Joan Badia-Homs
Gavarres 37
Conversa amb l'historiador medievalista, autodidacta en majúscules i defensor del patrimoni històric de l'Empordà - de l'Alt i de Baix - i de la Catalunya del Nord.
Joan Badia-Homs. Fotografia de Josep Burset

Pitu Basart //  Un historiador torroellenc de Palafrugell, Joan Badia-Homs. Treballador de la banca jubilat, però pel damunt de tot historiador medievalista de vocació molt primerenca, en Joan és un autodidacte en majúscules, un dels pocs que sense passar per la universitat ha estat capaç d’estudiar en profunditat, de defensar i de reivindicar el patrimoni històric arquitectònic sobretot de l’Empordà -de dalt i de baix- i de la Catalunya del Nord. Des del seu retir de Torroella, ens explica el seu món, que també es mou en l’art contemporani.

Soc nat al carrer Ample de Palafrugell, el dia 9 de maig de 1941. Sí, soc de Palafrugell, però no me’n sento massa. Visc a Torroella des de fa 14 anys. Un cop casat vaig anar a viure a Llafranc, que és de Palafrugell, però no m’hi he sentit massa integrat, tot i que hi tinc experiència i currículum, tot i que em vam donar el premi Peix Fregit… Palafrugell, segon jo ho veig, és de les viles que després de la guerra va patir més intel·lectualment i socialment.

Per què va patir tant?

Abans de la guerra era una vila progressista, liberal. Després, la gent que va marxar es va trobar molt a faltar. El Palafrugell de les tertúlies de Josep Pla al Fraternal va quedar absolutament extingit i es va passar al costat contrari. Va ser un panorama dominat per unes poques famílies, molt religioses, molt de dretes… i jo ho vaig patir bastant. De Palafrugell, en tinc un record ambigu i estic content de viure en un poble tan amable i generós com Torroella, en què el tracte amb les persones és molt proper i hi ha un nivell cultural destacable. El meu Palafrugell és carca i tancat… i hi vaig viure més de 60 anys, vaig fundar el museu local i en vaig ser el primer director. Però, per exemple, quan, molt jove, vaig donar notícia a la revista local de l’existència d’un poblat ibèric a Sant Sebastià, vaig haver de patir pels comentaris i desqualificacions. Després ha estat excavat i degudament valorat i és considerat una de les joies del patrimoni municipal. Ja ho veus!

I la família?

El meu pare es deia Àngel Badia, era de Girona, d’una família molt religiosa; el seu pare era bidell. El pare de la meva mare, la Margarita Homs, era taper, carrador, un empresari amb dos treballadors, ganiveta i tinard: es deia Joan Homs i era un home progressista, anava a fer tertúlia al Fraternal i quan es va morir jo tenia 9 anys. El vaig trobar molt a faltar. Em vaig casar l’any 1973 amb la Montserrat Puigdevall, de Camallera, Alt Empordà, i he tingut una filla, l’Eulàlia, que ha fet història de l’art i treballa autònomament de taxadora i catalogadora en diferents museus, i això m’ha agradat, m’ha fet content.

I tu qui ets, Joan?

Jo sóc un dels que han patit en aquest país per culpa de les dretes i el feixisme, per tant soc d’esquerres, per consciència i per compromís social. Al principi de la democràcia vaig votar el PSUC.  Però sempre he estat independentista, ja ho era en ple franquisme, d’amagatotis com tots. Sóc dels d’abans; no m’hi he apuntat ara.

Quins estudis tens?

El meu pare era mestre i acabada la guerra va estar a l’escola de Mont-ras molts anys, va ser director d’un grup de teatre d’aficionats del centre catòlic de Palafrugell molt de temps. Però la meva relació amb ell respecte als estudis va ser zero. No va permetre que pogués estudiar a la universitat, no em va deixar cap sortida. És una cosa inexplicable. Jo tenia la vocació de les pedres. Perdia el nord quan veia una vestigi antic, però no vaig poder estudiar allò que m’hagués agradat: història, art… Per a mi, la fastigosa mili i, sobretot, no accedir a la majoria d’edat, a la independència personal, fins als 21 anys van ser circumstàncies que em van destrossar el futur, com a molta gent, suposo. En fi… conseqüències d’una dictadura inacabable, criminal i genocida i la seva projecció a tot arreu.

I d’on et va venir aquesta vocació?

No ho sé exactament.

De l’escola, potser?

