Lourdes Beneria
Garona-Nogueres 01
Guillem Lluch conversa amb Lourdes Beneria, la reconeguda economista amb les arrels a Boí
Lourdes Beneria

 Guillem Lluch // La Vall de Boí atreu cada any milers de persones, gràcies a atractius com el romànic, les falles, l’esquí, el termalisme o el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Una vall pròspera i oberta al món que poc o res té a veure amb la que l’octubre de 1937 va veure néixer una de les seves filles amb més reconeixement internacional. Una dona que s’ha estimat i s’estima la terra on té les arrels, però que ja de ben petita va tenir clar que volia veure món. La vida la va dur a establir-se als Estats Units, on va formar la família i on va exercir la docència universitària, la qual l’ha convertida en un referent internacional en l’estudi de l’economia i el gènere.

Lourdes Beneria va néixer l’octubre de 1937 a Boí, en plena Guerra Civil i enmig d’un aiguat que va fer patir de valent la gent del seu poble. Va viure a la Vall de Boí els primers anys de la seva vida, abans de marxar a estudiar i d’emprendre un viatge vital que la va dur a formar-se i, posteriorment, treballar en diverses universitats de prestigi dels Estats Units i, fins i tot, a l’Organització Internacional del Treball (OIT). Una vida gens corrent per a una dona nascuda a finals dels anys trenta en una vall pirinenca.

–De quina casa sou filla?
–«De casa Sília, de Boí. El nom venia d’una besàvia que es deia Cecília i la va fundar el meu padrí patern, Manel Beneria, que era orfe i havia crescut a Capdella, a casa d’uns parents. Va ser una persona molt intel·ligent que a còpia de vetes i fils va anar pujant. En una pel·lícula mexicana vaig sentir que si no et recorda ningú ja no ets història i penso que soc l’última persona que recorda el padrí Manel, perquè soc l’única supervivent de sis germans. Pel que fa a la família materna, la mare era filla de casa Farré de Llesp, una casa pairal molt antiga, que encara existeix. Els meus pares van anar viure a casa Sília, on el padrí Manel hi havia muntat una botiga, i a poc a poc la van fer més gran. La família va créixer amb el comerç, però també amb les terres, ja que tot i no ser terratinents, en van anar comprant. El meu pare era el que en anglès es coneix com un man of all trades, perquè feia de tot.»

–Quins records en teniu, de casa Sília?
–«Era la botiga del poble i s’hi venia de tot: espardenyes, carn… Recordo una anècdota quan tenia sis o set anys, un cop que vam anar al Pont de Suert i em van dir que anés a comprar tabac. Jo vaig entrar a la primera botiga que vaig trobar, perquè pensava que tothom venia de tot, com nosaltres. Jo era la petita de sis germans, i amb molta diferència, perquè vaig néixer tretze anys després de l’últim germà, quan la meva mare ja en tenia 46. L’hereu es va quedar a casa, una altra germana va ser farmacèutica al Pont de Suert, una altra es va fer monja i va estar a molts llocs i el germà petit tenia una finca a la vora de Lleida. La infància la recordo molt pel fet que era la petita, era com una persona insignificant en una família tan gran i potser això em va dur a dir: Ah sí? Doncs ara us demostraré que puc anar molt lluny [riu]. Tot i això, també recordo que m’estivaven molt, justament perquè era la petita, era com el joguet de casa.»

–Vau néixer en plena Guerra Civil.
–«Sí, la meva mare estava tan desmillorada que no tenia llet… i, a més, quan jo vaig néixer, no sabien on parava el meu pare. A banda, vaig néixer a l’octubre i va coincidir amb uns aiguats molt importants que van fer créixer el riu, i la gent del poble va patir molt, perquè pensaven que l’aigua s’emportaria el pont romànic. El cas és que vaig néixer en moments molt difícils. Després, durant la postguerra, vam viure bastant bé dins del que cap, i no recordo tenir cap mancança. Tot i que vivíem amb un nivell bàsic, la veritat és que no vam tenir problemes greus. Sí que recordo, en canvi, el fet de viure en aquella societat de postguerra tan tancada.»

–On vau anar a estudi?
–«Vaig començar a Boí, però als sis anys vaig anar a Erill la Vall, perquè la mestra que hi havia era una cosina. Anàvem cada dia de Boí a Erill caminant, a vegades quatre vegades, perquè tornàvem per dinar. Recordo molt aquell camí tan maco, com baixàvem cap al riu i tornàvem a pujar. Des que van fer la carretera, però, aquell camí ja no hi és. A Erill hi vaig estar fins als deu anys i després vaig anar a Durro, perquè és on van destinar la cosina, i hi vaig estar fins als tretze anys. De fet, la cosina era de Durro i allà hi vivien els oncles. Durant la setmana m’estava a casa seva i els caps de setmana marxava cap a Boí. Va ser una cosa molt especial perquè anava caminant per la muntanya, una hora de camí, i ho feia com si res. Ara penso, com ho feia? Si nevava o hi havia neu m’acompanyava un dels meus germans, però sovint hi anava sola. Era un viatge preciós, perquè aquell camí és dels més macos i des del port de Caldes tens tota la vista de la vall. De gran, sempre que venia a l’estiu, de seguida que arribava a Boí, hi anava. El primer any que no vaig poder fer el camí, per l’edat, vaig tenir una gran tristesa.»

