni abans de Crist. Hi va haver una migració massiva de l’Àsia menor cap a occident buscant climes més temperats. Això està relacionat amb el diluvi universal de la Bíblia, i aquest, amb la llegenda de Mesopotàmia, en què apareix també un diluvi. Tot plegat podria ser, en realitat, conseqüència d’un cataclisme provocat, per exemple, per l’impacte d’un meteorit a l’actual Iraq, tal com s’assenyala en un recent estudi científic. Doncs bé, la gent fuig i s’instal·la, entre altres llocs, a la franja del Pirineu. Aquesta gent parla una llengua caucàsica que l’antropòleg Caro Baroja en diu bascoide i semblaria que l’èuscar actual n’és un residu. Tenim documentació de la zona de Setcases a partir del 965, quan Sunifred de Cerdanya fa testament i deixa uns béns al monestir de Camprodon que en diu Septemcasis, un nom que van traduir malament. Casae, en llatí, vol dir ‘barraca de pastors’, una casa seria domus. Del que passa abans del 965 ens hem d’assabentar a través de la toponímia, no tenim res més. La que hi ha per aquí és tota bascoide i n’hi ha la tira: el Lledrer, el Ter, el Tec… Tot això és preromà: bascoide. Després s’hi sobreposen noms de civilitzacions posteriors, de les invasions indoeuropees, com els celtes, que evidentment hi han deixat empremta. Entre Vilallonga i Setcases hi ha les Dòries, que són unes cingleres. Doncs bé, en èuscar, dòria és ‘cingle’. En Coromines té un llibret dedicat exclusivament als topònims de Tregurà i n’hi ha molts de bascoides.»

–Quina cronologia abastarà, aquesta ‘Història de Setcases’ que prepara?
–«El primer volum es fixarà en els topònims. Ara mateix n’hi ha molts d’equivocats. La primera guia de la zona es va escriure al segle XIX, amb força incorreccions, i després en Cèsar August Torres va fer la seva, que és magistral. Tot i així, també té errors. Per exemple, del pic de Bacivers en diu pic de la Dona, que és més avall. Aquesta i altres confusions venen de la Pau dels Pirineus. Quan la gent del Conflent es va aixecar contra la partició, hi va haver una guillotinada general i es va perdre la transmissió oral del coneixement. Geodèsicament, el pic de Bacivers és important perquè és el punt més septentrional del Ripollès. En el llibre es parlarà de les muntanyes, la geografia, la geologia, els rius, les inundacions, les glaciacions, la història del Ter… Aquí incloc un text de Verdaguer, aquell en què el Ter i el Freser acorden que, el primer que arribi a Ripoll, s’emportarà el nom de tot el riu. És molt bonic. Hi haurà capítols de la flora i la fauna, i de la història jurídica dels comunals. Aquest primer volum ja l’estic acabant.»

–I el segon?
–«Aquest serà més difícil perquè a Setcases no hi ha arxiu, no hi ha res. Per documentar-te has d’anar buscant per tot arreu, a l’arxiu de Sant Joan les Abadesses, de Perpinyà, en arxius militars… Ja hi ha llibres que aporten informació parcial, sobretot publicats a Olot, on hi ha hagut una gran tradició d’investigadors d’història local. Pensa que la història d’Olot ha estat molt relacionada amb la de la vall de Camprodon, principalment als segles XV, XVI i XVII. Olot havia format part de la vegueria de Camprodon i el veguer, en un moment de perill d’invasions franceses, va traslladar-se a viure a Olot, que va passar a ser la capital de la vegueria.»

–El Setcases que vostè va viure de petit i el d’ara són molt diferents. Li agrada, el canvi?
–«Bé, depèn de com t’ho miris. Hi havia l’Elias Garralda, el pintor navarrès establert a Olot, que coneixia molt Setcases. Fins i tot hi ha un lloc, a Morens, que se’n diu la Roca d’en Garralda. Doncs bé, un cop li vaig demanar que pintés Setcases per a mi. Se n’hi va anar i va tornar de seguida: ‘Esto está triturado’. És clar, als pintors els agradava molt més com era abans. Mira, Setcases, l’any 1976, va ser declarat oficialment lloc pintoresc, i al 1996 o 1997 li van retirar el títol perquè des del punt de vista artístic, estètic, havia perdut tota la gràcia. Ens ha tocat viure una època en què ens han venut com a ‘progrés’ quelcom en què segurament no hi estem d’acord, però no tenim res més, hem d’acceptar-ho. Si tu vas al ball i només hi ha una dona que és més lletja que un pecat, balles amb ella o no balles. El Setcases del meu somni és com era abans. Es vivia d’una manera molt primitiva, però eren molt més feliços que ara, molt més. Ara es viu més còmodament, però no hi ha ni la germandat ni res que s’assembli amb com era abans. Havia estat un poble, si vols tu, miserable, però viu, molt viu. Aquesta és la nostàlgia que tenim els de la meva generació. Però en fi, si et mires les comoditats que tenim ara, hi hem guanyat.»

