Una estació enyorada
Garona-Nogueres 04
Llessui va omplir de vida durant vint anys la Vall d'Àssua i va donar feina a molta gent del país; el seu tancament va ser un cop dur per a moltes famílies
Llessui Pistes de esquí amb una ratrack_BN

Eva Lluvich > TEXT

A la muntanya de Llessui hi planten encara avui, imponents, les pilones del telecadira abandonat, amb les cadires biplaces, immòbils, buides d’esquiadors, resistint el pas del temps; vestigi d’un passat esplendorós que recorda amb certa nostàlgia Jordi Farreny, qui fou cap de pistes i director de l’estació.

També roman dempeus l’edifici de serveis i el restaurant La Carena, aquest espai, però, amb les fustes arrancades, portes i finestres tapiades i algun forat a la paret fruit de malifetes; és l’esquelet que fa mal a tots aquells que van gaudir de l’espai, molts dels quals no poden evitar veure l’edifici sense associar-lo a la imatge de Francesc Rafel, més conegut com a Kiko, alma mater del restaurant, que sovint feia rom cremat mentre, enfilat a una taula, entonava per goig dels clients el «Sant Joaquim gloriós…»

«Penso que s’hauria de desmantellar tot, enrunar l’edifici i treure la ferralla, potser fer-hi un refugi, però deixar-ho net», diu Farreny, que va estar uns cinc o sis anys sense poder posar els peus a la muntanya després del tancament de l’estació i que es lamenta de la imatge de deixadesa que avui donen les restes a la muntanya.

L’estació d’esquí de Llessui obrí les portes el desembre de 1966 i fou obra de l’emprenedor Alfons Segalàs, membre del Centre Excursionista de Catalunya. Agustí Escur, de casa Roi de Llessui, explica que la construcció de l’estació va ser molt ràpida: «Al setembre començaven i al gener ja la van inaugurar». Recorda que els camions que portaven les pilones eren massa grans i no pogueren arribar fins a Llessui, així que les van haver de descarregar en un prat d’Altron, des d’on les van remolcar amb tractors dels veïns i camions més xics, vinguts de Tremp.

Aleix Salvat, per la seva banda, explica que el restaurant era un refugi noruec portat peça a peça i reconstruït aquí, i que el primer any una ventada es va emportar el llosat fins a la muntanya de Seurí.

L’estació tenia un dels telecadires més grans d’Espanya. Era una estació de grandària considerable, comparada fins i tot amb estacions obertes en l’actualitat al Pirineu. Farreny explica que, de mitjana, hi acudien entre 2.000 i 3.000 esquiadors i algun any extraordinari havien arribat a ser 5.000 per temporada.
Vint anys després, el Dilluns de Pasqua de 1987, tancà definitivament les portes.

Foren dos els principals problemes de l’estació. El primer, el temps, ja que quan bufava vent de nord escombrava tota la neu de les pistes i, en una estació sense paravents ni pistes enfonsades en el terreny o que comptessin amb algun tipus d’elevació per acumular la neu, sovint la muntanya quedava pelada i inservible per a la pràctica de l’esquí.

Mantes al telecadira. Tant Farreny com Salvat coincideixen a afirmar que el gran problema fou que es construí l’estació sense cap estudi seriós d’innivació i altres factors meteorològics. Expliquen que els impulsors del projecte van veure que aquella muntanya a l’hivern sempre estava blanca i van considerar-ho suficient per obrir unes pistes. El principal error va ser instal·lar el telecadira en una carena exposada sempre al vent, fet que implicava que sovint s’hagués de tancar i impedia així l’accés dels esquiadors a l’anomenada cota 2.000. Salvat recorda especialment el fred que feia pujant al telecadira i el fet que molts cops els repartien mantes per poder suportar el viatge. Farreny, per la seva banda, rememora que l’anemòmetre del pàrquing de vegades marcava ratxes de vent de 180 i 200 km/h.
Recorda que els darrers anys, més d’un cop, davant la impossibilitat d’accedir a les pistes, van haver de portar amb autocars grups de clients al port de la Bonaigua per poder realitzar les classes contractades i poder esquiar.

El segon problema va ser una gestió deficient, que implicà diversos canvis de propietaris i gestors, i això tampoc va ajudar a continuar. Diu Farreny que tot i aquests dos problemes hi hagué també manca de voluntat política, perquè des del govern de la Generalitat se salvà La Molina, mentre que Llessui es deixà caure: «No tenia el pes històric que sí podia tenir La Molina, i som pocs votants en aquest territori.»

Aleix Salvat recorda que el primer cop que va pujar a Llessui fou amb un oncle, l’any que la van inaugurar. Anava amb pantalons curts i mitjons llargs, com s’estilava a l’època, i aquell any només va baixar en trineu; l’any següent, el padrí li va regalar uns esquís, uns Attenhofer, i així va començar i ja no ho va deixar mai més. Primer hi anava com a alumne –li va ensenyar a esquiar Pepe Rubio, mestre de la major part dels que més endavant foren monitors i treballadors de l’estació–, i més endavant, com a membre de la Federació Catalana, de l’Equip Nacional, on va entrar l’any 1972, «l’any que Paquito va guanyar la medalla», i va estar-hi uns dos anys. Després ja ho va fer com a monitor, impartint classes, un cop es va anar traient els diferents títols fins a esdevenir entrenador nacional. En aquella època treure’s el títol implicava entre vuit i deu anys, a diferència d’ara que s’aconsegueix en tres.