–I als tretze anys ja marxeu de la vall?
–«Sí, vaig començar el batxillerat com a estudiant lliure a l’Institut de Lleida i després vaig anar al col·legi de la Sagrada Família. Hi vaig estar interna fins a sisè, tot i que va ser un sisè truncat perquè al gener es va posar en marxa el curs preuniversitari i vaig haver de marxar a Barcelona a fer-lo, ja que llavors era l’únic lloc on es feia. I així va ser com vaig arribar per primer cop a Barcelona.»

–Un fet poc habitual.
–«No era habitual que una noia de Boí arribés a Barcelona a fer estudis universitaris. La veritat és que vaig ser jo que volia fer-ho. Vaig veure clar que no volia quedar-me per sempre a la vall, volia conèixer més món, i vaig creure que la manera de fer-ho era anant a la universitat. Aleshores, no sabia ben bé què volia estudiar ni molt menys, però gràcies a aquest curs preuniversitari em vaig trobar a la residència de les Teresianes, al rovell de l’ou de Barcelona. Tenia clar que no volia fer lletres, farmàcia o pedagogia, perquè era el que feien totes les noies i un dia, llegint La Vanguardia, vaig veure una notícia que deia que posarien una facultat d’Econòmiques a Barcelona, ja que aleshores, l’any 1954, només n’hi havia a Madrid. I no sé per què vaig fer aquest raonament, però vaig pensar que podria ser interessant estudiar Econòmiques perquè m’ajudaria a saber la diferència entre el capitalisme i el socialisme!»

–Com van ser els primers anys a Barcelona?
–«Durant els cinc anys d’universitat vaig seguir vivint a la residència i ja va ser una mica una sensació d’alliberació després de l’internat de Lleida. Em vaig adaptar bé a Barcelona i ho vaig gaudir. L’últim que m’imaginava, però, era que acabaria als Estats Units.»

–I com us arriba el desig de marxar?
–«Després dels cinc anys de carrera vaig veure que era molt important saber anglès, i vaig fer un viatge a Anglaterra amb uns companys, l’estiu de 1959, on vaig començar a trobar el gust als idiomes, perquè vaig veure que així se t’obre el món. De fet, l’estiu anterior ja vaig estar un mes a París, gràcies a un intercanvi de l’Associació Internacional d’Estudiants de Ciències Econòmiques que feia que si trobaves una feina per a un estudiant estranger, tu podies anar un mes al seu país. Així va ser com vaig passar un mes treballant al Crédit Commercial de France, als Camps Elisis, a tocar de l’Arc de triomf. Mira si vaig tenir sort! Va ser tota una experiència, perquè sortir de l’Espanya de Franco i arribar a París era un xoc. Més tard, però, quan vaig descobrir el món anglosaxó, em va atreure molt, el vaig trobar molt diferent del francès. Londres em va semblar molt diferent de París, i l’anglès el vaig trobar molt difícil, cosa que em va despertar les ganes de tornar-hi. Aleshores, vaig aconseguir una beca lligada a la London School of Economics que em va permetre estar deu mesos a Londres, fent un estudi sobre la integració econòmica d’Europa, ja que ja s’havia format el mercat comú.»

–I deu mesos després, torneu a Barcelona.
–«Sí, quan vaig tornar no sabia què fer. Vaig llogar una habitació al pis d’una noia alemanya i vaig començar a buscar feina. Volia tornar a Anglaterra, perquè tenia ganes d’acabar d’aprendre bé l’anglès i fer un postgrau, però era molt difícil, perquè aleshores tothom volia anar-hi, i em van dir que per què no provava d’anar als Estats Units. Així va ser com vaig demanar una beca Fullbright, pensant que no me la donarien, però me la van donar, i vaig poder anar a fer un màster d’economia a la Universitat de Nova York. Aquesta va ser la meva introducció als Estats Units, i poc m’ho pensava aleshores que hi acabaria vivint 40 anys!»

