Mossèn Benigne Marquès
Cadí-Pedraforca 30
El director de la revista Cadí-Pedraforca, Guillem Lluch, conversa amb Mossèn Benigne Marquès, l'ànima de l'Arxiu Diocesà d'Urgell

Conversa amb l’ànima de l’Arxiu Diocesà d’Urgell. Benigne Marquès tenia clar que volia ser mossèn ja des de ben petit. Nascut a Oliana quan els darrers trets de la Guerra Civil encara ressonaven, va créixer en el si d’una família pagesa. Va fer els tretze cursos del seminari a la Seu d’Urgell i va acabar els estudis de dret canònic a Salamanca, on va coincidir amb un professor que li va obrir les portes al coneixament dels textos antics. Després que el bisbe Martí Alanis l’enviés al Vaticà a fer els estudis necessaris per poder dirigir l’Arxiu Diocesà d’Urgell ha passat mitja vida entre pergamins i còdecs, però no ha deixat mai d’exercir de rector de poble.

Guillem Lluch Torres // Mossèn Benigne Marquès (Oliana, 1940) ja ens espera quan arribem al Bisbat d’Urgell una estona abans de l’acordat per mantenir aquesta conversa. Convenim amb el fotògraf anar cap a les instal·lacions de l’Arxiu Diocesà –on té el despatx– per poder parlar tranquil·lament i fer-li fotos al seu hàbitat natural. Baixem fins al soterrani de l’antiga església dels Dolors, on fa prop de set anys el Bisbat d’Urgell hi va habilitar unes modernes instal·lacions on es conserven els milers de documents que acull l’Arxiu Diocesà d’Urgell. Mossèn Benigne Marquès coneix què hi ha a cada prestatgeria, fa moure les rodes que desplacen els armaris i ens indica a quin espai hi ha els pergamins més antics i més adequats per aparèixer com a fons de les fotografies que li fem. Ha dedicat gran part de la seva vida als documents que hi ha entre aquestes quatre parets i, de fet, el que hi ha en aquest arxiu s’ha acabat convertint en una part integrant d’ell mateix. Pocs historiadors o estudiosos hi ha al Pirineu que no coneguin o hagin sentit a parlar de mossèn Benigne Marquès ja que, molt probablement, hauran requerit dels seus serveis com a arxiver en alguna de les seves investigacions. Se’l coneix, doncs, sobretot per aquesta tasca que ha realitzat durant dècades a l’arxiu i al capdavant d’Urgellia, la publicació que va posar en marxa el pare Cebrià Baraut –monjo benedictí de Montserrat, fill del Vilar de Cabó– l’any 1978 i que ell ha continuat fins als nostres dies. No es coneixen tant, en canvi, altres facetes seves, com la de vicari a Andorra o la de rector de parròquies petites, com les d’Alàs o Coll de Nargó. Gran amant de la música i amb «un defecte que tenen molts, perquè no sé si se li pot dir virtut», com és ser del Barça, mossèn Benigne Marquès ha viscut canvis transcendentals per a l’església catòlica, com el Concili Vaticà Segon que, entre molts altres aspectes, va incorporar canvis a la missa, com ara la utilització de les llengües vernacles en comptes del llatí o el fet que el capellà deixés d’oficiar-les d’esquenes al poble. S’ha format al Vaticà i ha conegut bé personatges com el bisbe Joan Martí Alanis, una figura molt destacada per la tasca que va fer al Bisbat i clau a l’Andorra moderna, en ser el copríncep episcopal que va aprovar la Constitució. Una trajectòria vital que li ha valgut diversos reconeixements, entre els quals la Creu de Sant Jordi, rebuda aquest 2020.

–D’on venia la vostra família?
–«Jo soc el primer que vaig néixer a cal Prat d’Oliana, perquè la família venia del Salze, una masia del municipi d’Odèn, al Solsonès, on feien de pagesos. Quan va acabar la guerra van baixar a viure a Oliana i jo, que era el petit de tres germans, ja vaig néixer allà. De fet, cal Prat és el nom que tenia l’antiga masia.»