Farreny parla dels primers anys d’esquiar a Llessui. Explica que el seu pare era director d’una escola a Lleida i organitzava cursos d’esquí a Llessui. Recorda que el primer cop que hi va pujar, amb deu o onze anys, no hi havia pràcticament infraestructura d’allotjament turístic i residien durant l’estada, per parelles, a cases particulars de famílies de Llessui. Té molt bons records de l’experiència: ell es va estar a casa Andreva i explica que s’havien de quedar una setmana i tots van demanar de quedar-s’hi una setmana més.
«Tothom que ha esquiat a Llessui en guarda un record brutal», diu Salvat, i explica emocionat i amb els ulls brillants que la muntanya era una gran pista i que havia fet baixades des de Montsent fins al pàrquing sense remar. Recorda especialment dos pistes: els Altars i el Tamborí, una blava, fàcil, amb una llargada de cinc o sis quilòmetres. També evoca esquiar a la zona del barranc de Seurí, on nostàlgics de l’estació cada any van a fer-hi unes baixades.
Ambdós somriuen en recordar els anys passats a Llessui: asseguren que hi havia molt bon ambient entre els clients i els treballadors i que el fet diferencial de l’estació era que es tractava d’una estació familiar i de famílies. Ambdós recorden els mateixos cognoms de famílies de Barcelona que pujaven amb els fills i parlen dels Pont, Montagut, Ferrer, Clotet… que van comprar pisos a Sort.
Farreny recorda que també pujaven a esquiar molts veïns autòctons, especialment de Tremp i la Pobla de Segur, i que en aquella època tant o més important que l’esquí era la cuina i el menjar que es donava, abans i després d’esquiar.

Ramaders i pisters. A diferència de l’actualitat, en què molts treballadors de les estacions d’esquí són forans, que fan la temporada i marxen, a Llessui els primers anys tots els treballadors eren veïns del territori, pràcticament de la mateixa vall. Hi treballaven tots els membres de set o vuit cases de Llessui (Andreva, Trilla, Roi, Xamberg, Casat, Salvat…), veïns d’Altron, de Castellviny o de Sort; alguns combinant-ho amb la feina de ramaders, amb explotacions de vaques o ovelles, mentre que altres van aprofitar per obrir negocis. Així va ser com van posar-se en marxa establiments turístics com la pensió Andreva a Llessui, el restaurant Casa Joana a Bernui i els hostals Roch i Vall d’Àssua a Altron, pràcticament tots encara oberts avui, tot i que enyoren la gran quantitat de clientela que aportava l’estació d’esquí.
Hi treballaven unes vint persones, a pistes, i quinze o vint més a la restauració, a més d’una escola d’esquí amb uns vint o vint-i-cinc monitors. Un dels treballadors del país va ser Roi de Llessui. Va treballar a l’estació durant catorze o quinze anys, primer només hi anava els caps de setmana i festius i, més tard, ja tota la temporada. Va començar com a remuntador i després va fer de pister i va portar la camilla, que els primers anys pesava uns 60 quilos i que havia de portar tot sol.
Esquiador autodidacta, explica que quan tenien vuit o deu anys i no s’havia ni sentit a parlar de l’estació es fabricaven els propis esquís de fusta. Anaven a tallar una branca de freixera, la partien i amb l’aixol els apariaven o empraven cèrcols de tones de vi que es lligaven amb cordes a les sabates. Després va rebre classes de monitors de l’estació i finalment va fer un curs de formació especialitzada a la Vall d’Aran per fer de camiller. Hom recorda la velocitat amb què lliscava pista avall amb la camilla i que era l’únic que s’enfilava quan convenia a dalt de les pilones amb les sabates d’esquí.
Començava la jornada a les nou del matí i l’acabava a les cinc de la tarda, però abans ja havia ajudat el seu pare a apariar els animals, vaques i ovelles. La seva mare obrí un bar al pàrquing que més tard va regentar la seva dona, a la qual va conèixer a pistes, on havia pujat a treballar de fora la vall. I recorda que no fou l’únic, que entre veïns dels país i persones que van pujar a treballar a l’estació es van formar algunes parelles. Explica que l’estació ajudà a aturar l’èxode de veïns de la vall cap a fora de la comarca que, segons diu, «als anys seixanta i setanta marxaven com mosques.»
Farreny recorda que tots els treballadors hi van posar il·lusió i ganes, i que feien de tot. Ell mateix explica que havia arribat a fer doble jornada, de dia treball a l’estació i a la nit havia arribat a conduir les màquines de xafar neu i havia anat a preparar pistes, on alguns maquinistes no s’atrevien a arribar per por.

Reiniciar fora de la vall. Per molts, que van centrar el seu modus vivendi al voltant de l’estació d’esquí, el tancament va ser dramàtic i van haver de reiniciar l’activitat, reconvertir-la i buscar altres feines fora de la vall: «Tota la gent era del país, hi van creure molt, hi va haver gent que es va vendre les vaques i, quan va tancar Llessui, va ser un cataclisme, ho van passar molt malament», apunta Salvat, que ha treballat en altres pistes d’esquí –Baqueira-Beret, Andorra, França, Boí-Taüll…–, però diu que els seus millors records són de Llessui, potser perquè hi va començar a esquiar però sobretot per la familiaritat.
Durant anys s’ha especulat sobre una possible reobertura de l’estació, idea avui ja descartada completament. D’aquella iniciativa, avui només en queden les restes abandonades, cada cop més malmeses, del telecadira i alguns remuntadors, que recorden als visitants que durant vint anys aquella muntanya pelada, sense d’arbres ni obstacles, permeté uns descensos de vertigen i esdevingué el paradís dels esquiadors.

LLegir més
×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!