–I ja us hi vau quedar?
–«No, la beca Fullbright està pensada per formar gent que després torni al seu país a exercir, de manera que quan vaig marxar no em deixaven tornar a entrar als Estats Units fins al cap de dos anys. Mentre estudiava el màster, vaig conèixer un americà de Philadelphia, el Marvin, que també estudiava a Nova York. Quan vaig marxar, me’n vaig acomiadar, pensant que no ens veuríem mai més, però ell va dir que, tan aviat com pogués, em vindria a veure. I, i tant, si va venir, el novembre següent ja el tenia a Barcelona! Aleshores, jo estava força bé, treballava amb un grup d’economistes, el GENC, on fèiem recerca i programes. Quan va arribar el Marvin, em va convèncer per casar-nos i, al cap de dos anys, em va convèncer també per marxar cap als Estats Units. La veritat és que em va costar molt prendre la decisió, perquè a Barcelona hi estava molt bé, però el 1963 ens en vam anar.»

–On vau anar a viure?
–«A Nova York, que és on ens havíem conegut i on el meu marit va començar a fer el doctorat de Polítiques. Al principi, jo també volia fer el doctorat i no vaig buscar feina, així que de misèries en vam passar unes quantes. Tot i això, vam trobar un petit pis al Greenwich Village, un barri de Manhattan que recorda a Europa, i allà va ser on dos anys després d’instal·lar-nos-hi, el 1965, va néixer el Jordi, el nostre primer fill. Poc després, el Marvin va acabar el doctorat i va trobar feina de professor a Pennsilvània i ens hi vam traslladar. De 1966 a 1970 vam viure en un lloc que es deia Bethlehem, on el 1968 va néixer el nostre segon fill, el Marc. No em va agradar gaire viure-hi, perquè era molt provincià, molt diferent de Nova York, però en el fons va ser una experiència interessant per veure com vivia l’americà mig. Vivíem en una casa gran, havíem d’anar en cotxe a tot arreu… Quan la feina del meu marit ens ho va permetre, després de dos anys, ens en vam tornar a Nova York. Jo seguia amb la idea de fer el doctorat i, finalment, el 1970 em van acceptar a la Universitat de Columbia. La tesi la vaig fer sobre el sistema educatiu d’Espanya i vaig tornar un any a Barcelona per recollir dades. Finalment, vaig defensar la tesi el 1975 i vaig trobar feina a la Universitat de Rutgers, la universitat de l’estat de Nova Jersey.»

–Vau seguir vivint a Nova York?
–«Sí, jo treballava al campus de New Brunswick, que estava a una hora de Manhattan, i anava i venia, però no cada dia. Feia de docent d’Economia i m’havia especialitzat en economia del treball. Llavors, el 1977, una amiga que estava al departament d’Antropologia em va dir que buscaven una economista a l’OIT, l’Organització Internacional del Treball, i que jo hi encaixaria molt bé. Vaig pensar que, amb dos nens petits, no em donarien la plaça, però me la van donar i així va ser com vam acabar marxant dos anys a Ginebra.»

–I què hi vau fer a l’OIT?
–«Vaig estar dos anys dirigint un programa nou que acabaven de crear sobre el desenvolupament i la dona rural al tercer món, centrat en Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina. Volien que ho dirigís una dona, però aleshores n’hi havia molt poques, d’economistes. Tot plegat va ser una experiència que em va determinar molt cap al que ha estat la meva especialització posterior, el desenvolupament econòmic lligat al gènere. Durant els anys que vaig treballar en el programa vaig viatjar força –no tant com hauria volgut, perquè em vaig trencar una cama esquiant– i vaig poder dedicar-me a una temàtica que no havia treballat ningú abans, un fet que em va fer espavilar molt. Vaig començar a escriure sobre perquè a tot el món les dones estaven concentrades a casa i els homes a fora, sobre la subestimació del treball de les dones a nivell estadístic, ja que aleshores era el començament d’aquest gran tema i ningú no s’ho havia preguntat. Ara ja hi estem acostumats, però llavors fins i tot els meus companys de l’OIT pensaven que estava boja de voler començar unes sèries estadístiques a tot el món. El cas, però, era que cap país tenia recopilacions de les hores que les dones treballaven a casa, que eren moltes. En aquell moment era revolucionari preguntar-se això.»

–I dos anys després, torneu cap a Nova York?
–«Sí, el segon any d’estar a Ginebra, ens vam separar amb el Marvin i ell es va endur els nens cap als Estats Units perquè no haguessin de fer mig curs a Ginebra i mig a Nova York. Quan vaig tornar, em vaig reincorporar a Rutgers, però no tothom em va rebre bé, ja que els economistes ortodoxos em veien com una economista d’esquerres. Tot i això, m’hi vaig estar fins el 1987, quan es van posar en contacte amb mi des de la Universitat de Cornell. Resulta que estaven obrint un programa sobre dones i tercer món i, com que érem tan poques les que havíem estudiat el tema, em van contactar.»