–Per què vau marxar de la masia?
–«Va arribar un moment en què van veure que els fills, en un lloc tan apartat, no tindrien futur ja que era molt difícil que accedissin a l’educació. De fet, ja havien comprat una casa a Oliana abans que naixés jo, però el trasllat va quedar aturat per la Guerra Civil. Finalment, tot just acabada la guerra, s’hi van traslladar, van comprar també algunes propietats i van seguir fent de pagesos a Oliana. La masia del Salze s’ha mantingut i està dempeus, però després de tant de temps s’aguanta perquè van refer la teulada i poc més. Al principi, les propietats del Salze es van cedir a mitgers. De fet, en un moment determinat hi havia dos mitgers, un a la casa pairal i un altre en unes altres terres, però naturalment ha anat passant el temps i això dels mitgers s’ha aturat. El meu germà gran, el Joan, que encara és viu, va seguir a casa fent de pagès i ara és el meu nebot qui porta l’explotació del Salze, però amb un altre tipus d’agricultura i amb ramats de vaques. El germà mitjà, el Ramon, que ja és difunt, va estudiar la carrera de metge.»

–Vau néixer en plena postguerra, com ho recordeu?
–«A casa el menjar no faltava, tot i que tampoc hi havia abundància. També és cert que quan ets nen tampoc no t’adones tant de les coses, la infància sempre és un moment alegre perquè no hi ha gaires problemes o, si hi són, no es veuen, fas amics, vas a l’escola i és una part molt recordada i alegre. Vaig anar a estudi al col·legi dels germans de la Salle, on hi anava gairebé tot el poble i hi vaig estar fins als deu anys.»

–I llavors ja vau ingressar al Seminari?
Sí, amb deu anys ja vaig quedar internat al Seminari de la Seu d’Urgell, on vaig fer-hi els tretze cursos. Aleshores, el pla d’estudis era molt diferent. Per entendre’ns, l’estudi primer al Seminari equivalia al que en aquell temps era el batxiller, que eren uns set anys, i després venien ja els estudis pròpiament eclesiàstics, la carrera sacerdotal, els anys de la teologia, que eren cinc anys més.»

–Quan vau sentir la vocació de ser mossèn?
–«Ja de molt petit sempre vaig tenir la idea de ser capellà, no sé com va néixer aquesta idea, però vaig tenir les ganes de seguir aquest camí. Quan em preguntaven què volia ser de gran jo ja deia que volia ser capellà, igual que el meu germà Ramon, que de ben petit ja deia que volia ser metge. Els pares sí que eren religiosos, però tampoc van ser ells qui m’hi van encaminar perquè jo sol vaig sentir la vocació.»

–Com us vau encaminar cap a l’arxivística?
–«L’últim any de Seminari, el bisbe Iglesias em va enviar a estudiar dret canònic a Salamanca, on vaig acabar la carrera i hi vaig fer l’especialitat. Allà vaig conèixer un professor d’història del dret que va ser qui em va encaminar o va preparar el terreny perquè jo pogués treballar als arxius, Antonio Garcia Garcia, que era força conegut a Espanya i a Europa gràcies a la seva especialització. Jo volia mirar d’ampliar els estudis o fer una tesi doctoral i ell em va dir que a l’arxiu d’Urgell hi havia un manuscrit que s’hi prestaria, així que vaig començar-lo a estudiar. Era un tractat del matrimoni del segle XIV, però per poder estudiar-lo abans havia de treballar els textos i aprendre la paleografia, per saber llegir pergamins del segle XIV, interpretar-los i traduir-los. Tot plegat va començar així, d’una manera una mica casual, força abans que el bisbe em demanés que portés l’arxiu, tot just quan acabava la carrera i abans de tornar cap aquí.»