Vaig anar a l’acadèmia Sant Jordi de Palafrugell amb el senyor Farga i hi vaig estudiar fins a batxillerat superior. Allà em vaig entusiasmar amb la literatura i la geografia, les lletres… i quan vaig ser una mica més grandet, amb l’arqueologia fins que vaig veure que el meu era el món medieval, l’edat mitjana.

Llegies molt?

Anàvem a la biblioteca Popular de Palafrugell, a l’antiga escola d’Arts i oficis, que després va ser museu del Suro. Hi havia passat moltes hores. Llegia sobre els meus temes vocacionals i literatura catalana de manera quasi obsessiva… I comprava tots els llibres que podia. També em vaig espavilar a escriure força correctament en català ben aviat.

No practicaves cap esport?

M’agradava molt l’excursionisme, és clar! però l’excursionisme científic, el dels grups de recerca sobretot de patrimoni cultural, material i immaterial. Però a Palafrugell no hi havia cap centre excursionista. Vam ser una colla de companys -en Ferran Pasqual, en Josep Maria Martí Filosia, en Josep Esteve, jo…- que ens  vam organitzar i vam començar a fer sortides i a descobrir l’entorn més proper: esglésies, castells, dòlmens… vam saber que existien les Gavarres. En aquella època anar a Fitor era una aventura. Potser el campanar i l’església de Fitor tenen una mica la culpa de tot plegat. Estem parlant dels anys 1956-1958.

Ningú de Palafrugell no us va guiar?

No, va haver de ser una persona de Calonge, en Pere Caner; va ser un impacte per mi conèixer-lo. Vaig quedar parat que en un altre poble hi hagués gent com en Pere, perquè a Palafrugell no hi havia ningú que s’hi assemblés o almenys jo no els coneixia. En Pere ens va parlar dels Països Catalans, ens va dir que havíem d’escriure en català -jo ja ho intentava-, ens va ensenyar les ceràmiques dels jaciments del Collet, de les coves de Ruàs de Calonge i un petit museu sobre el món del suro que ell tenia en una casa de la seva propietat al carrer Major… A hores d’ara tot allò hauria de ser un museu al castell… En fi, que en Pere ens va descobrir molts aspectes de la realitat que no coneixíem, va ser una obertura al món des de sa Bardissa! Anàvem amb bicicleta o en moto des de Palafrugell a Calonge a fer tertúlia, en Ferran Pasqual i jo mai no fallàvem. Jo, als de casa, no els deia mai que anava a veure en Caner, per si un cas!… Deia que anava d’excursió. Ell, per a nosaltres, va ser el guia.

Vas deixar l’escola als 16 anys i a què et vas dedicar?

D’això, no m’agrada gaire de parlar-ne. Als 16 anys vaig entrar a treballar al Banc Comercial Transatlàntic, que posteriorment va ser absorbit pel Deutsche Bank. Hi vaig ser fins als 58 anys, 42 anys, quasi tots a la sucursal de Palafrugell.

I no vas intentar continuar estudiant?

Vaig buscar maneres per estudiar mentre treballava, però sempre vaig trobar pals a les rodes: no hi havia universitat a Girona ni autopista per anar a Barcelona, el trasllat definitiu per a mi no tenia possibilitats. Ni una! Vaig pensar, saps què? pel meu compte començaré a aprofundir en el món medieval de l’Empordà, que és el que tinc més a la vora i és el que estimo més… Llavors tenia 18 anys. Fins i tot durant la mili, a la meva destinació, a la caixa de reclutes de les casernes de Girona,  com que no tenia gaire feina estudiava el romànic, classificava el que sabia i planificava el que estudiaria més endavant.

I qui et va orientar?

En Caner, en part; després vaig conèixer el senyor Esteva de Sant Feliu: va venir a donar una conferència a Palafrugell i m’hi vaig presentar per la cara. Justament llavors estava excavant el dolmen de Torrent i em va convidar a anar-hi. A partir d’aquell moment, si organitzava excursions jo hi anava, a vegades també hi venia en Caner i vàrem formar aquest grup del Baix Empordà, amb en Josep Escortell, de Sant Feliu, un erudit, un niu de saviesa que era col·leccionista de tot i que tenia molt de coneixement; amb l‘Escortell vàrem fer campanyes molt importants i em va influir molt; va morir fa uns anys, tenia una tintoreria a la plaça del Monestir. Un xic més tard vaig conèixer en Nèstor Sanchis. I l’Esteve Fa de Llagostera, uns altres pous de ciència.

[Podeu acabar de llegir la conversa a la revista Gavarres 37]

LLegir més