–Un ambient molt diferent al de Nova York.
–«Totalment. Cornell va ser un gran canvi, perquè és a la regió dels cinc llacs, que és molt maca, però des de Nova York sembla que estigui a les quimbambes, i al principi em feia mandra. És una ciutat de només 60.000 habitants –quan hi són els estudiants–, però quan vaig anar-hi a fer l’entrevista em va agradar, perquè és molt maco i la universitat és preciosa, potser la més maca dels Estats Units. A més, generava molta vida cultural i feia que, tot i ser una ciutat petita, el món no fos tan petit. I allà m’hi vaig estar 23 anys, fent docència i recerca sobre dones i desenvolupament, fins que el 2010 em vaig jubilar.»

–I vau tornar a Barcelona.
–«Sí, sempre deia que quan em jubilés tornaria a Barcelona. El problema hauria estat si els fills s’haguessin quedat als Estats Units, però aleshores el Marc ja havia decidit que es quedaria a Barcelona i el Jordi s’havia casat amb una noia boliviana, perquè havia anat a Bolívia a fer la tesi doctoral i s’hi havia quedat.»

–Després d’una vida tan activa, us va costar acostumar-vos a la jubilació?
–«Sí, va ser un canvi de vida difícil, lligat també a un canvi de societat. Com que cada estiu havíem anat venint, em semblava que més o menys havia anat seguint l’evolució de la societat d’aquí, però quan vaig tornar definitivament vaig veure que havia canviat molt més del que m’imaginava. També em vaig trobar una mica ‘ninguneada’: allà molta gent coneixia la meva feina i aquí, en canvi, el tema internacional no interessava gaire.»

–Seguiu pujant a Boí?
–«Sí, Boí no l’he deixat mai, perquè hi anàvem cada estiu. Hi tinc part de la família i segueix sent un lloc d’atracció. Recordo que als estius, el Jordi i el Marc hi arribaven que pràcticament no parlaven, perquè a casa parlàvem bàsicament en anglès i els primers dies de ser a Boí no es podien comunicar amb ningú. Al final de l’estiu, en canvi, ja parlaven perfectament el català i el problema el tenien per recordar l’anglès [riu].»

–‘Casa’ segueix sent Boí?
–«No, però soc molt conscient que hi vaig néixer. Quan et fas gran i hi ha tres o quatre generacions darrere teu et fas un embolic amb la gent que encara hi viu, però he mantingut la relació tant com he pogut.»

–Com veieu l’evolució de la dona en entorns rurals com els de la Vall de Boí?
–«Ha evolucionat molt, trobo que les dones són molt més valentes del que ja érem aleshores, que ho érem, però no ens rebel·làvem. A més, ara hi ha moltes més dones estudiants. Quan estava a la universitat, a tota la vall només hi havia una estudiant de Medicina i una altra de Veterinària. Jo vaig créixer tenint la impressió que, de coses d’estudis, no podia parlar-ne amb gaire gent. Ara, en canvi, això ha canviat molt, la cultura comença a florir, és molt interessant el que està passant, i sembla que la pandèmia ha atret més gent.»

–Com veieu el futur de la Ribagorça?
–«No ha tingut el desenvolupament de l’Aran, Cerdanya o els Pallars i això fa pena, però hi ha oportunitats. El que m’agrada és que la Ribagorça és mig Lleida i mig Osca, i s’ha demostrat que podem conviure i fer coses junts, tot i que és clar que hi ha tensions. I després, a la vall, per exemple, tenim pobles que han anat cap amunt, com Barruera –que abans no era tan important–, Taüll o Erill i, en canvi, Boí ha perdut, s’hi ha tancat algunes cases antigues i a mi em fa molta pena. Recentment, m’han fet presidenta honorífica del Centre d’Estudis Ribagorçans i em fa il·lusió poder mantenir aquesta vinculació sentimental i cultural amb la comarca.»

–I el Pirineu té futur, més enllà del turisme?
–«Crec que s’hauria d’organitzar millor la ramaderia, perquè hi ha la possibilitat que no desaparegui. És complicat, perquè la Unió Europea pot importar carn molt més barata d’Austràlia o Nova Zelanda, però encara s’hi pot fer alguna cosa. I després van sortint coses noves. L’altre dia em va trucar una noia del Pont de Suert i em va dir que estan creant un hub. Jo els vaig dir que pensessin en fer pomes bio, entre altres productes, perquè a Llesp n’hi ha i penso que es podria ampliar. Crec que més enllà del turisme hi ha possibilitats que s’haurien d’estudiar. Ara, amb la Covid, hi ha més gent que s’ha establert allà dalt, no se sap si temporalment o definitivament, però hi ha una mica de resurrecció de l’activitat econòmica i potser això anirà a més. Això sí, a l’Alta Ribagorça el que és bàsic és que ens millorin la carretera que passa per Escales, perquè segueix sent un embut!»

LLegir més