–I a on us van destinar quan vau tornar?
–«Em van enviar a Andorra la Vella a fer de vicari. Hi vaig estar durant cinc anys i mig i vaig trobar-hi una Andorra molt diferent a l’actual. Ja era turística, en el sentit que la gent ja hi anava a comprar, però l’Andorra de llavors no s’assembla en res a l’Andorra d’ara. Entre altres coses, perquè tenia una població molt més petita de la que té actualment. El cas és que a Andorra vaig coincidir amb el pare Cebrià Baraut, que era un gran historiador. Era monjo de Montserrat i els de Montserrat tenien una casa a Andorra on hi feien estades. Ell, pels seus estudis i per poder-se concentrar, hi passava la major part de l’any i així va ser com ens vam conèixer. Com que sabia que jo estava interessat en textos del segle XIV, em va donar un cop de mà per interpretar alguna cosa i poder seguir estudiant-los.»

–I després d’Andorra, cap a on vau anar?
–«Vaig tornar a Salamanca per acabar els estudis i m’hi vaig estar un any, però llavors hi va haver el canvi de bisbe i va entrar Joan Martí Alanis, que em va dir que em necessitaria per anar a Oliana. El cas és que allà hi havia un col·legi, una agrupació privada, on es feien els primers cursos del batxiller i al final els alumnes anaven a la Seu a examinar-se. Els que ho havien dirigit fins aleshores eren els Hermanos de la Salle, però van marxar i el bisbe Martí Alanis em va demanar que anés a fer-me càrrec d’aquest col·legi privat i al mateix temps a fer de vicari d’Oliana. Allà hi vaig estar durant dos anys justos. En aquest context, el bisbe Joan Martí Alanis es va trobar que l’arxiver que hi havia al Bisbat d’Urgell, un canonge de Vic, mossèn Lluís Cerdà, li va marxar i, per tant, es va quedar sense ningú que li portés l’arxiu. Primer, el bisbe en va parlar amb el pare Cebrià Baraut per si volia assumir les tasques d’arxiver, almenys provisionalment ni que fos per un any, perquè pogués atendre el més gros de l’arxiu. També li va demanar si sabia d’algú que pogués fer d’arxiver de forma més permanent i com que el pare Baraut em coneixia de la meva etapa a Andorra i sabia que treballava amb coses d’arxiu, ho va tenir molt clar i em va proposar a mi.»

–I us vau incorporar ja a l’arxiu?
–«No, primer vaig haver de fer una formació. Era l’any 1973 i el bisbe em va enviar a Roma perquè estudiés un any a l’Escola d’Arxivística del Vaticà. Va ser un any molt interessant, on vaig aprendre la disciplina de l’arxivística i l’estudi dels documents. Mentrestant, a la Seu, el pare Baraut va fer de pont i es va cuidar de l’arxiu com va poder des d’Andorra, acudint algun dia aquí, però no se’n podia ocupar gaire més. L’any 1974, llavors sí, ja em vaig fer càrrec de l’arxiu.»

–Com van ser els inicis?
–«El primer va ser conèixer i ordenar l’arxiu. Ja d’entrada vaig entendre que el més valuós eren dues coses: d’una banda, els pergamins –en tenim de molt antics, des del segle IX– i, de l’altra, els còdecs, aquells tractats manuscrits que jo ja havia començat a estudiar. Quan vaig entrar a l’arxiu, doncs, les meves dues grans il·lusions van ser poder editar i publicar els pergamins –una tasca que el pare Baraut ja estava estudiant de fer–, i editar un catàleg dels còdecs, que no era fàcil. Però com fer-ho i quan? Calia gent per fer-ho, equips especialitzats i era molta feina, però totes dues coses, al seu temps, es van poder acabar fent.»

–Com ho vau aconseguir?
–«El pare Cebrià Baraut seguia a Andorra i venia periòdicament a l’arxiu a estudiar documents i pergamins. Un dia li va plantejar al bisbe Martí que aquí hi teníem un gran arxiu, amb uns pergamins molt antics i valuosos, i que seria interessant poder tenir una revista o anuari on anar-los publicant. El bisbe se’l va escoltar i va acabar trobant una subvenció per poder-ho posar en marxa, i així va ser com va néixer la publicació Urgellia. Va ser, doncs, Cebrià Baraut qui va iniciar la col·lecció i hi va començar a publicar pergamins, que era el principal objectiu, però a més hi va anar ajuntant també aquells estudis històrics que feien referència a l’antic Bisbat d’Urgell, que presentaven diversos estudiosos i que eren dignes de la revista. El primer número d’Urgellia va sortir el 1978, però naturalment la preparació va començar un any o dos abans.»