–Segur que ha conegut personatges entranyables.
–«N’hi havia, n’hi havia, però això s’ha perdut. Hi ha una llibretera de Camprodon, la Montse Anglada, que em va proposar que escrivís alguna cosa sobre Camprodon perquè ningú ha fet res. És cert. Hi ha hagut gent entranyable i molt ferma, per exemple, el pare d’aquesta noia. Dins del món cultural també n’hi ha hagut, com l’Isern i Batlló, nascut a Setcases, de qui n’havia parlat molt en Cuatrecasas, farmacèutic de Camprodon, una persona molt rellevant dins del món de la botànica. Ara no hi ha ningú, de rellevants –almenys, el que jo entenc per rellevants– no en queden, els vells han anat morint. Va morir en Birba, que era un erudit… De gent inquieta sí que continua havent-n’hi: la Maria de can Xano, presidenta del Casal; o en Cuadrado, el del museu de la reculada.»

–Abans comentava que havia fet la transhumància.
–«Sí, a casa, conjuntament amb dos socis més, havíem fet la transhumància de Setcases fins al Cap de Creus. En aquells anys –parlo dels anys 70– teníem moltes pastures al llarg dels Pirineus i érem els únics que hi teníem vaques, a la vora del mar. Ara no, ara n’hi ha més. Les vaques de cria les tancàvem dins del monestir de Sant Pere de Roda, que aleshores estava en ruïnes. La propietària era la duquesa de Montarto, que havia anat a menys. Li van embargar la muntanya i al final s’ho va quedar la Caixa de Barcelona. Va ser aleshores que la Generalitat es va fer càrrec del monestir. Bé, doncs agafàvem la vacada, passàvem per can Barranquet i can França, Monars, saltàvem a Ribelles, Maçanet de Cabrenys, la muntanya de Colera i Portbou. Tardàvem cinc dies. Hi havia molts problemes perquè la vacada era molt gran. A les nits, quan havíem de dormir al ras, a vegades les vaques envaïen vinyes i feien unes destrosses terribles. Hi va haver judicis a dotzenes i fins i tot ens havien implicat en incendis a la muntanya de Portbou.»

–Caram.
–«Mira, els ramaders saben que les cendres dels incendis van molt bé per fer créixer les pastures, i quan hi van haver focs en aquella zona, els ramaders van quedar sota sospita. En Romà Corcoll, que era el sobreguarda de Roses, em deia: ‘Cagum coi, quan enganxi en Bota!’, referint-se a un dels socis de casa, que era de can Bota de Setcases. Però en Bota no ho va ser mai! Eren la mateixa gent dels masos d’allà.»

–Devia ser una bona experiència, conviure amb els ramats.
–«Sí, però més endavant ja pujàvem i baixàvem les vaques en camions. Recordo un cas que il·lustra el caràcter d’aquests animals. Com sempre, a Sant Pere de Roda, vam fer la tria dels vedells, els vam vendre i els negociants van venir a buscar-los. Les vaques, les vam pujar als camions i cap a Setcases. Això devia ser el mes de maig, ja no hi havia neu. Doncs bé, al cap de cinc o sis dies ens truquen des del Port de la Selva per dir-nos que hi havia una vaca a Sant Pere de Roda! Aquesta vaca se n’havia anat des de Setcases a Sant Pere de Roda a buscar el vedell que li havíem tret! El bestiar tenia apamat el camí.»

