L’orquestra d’una mili
Garona-Nogueres 03
Onze soldats que van coincidir fent el servei militar al 'Batallón Arapiles' van fundar una formació musical efímera, però força estimada, a diverses poblacions pirinenques
L'Orquestra Arapiles en disposició de cobla, al Pont de Suert, l'any 1945.

Meritxell Bellera Francès > TEXT

Vam tenir coneixement de l’existència de l’Orquestra Arapiles gràcies a la filla d’un dels seus integrants, Teresa Castañé, de Sort, que ens va fer arribar una completa documentació sobre el conjunt. Entre els documents hi havia un acurat relat d’un dels membres de la banda, Josep Espallargues Aymamí, que reconstruïa la història de l’orquestra i en destacava diverses anècdotes viscudes durant el curt, però intens, període de la banda.

Ens hem de situar al març de 1945, quan onze nois de 21 anys van ingressar al Batallón de Montaña Arapiles per fer-hi el servei militar. Tot i que el quarter del batalló era a la Seu d’Urgell, van complir els primers tres mesos de servei fent la instrucció al castell de Lleida, on es van conèixer els joves que acabarien integrant l’orquestra. En el seu relat ‒que hem traduït del castellà‒, Espallargues explica que «en algunes estones lliures sentíem les notes d’una trompeta, que semblava que ens digués: ‘Apropeu-vos els que tingueu inquietuds musicals’». I així va ser com es van conèixer els onze integrants de l’orquestra.

Tal com detalla Espallargues, aquests eren: Pedro Sánchez García que, procedent de Manresa, era l’ànima del grup i cantava, tocava el piano i l’acordió; Daniel Capdevila Ollé, de Torregrossa, a la trompeta i al violí; Ricardo Creus Albareda, del Talladell, a la trompeta; José Canes Pereta, de Bellvís, també a la trompeta; José Dalmau Tasies, d’Arbeca, a la trompeta i al contrabaix; Francisco Molina Cuevas, de Barcelona, al saxo i el violí; Ricardo Tuset Carbonell, de l’Arboç, al saxo; Simeón Costal Gatius, de Sant Pere Pescador, també al saxo; Juan Miquel Pedró, d’Igualada, al clarinet; el pare de Teresa Castañé, Antonio Castañé Roig, procedent de l’Espluga Calva, a la bateria i al clarinet, i el mateix cronista José Espallargas, fill de Lleida, al saxo i al clarinet.

Tots ells tenien certa formació musical i, de fet, com es pot veure, alguns tocaven diversos instruments. En el cas de Castañé, la seva filla Teresa explica que «a casa tenien una fusteria, però eren molt aficionats a la música i tant el pare com l’oncle tocaven i li van ensenyar música al meu pare.»

Les afinitats musicals d’aquests nois, però, no haurien desembocat en la creació de l’Orquestra Arapiles si no haguessin comptat amb el permís dels comandaments del Batallón. Aquests els van permetre complementar el servei militar amb la música i, quan es van traslladar a la Seu, els van instal·lar en una casa contigua al quarter, on podien disposar d’una sala per assajar.

En aquest sentit, Espallargas recorda que «gaudíem d’una independència considerable que probablement va servir d’estímul i ens va permetre aconseguir en un termini molt reduït de temps una agrupació musical que francament sonava bastant bé». I hi afegeix: «Si hi sumem la uniformitat dels components i els faristols amb el distintiu del batalló, tenia tot l’aspecte d’una gran orquestra.»

Un cop establerts a la Seu d’Urgell, els membres de l’orquestra van començar a integrar-se a la vida social de la ciutat, fent actuacions en diversos àmbits: des de tocar en festes patronals acompanyant l’orquestra ‘gran’ que es contractava, fins a amenitzar festes populars de carrer, fer balls de saló, tocar sardanes o acompanyar festes religioses, gràcies al fet que el director de l’orquestra, Pedro Sánchez, tocava també l’orgue.