–I quan en vau agafar el timó?
–«Quan passàvem pel número 14, el pare Baraut va morir i aleshores jo li vaig prendre el relleu a la direcció, des del número 15 fins ara, que estem a punt de treure el 20 i ja preparem el 21. Quan ell dirigia la publicació jo li feia d’auxiliar i l’ajudava a copiar, de manera que per a mi era una forma d’aprenentatge, de saber com es feien les coses. Gràcies a Urgellia vaig complir una de les dues il·lusions de què parlava abans, la de publicar els principals pergamins que tenim a l’arxiu.»

–Com prepareu cada edició?
–«Hi ha molta feina. Com que costa molt de compondre, l’Urgellia surt cada dos o tres anys, ja que, tal com va establir ja des del principi el Cebrià Baraut, hi ha d’haver un bon gruix de documents per publicar. La meva feina consisteix a treballar i presentar documents, encarregar alguns treballs i valorar si encaixen les propostes que fan altres estudiosos i historiadors. Si tenen els requisits històrics i científics, s’accepten i s’inclouen a la publicació. I un cop fet tot això, cal coordinar les correccions i fer-hi l’última ullada.»

–Quin paper hi té la Societat Cultural Urgel·litana?
–«La Societat Cultural Urgel·litana es va crear per donar cobertura a la revista i, pràcticament, aquesta és la seva única activitat. Cebrià Baraut hi va anar introduint un seguit de gent, va anar a buscar a aquells historiadors que ja coneixia i la majoria s’hi ha mantingut i s’hi ha anat afegint gent nova. Normalment, s’hi ha introduït gent que després ha acabat aportant algun treball a la revista.»

–I què va passar amb l’altra gran il·lusió, els còdecs?
–«Uns anys després de marxar de Salamanca vaig tornar a veure el professor Antonio Garcia Garcia, que era especialista en catàlegs de còdecs, ja que n’havia fet a Toledo, Granada i algun altre lloc. A més, com a professor i investigador ja coneixia el nostre arxiu des d’abans que jo anés a Salamanca, perquè hi havia vingut, així que li vaig demanar si podia fer el nostre catàleg de còdecs. En aquell moment em va dir que no podia assumir-ho, perquè estava treballant en una altra cosa, però al cap de dos o tres anys em va escriure i em va dir que llavors ho podria fer, però que calia buscar la manera de tirar-ho endavant.»

–I com ho vau fer?
–«Calia un comitè de professors especialitzats, alguns dels quals venien d’Europa, de Roma, de Bèlgica… Per tot plegat, calien uns fons per sufragar-ho. El pare Antonio Garcia va proposar d’anar a trobar la Generalitat i explicar-li el projecte, per veure si ens el subvencionava. Primer vam anar a Arxius, però ens van dir que per pressupost i per temàtica s’adeia més per al departament de Biblioteques, on finalment ens van donar la subvenció i vam poder començar. El pare Garcia i l’equip venien als estius, passaven un mes i se’n tornaven, tornaven un altre estiu i s’hi estaven un altre mes, i així van anar preparant el catàleg. I quan ja estaven a punt de tenir el manuscrit va resultar que al pare Antonio Garcia li va agafar Alzheimer. El treball estava gairebé acabat però li faltaven algunes coses, i dos col·laboradors joves que vivien a Roma, Martin Bertram i Paola Maffei, es van comprometre a acabar-lo. Així va ser com va veure a la llum el Catàleg de Manuscrits Jurídics de la Biblioteca Capitular de la Seu d’Urgell que, de fet, es va acabar de compondre a Roma, tot i que es va imprimir a Lleida. Urgellia i això han estat les meves dues grans il·lusions. Bé, de fet, n’hi podríem posar una tercera, que no era previsible.»