–Tinc la impressió que el fet de ser frontera ha deixat molta empremta en la personalitat de la vall de Camprodon. És així?
–«No, per la gent del país la frontera no ha existit mai. Va existir només a la postguerra perquè tu saps que en acabar-se la Guerra Civil, a part d’haver-hi molta vigilància per al contraban i els maquis, es necessitava un salconduit perquè hi havia una franja de frontera política que, si no recordo malament, tenia 30 quilòmetres. Dins d’aquesta faixa tu havies de portar aquest document, que havies de renovar cada mes i si els carrabiners t’enganxaven que no el portaves, et detenien. Durant aquest temps sí que la frontera va ser molt present i molt perillosa. Mira, nosaltres vam coincidir amb l’època del Sabater, el famós maqui. El nostre mosso, en Cisco, tenia un germà que va estar engarjolat tres anys pel tema del Sabater. Molta gent d’allà hi estava involucrada sense saber-ho. El Sabater vivia a Prats de Molló. Resulta que hi havia tot un grup que passava propaganda fins a Barcelona, des de Prats. La duien per etapes: de Prats de Molló a Espinalba, d’Espinalba a Campdevànol i així fins a Barcelona. En van enganxar uns quants i va ser així que van saber els noms dels qui estaven implicats. A més, van enganxar gent de Setcases i de Vilallonga que anaven a treballar a Prats de Molló i que coneixien el Sabater, però no sabien qui era. Es feia dir Ferran Costabona i vivia a la Gribudella, una casa de pagès que hi ha a la vora de la Presta. I és clar, tota aquella gent d’aquí que anaven a Prats a dallar i a segar, el coneixien sense saber-ho. Quan hi va haver la detenció del germà d’en Cisco, de retruc van detenir un fotimer de gent que no hi tenia res a veure. Després els van deixar anar.»

–De contraban, n’hi devia haver força, m’imagino.
–«Sí, se’n va fer molt, però el que jo he conegut ha estat un contraban de subsistència. Jo també n’havia fet. Un estiu, quan devia tenir 16 o 17 anys, amb un altre de Setcases vaig anar a fer de manobre a Sant Guillem de Combret, una ermita que hi ha sota del Canigó, al terme de Prats de Molló. De tornada, passàvem cafè.»

–El famós Saint Louis, devia ser.
–«El Saint Louis i el Latour. Pensa que de cafè, en aquells anys, aquí n’hi havia ben poc, i anava molt car. I és clar, si passaves quinze o vint quilos de cafè, et treies un jornal de conya. De quan s’explotaven les mines de tungstè del darrere del Costabona –en territori francès– en recordo un al qual anomenaven en Casals, que tenia una furgoneta que conduïa per aquella carretera del Costabona plena de corbes amb una sola mà, perquè aquell home només tenia un braç! A sobre, a cada corba havia de fer maniobra perquè la furgoneta no passava. Doncs aquest home pujava el contraban de Prats i l’intercanviava per licors amb el contrabandista d’aquí que l’esperava a les mines. Però això era un contraban de subsistència. Anteriorment hi va haver el contraban de pèl de porc, aleshores n’hi havia molt. Anava molt car, el pèl de porc. Imagina’t si anava car que el que matava porc no cobrava res, només demanava quedar-se amb el pèl.»

–Perdoni la meva ignorància: què en feien, d’aquest pèl?
–«Raspalls i coses d’aquestes. En van enganxar uns quants, que passaven pèl. També se n’havia fet amb les restes dels avions que s’havien estavellat.»

–Pel que he sentit explicar, això dels avions és impressionant. N’hi va haver forces, tinc entès.
–«Que jo sàpiga, vuit o deu. N’hi va haver un, el que es va estavellar a la Balmeta, que va quedar a aquest costat de la frontera i, per tant, no es va considerar contraban. Però la resta eren en territori francès. La gent pujava a arreplegar alumini i si els enganxaven, se les carregaven. De l’avió que va caure a Caret, no en va quedar ben res, els de Setcases s’ho van emportar absolutament tot, no van quedar ni els motors! I només van enganxar l’últim camió, i mira que tots els camions havien de passar per força per davant de la caserna de la Guàrdia Civil de Camprodon. Hi havia catorze hores, de Setcases a allà. A cada viatge guanyaven entre 2.000 i 3.000 pessetes de l’any 56! Això era un dineral!»

–No ha pensat mai que no haver estudiat història va ser una equivocació?
–«Moltes vegades, moltes vegades. Però és que a la meva generació ens van faltar direccions. Per què vaig fer Monts? Doncs perquè a casa teníem una serradora i venien els enginyers de la forestal a inspeccionar. Et diré que inspeccionar consistia simplement en una taula plena de botifarra i pernil que preparava la mare. I també passava amb els d’Indústria, que venien a fer inspeccions perquè nosaltres teníem una dinamo i durant uns anys fèiem la llum del poble. Però bé, jo veia els enginyers de monts i em vaig enamorar de la seva feina. Però em vaig equivocar. Vaig entrar-hi amb un sentit romàntic: que si les muntanyes, que si les plantes, els boscos… I res, tu, només d’entrar vaig haver de fer matemàtiques, física i química… Ja em van treure la pols de l’esquena, ja. I no vaig començar a veure silvicultura i botànica fins a segon de carrera. Certament, el que m’ha agradat sempre és la història, n’he estat un apassionat. Aquí em vaig equivocar. Però bé, és igual, m’he guanyat molt bé la vida, pencant, això sí, i estudiant molt i molt»

LLegir més