Espallargas assegura que «la gent de la Seu ens va rebre molt bé, ja que ens consideraven com una cosa seva». Un fet que corrobora Teresa Castañé, quan assegura que «tothom se’ls apreciava, perquè en uns temps tan avorrits i de misèria com els de la postguerra eren l’animació del poble.»

En aquest cas, Castañé parla de la gent de Sort i el Pallars Sobirà, i és que l’Orquestra Arapiles no va tocar només a la Seu. En diverses ocasions, el batalló havia de sortir del quarter i s’estava un temps destacat en poblacions com Sort, Vielha o el Pont de Suert. En aquests indrets, l’orquestra també oferia les seves actuacions i Espallargas assegura que també hi van trobar una bona acollida.

En el cas de Sort, Teresa Castañé explica que, quan hi estaven, els diumenges tocaven sardanes i feien ball. Va ser justament un d’aquests dies quan es van conèixer els seus pares: la seva mare, que era de Sort, es va apropar a l’Antoni Castañé per demanar-li si podia tocar la cançó Mari de les trenes. Així va ser com es van conèixer i com Castañé va acabar vivint a Sort.

Arribar tres dies tard. D’anècdotes també en van viure unes quantes. Espallargas recorda que quan anaven destacats a llocs com Vielha, Sort o el Pont de Suert, les guàrdies pròpies del quarter les havien de complir tots els membres de la companyia que tenien feines administratives, que quan les acabaven havien d’agafar l’arma i situar-se als llocs assignats. «Els únics que quedàvem lliures de fer-ho érem els integrants de l’orquestra i això ens produïa certa vergonya, tot i que, sigui dit de passada, la dissimulàvem perfectament», afegeix amb humor.

Tot i això, no tot van ser flors i violes. En una ocasió, van arrestar un membre de l’orquestra perquè el comandant va considerar que no duia el corretjam prou brillant. «Teníem programada una actuació i li vam dir que no la podríem fer perquè ens faltava un integrant, fet que va fer reflexionar el comandant, que va aixecar l’arrest», afegeix Espallargues.

En una altra ocasió, els va anar d’un pèl de no rebre un càstig disciplinari, quan es van presentar gairebé tres dies tard a una actuació: estant a la Seu, un tinent coronel els va citar a Vielha a mitjans de juliol. Ells, pensant-se que els farien tocar per commemorar el 18 de juliol, van decidir prendre’s uns dies lliures i trobar-se a Lleida el dia 17 per pujar plegats cap a Vielha. Quan hi van arribar, es van trobar el tinent coronel enfurismat que els va dir que els havia citat pel dia 15 per celebrar el sant de la seva dona, que es deia Carme, i que havien deixat penjats tots els convidats de la festa que havia organitzat en un hotel. Increïblement, les explicacions que li van donar el van convèncer i no hi va haver conseqüències majors.

L’orquestra es va dissoldre de forma sobtada un 10 d’agost de 1947, quan els onze integrants van rebre un permís il·limitat per tornar als seus punts d’origen. Havien acabat la mili i, per tant, l’Orquestra Arapiles arribava al seu final.

Vint-i-cinc anys més tard, però, el mateix Espallargas va localitzar un a un tots els integrants i els va citar pel 27 de març de 1970 a Barcelona. Alguns no hi van poder anar ‒com Daniel Capdevila, que havia mort el 1964‒, però la majoria es van retrobar un quart de segle després.

D’aquell retrobament en va sortir el compromís d’intentar fer una trobada anual, i així ho van anar fent durant força anys en diferents localitats de Catalunya. Teresa Castañé explica que en més d’una ocasió la trobada es va celebrar a Sort, on també hi havia acabat vivint un altre membre de l’orquestra que, de la mateixa manera que el seu pare, també s’havia casat amb una pallaresa. «Com que a casa teníem carnisseria, ens prestàvem molt a fer costellades», afegeix. Justament una de les trobades més simbòliques va tenir lloc el 1995 a Sort, quan diversos integrants van poder commemorar el 50è aniversari de la creació de l’Orquestra Arapiles.

LLegir més
×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!