–Quina?
–«Les instal·lacions del nou arxiu. Abans, aquestes estaven al Bisbat, però el 2014 es van poder traslladar a l’antiga església dels Dolors, on es va habilitar un espai en condicions on tota la documentació es conserva junta. Això va complir una altra il·lusió: no només vaig veure que la documentació que jo volia es publicava, sinó que també es guardava en un lloc digne i definitiu.»

–Sou dels bisbats més prolífics a l’hora d’editar.
–«Sí, però cal pensar que estem parlant d’uns 40 anys de feina, i se’n pot fer molta, de feina, en tants anys!»

–La d’arxiver, però, no és l’única feina que feu.
–«No, a banda d’arxiver també he fet de rector de diverses parròquies els caps de setmana. Al principi, i durant uns vint anys, vaig ser rector d’Alàs i comarca i els últims quinze o vint n’he estat a Coll de Nargó i Alinyà. És una feina molt diferent a la que faig a l’arxiu, i també m’agrada perquè em permet mantenir el contacte amb la gent. Els caps de setmana m’hi desplaço a fer missa, però si hi ha alguna tasca a fer entre setmana també hi vaig, eh!»

–I us permet ser més a prop d’Oliana.
–«Sí, a Oliana encara hi tinc la família, el germà i els nebots, i aprofito els caps de setmana, quan he d’anar a fer missa a Coll de Nargó, per anar-hi a dormir. I quan s’acaba la setmana torno cap aquí, a la Seu.»

–Vau viure uns anys de canvis molt importants a l’Església, amb el Concili Vaticà Segon. Com ho recordeu?
–«Ho vaig viure entre Salamanca i Andorra. Quan va morir el papa Joan XXIII i van elegir al papa Pau VI jo estava acabant d’estudiar a Salamanca, de manera que els canvis els vaig començar a viure llavors i quan vaig anar de vicari a Andorra. Va comportar un canvi de costums, de manera de fer, de presentar. Va haver-hi els canvis a la litúrgia, en la manera d’accedir a la gent. Va ser un canvi generacional que es va anar fent i es va notar en molts aspectes.»

–I com recordeu al bisbe Joan Martí Alanis?
–«D’una banda, era senzill, molt accessible i afable, però també molt intel·ligent, que sabia les coses que s’havien de fer i com s’havien de fer. A vegades, la conjunció de les dues coses, de ser senzill i intel·ligent, no sempre es dona. En molt poques paraules, es podria resumir que era un home molt senzill, però molt savi.»

–Com vau viure la distinció de la Creu de Sant Jordi?
–«Per mi va ser una sorpresa, ja que no ho esperava. Segurament, però, hi ha pesat molt Urgellia. Tot i que la revista no me la puc atribuir tota, només la direcció dels anys finals i la col·laboració de l’inici, segurament a aquesta Creu de Sant Jordi hi ha contribuït el pes d’Urgellia. I potser també hi ha acabat de fer el pes que jo sigui arxiver en aquesta seu nova que ha construït el bisbat, l’esforç que ha dedicat a preservar l’arxiu i la cultura.»

–Seguiu ben actiu.
–«Sí, i tant. Ara ja començo a preparar l’Urgellia número 21, quan tot just el número 20 el tenim aquí, que està a correcció. A més, el dia a dia de l’arxiu comporta feina. Aquí hi tinc una ajudant per poder fer el servei d’arxiu, tot i que si l’he de fer, encara el faig. I els caps de setmana baixo a fer de rector a Coll de Nargó. Mentre pugui, seguiré al capdavant de l’arxiu i d’Urgellia. I el dia que la salut no acompanyi o ja no pugui fer la feina s’haurà d’estudiar i s’haurà de buscar alguna persona que se’n pugui fer càrrec. La Carme Batlle, una professora d’història que viu a Barcelona però que és filla de la Seu, que forma part de la Societat Cultural Urgel·litana i que a cada número ens ha presentat un article, explicava que al principi, quan parlaven amb el pare Baraut de crear Urgellia, li van plantejar el tema de la continuïtat. Ell va dir que si s’arribava als dotze volums ja es podria donar per ben pagat. I al final en va acabar fent catorze, ara ja preparem el 21 i hi ha material per fer-ne molts més»

LLegir més