L’alquimista dialèctic
Alberes 23
Josep Vallès Rovira és el setè d’onze germans, tots ells es van dedicar a professions liberals i de l’esperit, d’una gran profunditat intel·lectual
Pep Vallès // Foto: Sílvia Carbó

Mariona Seguranyes Bolaños // Pep Vallès em rep a casa seva, a Agullana, al seu espai creatiu. Seiem davant d’una immensa biblioteca, rodejats de llibres i d’obres d’art, i encetem una conversa que esdevé un viatge en la seva llarga trajectòria com a crític d’art, de més de seixanta anys.

Josep Vallès Rovira és el setè d’onze germans, tots ells es van dedicar a professions liberals i de l’esperit, d’una gran profunditat intel·lectual: la Montserrat, monja a Santiago de Xile; l’Evarist, pintor; el Ramon, advocat; la Domina, mare de família; el Jaume, advocat; el Joan, oficial a la notaria del pare; el Pep, crític d’art; el Joaquim, professor de llatí i filosofia a Veneçuela; l’Isidre, historiador de l’art; l’Aniset, monjo de Poblet, conegut com a Fra Marc, i el Carles, editor i galerista d’art. La família, instal·lada a Bellpuig de Lleida, es va traslladar a Figueres el 1932, per la professió del pare, notari, al cap de pocs mesos del seu naixement.

Em parla dels gens familiars que el lliguen a l’art: «La meva mare era una gran dibuixant i tenia dos tios marxants, que havien venut obres de Rusiñol i Nonell, i la presència de l’obra del meu germà segur que em va marcar». El primer contacte amb l’art que va tenir Pep Vallès fou a través de l’obra de Salvador Dalí, en el transcurs d’una visita que va fer al despatx de la notaria del pare del geni empordanès, Salvador Dalí Cusí, per complir un encàrrec del seu pare també notari, Evarist Vallès Llopart. Allà, un jove Vallès es va quedar «clavat, bocabadat», observant la minuciositat i perfecció del traç de la línia dels dibuixos de Dalí de mitjan anys vint que decoraven les parets. Recorda amb intensitat aquell moment, perquè va representar una mena de revelació interior: «A través de l’art em vaig anar liberalitzant, evolucionant ideològicament.»

S’instal·là a Barcelona per fer la carrera de Dret entre el 1948 i 1953, on va coincidir amb el crític d’art Narcís Pijoan: «El dret era estrictament per guanyar-me la vida». En aquell moment conegué tots els pintors del Ciclo de Arte de Hoy, format, entre d’altres, per Lluís Bosch Cruañas, Joaquim Llucià, Amèlia Riera, Francisco Valbuena, Carlos Mensa i Emília Xargay, on feia conferències i presentacions. El desembre de 1953 es llicencià. Tot seguit, va fer el servei militar a l’Àfrica, el 1954, a la ciutat de Xauen, i fou allà on realitzà el primer escrit estètic sobre una interpretació de l’obra La Lectora de Renoir. A Figueres va publicar algun article a la Vida Parroquial, i després, el 1955, va iniciar la seva faceta com a crític a la revista Canigó, on tractava tant temàtica d’artistes empordanesos com pintors no figuratius, experimentals de les noves tendències. La mort del seu pare el juliol de 1956 i un desengany amorós el van empènyer a marxar el 1957 de voluntari a la legió a Ifni, a l’Àfrica occidental espanyola, a la regió veïna del Sàhara, i quan era allà el sorprengué la guerra que va esclatar entre el Marroc i Espanya. Aquesta experiència bèl·lica el va conduir envers els límits de l’existència humana al bell mig del camp de batalla, on, en paraules seves: «Les bales volaven per tots costats, era com si plogués». Afirma que «allà vaig anar madurant doctrinalment». Acabada la guerra, el juny de 1958, va marxar d’Ifni i es va dirigir a les coves d’Altamira, una altra de les seves experiències intenses i importants. Quan retornà a Figueres, va iniciar una implicació activa en el Patronat de la Catequística, i va passar a formar part de la junta amb el càrrec de secretari. Vallès va ser part activa del nucli intel·lectual i cultural de la ciutat amb inquietuds, on eren presents els pintors Bartomeu Massot, el seu germà Evarist Vallès, el director de teatre Tony Montal i els crítics Vicenç Burgas, Narcís Pijoan, Domènec Moli i Joan Buscató. D’aquestes trobades en va sorgir la iniciativa del grup de teatre Arlequín.

«I començo a treballar en despatxos de notaris a Barcelona i em dedico als grups d’artistes, com l’Amèlia Riera i en Llucià, que es va suïcidar». Pep Vallès és un dels crítics que ha resseguit de manera propera la trajectòria plàstica d’Antoni Tàpies. El primer cop que veié una tela de Tàpies va ser justament quan acabava de tornar d’Ifni el 1958, a la sala Gaspar. Va quedar fortament impactat «quan veig que fa aquella cosa terrosa, aquella cosa aspra, aquella cosa material, vermellosa, dolguda, tràgica». Va conèixer personalment l’artista a través del pintor Joan Vilacasas: «Vam lligar de seguida». Aleshores s’establí una relació d’admiració i conversa estètica que va fructificar en diversos articles i el llibre Tàpies empremta, publicat en edició de bibliòfil per l’editorial del seu germà: Art 3.

Ha portat a terme la seva faceta de crític d’art en diferents publicacions, entre les quals a Tele/eXprés, entre 1969 i fins a 1979, 9 País, El Noticiero Universal, Artes i Crónica 3. Té una manera molt característica de redactar: elimina els articles i les preposicions, que formen part de la lògica del seu pensament i de la contemporaneïtat del moment. «S’escriu d’aquesta manera per les urgències de la vida i es té la necessitat de limitar». És autor de diverses monografies, com la de Daniel Argimon i la singular Dalí, Delit Empordà (1987). El seu darrer llibre publicat és un estudi iconogràfic de la Catedral de Barcelona des dels ulls de la simbologia de la maçoneria: Catedral Santa Creu, Temple Hèrcules (2016).

La tarda ens cau al damunt mentre observem les tapes de vàter intervingudes per diversos artistes, entre ells Elena Paredes, Amèlia Riera, Daniel Argimon, Joaquim Llucià, Bartomeu Massot, Josep Guinovart, Beneyto, Francisco Valbuena, Narotzky, Assumpció Raventós, Gustau Carbó Berthold, Lluís Bosch, Emília Xargay… Ha estat una de les seves fixacions aquesta col·lecció iniciada el 1969, i fou presentada el 1973 per Camilo José Cela amb el text Opercula latrinae. En paraules seves: «Les restes escatològiques són la regeneració de la vida natural a través dels fems i esdevenen el símbol del cicle de la vida i la mort». És aleshores quan sorgeix l’alquímia, l’altre motor de la seva vida: «Jo soc alquimista dialèctic, no pràctic. Intents de transmutació de la pedra bruta.»

Marxo pensant que ens queda molt per conèixer sobre Pep Vallès. Els seus articles són una crònica cultural dels moviments artístics progressistes i experimentals en plena transició de la dictadura i despertar de la democràcia. Tota una lliçó d’una generació combatent, de la qual ens queda molt per aprendre. La tardor del 2020 l’Institut d’Estudis Empordanesos presentarà un estudi de la seva trajectòria portada a terme per diversos autors, que anirà acompanyada d’una exposició a la Fundació Valvi de Girona. Segur que podrem aprofundir en la seva trajectòria, creuada de moltes inquietuds del nostre petit país.

LLegir més